diumenge, 5 d’octubre del 2008

Castells


Mai he estat molt al cas dels Castells. Sempre havia vist breus imatges als TNs de quan arriben al final –no sé si es diu coronen– o de quan cauen i poca cosa més. Mai he conegut prou la terminologia, ni sé què vol dir cada paraula, ni els noms dels tipus de castells. Això mateix de quan arriben al final, no sé ben bé com es diu.

Avui, i per casualitat, he posat el canal 33 i estaven fent en directe el Concurs de Castells de Tarragona, ja feia estona semblava, i m’he quedat mirant-me’l.

El que m’ha fet quedar-m’hi ha estat la primera imatge que he vist, no sé si se'n diu la pinya, una gran circumferència de gent, aquests anaven amb camises blaves, tots ben agafats, els braços dels uns amb els dels altres, sense ningú al damunt encara, però fent gruix, apretats. Han començat a pujar castellers, però de seguida han baixat, no deurien anar prou bé, i s’ha desfet aquell cercle.

Després s’ha vist un altre grup, colla crec, amb camises vermelles, amb aquesta gran circumferència novament, però al mig un quadrat, al darrera gent amb els braços a sobre dels del quadrat i un home al mig, tocant les cares dels quatre que feien el quadrat. He entès que els donava les darreres instruccions i ànims. Ha desaparegut per sota i han començat a aparèixer quatre castellers, mig gatejant, pel damunt de la pinya, i s’han posat a sobre d’aquells 4 inicials.

Bé, no seguiré, ja sabeu com va més o menys, però aquestes imatges m’han emocionat. Mai havia vist tan clarament la formació d’un castell, ni amb tant detall i aquesta visió m’ha fet sentir que potser sí que som diferents. Aquesta manera de fer, en equip, en colla, on cada petita aportació individual és necessària per al resultat, sense èxit personal sinó de grup. D’aixecar-se i tornar-ho a provar si s’ha caigut, de no defallir i de no deixar-ho d’intentar.

No fa massa, al 30 minuts, vaig veure un reportatge d’una ciutat de Xile, on estaven iniciant-se en això dels Castells. La idea era ensenyar les criatures a fer les coses en grup, en que tots eren importants i imprescindibles, però per al resultat del grup, de la colla, no individualment, i estava funcionant: la idea començava a estendre’s.

Cap al final de l’emissió d'avui, quan ja havien acabat i ensenyaven grups diversos, he anat veient criatures petites, enxanetes, he pensat, perquè anaven amb el casc encara, alguna xinesa, alguna negra, a més de rosses i morenes, però també m’ha fet pensar que la integració i la convivència és més que possible, és una realitat.

Seguir aquest programa, avui, m’ha fet pensar i sentir moltes coses.

16 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

A mi que tampoc hi entenc gaire de castells, però n'he vist moltes vegades sempre, sempre m'emocionen. En viu i en directe encara més. per això d elka colla, l'esforç, la feina en comú. I la música i els nens...

Anònim ha dit...

Els castells proporcionen unes sensacions que no es poden explicar, me'n alegro que t'hagi agradat i t'hagi fet sentir :)

Sergi ha dit...

Jo que hi era et puc corroborar totes aquestes coses que dius, i t'asseguro que els castells constitueixen un exemple d'integració. Totes les colles tenen gent de fora de Catalunya i tothom els accepta de bon grat. S'ha de destacar la voluntat que posen per aprendre i per fer servir la llengua, fer castells enganxa molt, es senten a gust, i per nosaltres és sempre una nota de color, i una demostració que tots som iguals i que la unió de la colla és la que fa els castells.

mossèn ha dit...

vaja ... un servidor no passa del pilar de 2 !!! ... salut

fra miquel ha dit...

T'hi has d'apropar, un dia, Rita. És molt emocionant viure-ho en directe. A ser possible prop de la pinya. Quant hi vagis veuras les cares dels castellers, la suor regalimant per la cara, fent esforços per controlar els musculs, l'equilibri...Posa la carn de gallina.
No t'ho perdis, si tens oportunitat ves-hi.
Rita, un dia, t'hi has d'apropar.

mar ha dit...

jo tampoc els he viscut mai d'aprop... però penso que tal com diu fra miquel ens hauríem d'apropar un dia per sentir aquestes emocions en pròpia pell.
bona setmana!

Striper ha dit...

Jo no entenc gaire pero si els fan per la telre els miro.

estrip ha dit...

emocionant i tant!
castells de persones. Si el món funcionés així també segur que aniríem per més bon camí.

ps: m'està agradant molt "l'elegància del eriçó". Gràcies per la recomanació!

Anònim ha dit...

Em quedo amb el final: la integració encara és possible.

Donç no, no ho és. Podem integrar a un numero elevat de gent, però l'avalanxa descomunal que ens ha arribar, i amb la manca de medis que tenim, és inintegrable. No podem. Però, és que encara que tinguessim els recursos i els estris (estat), tampoc podríam. En 7 anys,más del 20% de la població de Catalunya, ha passat a ser inmigrant. És un fenomen, la magnitud del qual, no té parangó al lloc del mon, i que comporta que Catalunya, ja mai més será el que era. Es continuará diguent Catalunya, però si els nostres avis ressucitessin, ja no la coneixerian.

Perque, a més, com a agreujant, ni tenim els recursos ni els estris (estat).

És el que hi ha, i ben poca cosa hi podem fer.

Mon ha dit...

la veritat es el fet casteller es tot un mon perfecte per fer fer pedagogia, Malgrat com altres colectius també te els seus problemes, discusions i baralles però son gent sanota.

... ha dit...

Hola Rita!
Jo tampoc no hi entenc ben gens de castells. Saps, va ser una vegada amb uns estrangers que a la piscina uns amics feien un castell així cutre i ells van al.lucinar. llavors, aquella cosa, que era fer castells, vaig veure la seva rellevància, el seu significat, no ho havia valorat mai. Era una cosa tant catalana que no sabia que no es fes a tot arreu.
Segueixo sense saber de terminologia, a la meva zona no s'en fan, però ara sempre m'emociona veure'ls... no sé, és com la unió dels nostres fent creixer alguna cosa.... (aiiii així en plan poètic)
Salutacions!!!!!

khalina ha dit...

Trobo que és una tradició molt bonica. Algun cop n'he anat a veure i és molt emocionant. I realment és un esforç de grup... Clar que em faria por que el meu fill fos l'enxaneta. Deu ser un orgull, i la pinya para els cops. Però a mi em faria por... I fredament pensat des de la Prevenció de riscos, carregar tants quilograms no deu ser gaire bo per les esquenes... Però realment quan veus que van pujant amb fermesa i després com descarreguen un castell difícil, és un goig!

Rita ha dit...

Crec que el proper pas, carme, serà anar a veure'ls en directe.

Molt, cesc. Em van arribar al cor, per primer cop.

Tot això que dius, xexu, és el que vaig detectar.

Hehehehe mossèn. És que tu perds les energies, o les dediques, a altres coses.

Ho faré, fra miquel!

És el que penso fer, mar.

Doncs jo com, striper...

Cert, estrip... Celebro que t'agradi el llibre. A mi també eh! :-)

És un tema complicat, josep-Empordà, però amb els que ja tenim, no podem fer res ja. Per tant, s'hauran d'integrar, suposo...

Així ho vaig veure jo, mon...

Doncs aquesta impressió més o menys és la que em va causar a mi, nits. Una cosa en plan poètic! :-))

Molt bonic, khalina, i el significat, encara més!

Jesús M. Tibau ha dit...

Els castells són molt fotogènics, d'una gran bellesa plàstica, requereixen esforç, valentia, equilibri i, com dius, sçón una gran eina per a la integració de tot tipus de gent en un objectiu comú; no importen edats, ni sexe, ni idees, ni religions, ni origens

el paseante ha dit...

Un post molt bonic. Potser la gent dels blogs també fem una mena de castell. Tots junts.

Rita ha dit...

Això és el que em sembla, jesús m. Tibau...

Tens raó, paseante. Som com una mena de castellers els blocaires... :-)