Meme dedicat (3)

Google



Tot i que la majoria de posts que penja són dedicats al sexe, sempre ha estat extremadament delicat i respectuós.

Comenta tothom i gairebé sempre és el primer.

Tracta la dona impecablement.

Pare cofoi de ser-ne.

Ha estat capaç de deixar de fumar.

Te una gosseta, la Lluna, i n’està encantat.

Encara no sabeu de qui estic parlant?

Acaba de fer dos anys de blocaire i em feia il·lusió fer-li una dedicatòria especial.

Felicitats, Striper, i que en siguin molts més!

Meme dedicat (2)

Feia molt que no ho feia, força temps, i, coses de la vida, en els darrers 10 dies, dues vegades.

En els dos casos, no sabia massa què hi trobaria, però reconec que van estar bé, tot i que la segona vegada, ahir, m’ho vaig passar molt millor que la primera, que, sense tenir-ne cap queixa, va ser més dura a l’hora que interessant també.

Han estat dos nits molt agradables, ahir, al ser divendres i no haver de matinar avui, amb sopar posterior al Bar Raval. Un lloc que fa molts anys que conec i que trobo molt adient en nits així. Un bar de copes, on també s’hi pot sopar, sense grans pretensions, però amb una carta prou original.

Amb Ibsen de rerafons, ja se sap. Sempre et fa sentir, viure emocions, però fent-te qüestionar moltes coses i per tant, fent-te pensar.

Ahir, tot va ser més planer, vam riure molt, i rient les coses sempre són més fàcils, per més que també et puguin fer pensar. De l’Schmitt no sabia què en podia esperar, i va ser sorprenentment positiu i agradable.

M’agrada el teatre, però sovint em fa més mandra anar-hi que al cinema, però una sèrie de circumstàncies m’hi ha fet anar dos cops en pocs dies.

Espectres, de Henrik Ibsen, autor que sempre planteja conflictes dels éssers humans i que acostuma a sacsejar-nos. Un cop més aquí ens fa pensar en la doble moral, en la cerca de la veritat personal en contraposició a l’ésser domesticat. Però tampoc dona solucions, potser perquè no hi són. Només ens mostra el que hi ha i, sobretot, que res és el millor.

L’Emma Vilarasau, una mica sobreactuada per al meu gust, el Jordi Boixaderes, esplèndid, el Ramon Pujol, un desconegut per a mi, que em va agradar molt, i el Mingo Ràfols, perfecte en el seu paper. La Queralt Casasayas, desconeguda també, diguem-ne que balla prou bé.

“Viure i lluitar contra els fantasmes
que assetgen el nostre cervell i el nostre cor,
ser lliures i erigir-nos
en l’alt tribunal de nosaltres mateixos”
(H. Ibsen)

El llibertí, d’Éric-Emmanuel Schmitt, de qui només coneixia l’adaptació cinematogràfica del Sr. Ibrahim i les flors de l’Alcorà, una comèdia –fa riure molt, des del començament–, però fent reflexionar sobre la moral. De fet la moral és la protagonista de l’obra i, un cop més, queda clar que pot definir-se de moltes maneres i sempre a conveniència del consumidor.

En Ramon Madaula, esplèndid, la Montse Guallar, correcte –suposo que m’hagués agradat més la Laura Conejero–, el Jofre Borràs, molt bé, la Rosa Renom, també molt bé, i les joves Paula Vives i Nausica Bonnín, prou bé.

Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l’enigma.
(Mme. Therbouche)

Mentre començava aquest post, i després de la primera frase, m’ha vingut al cap un blocaire que m’encanta: simpàtic, rialler, papi xulo, rondinaire, que estima el país, bebedor de Guinness, copdemallador, que és el meu mimat, que em té el cor robat, que darrerament només fa que treure’m totes les frases de context i bé, m’ha vingut de gust posar-li-ho ben fàcil, jugant amb les meves frases i dedicant-li aquest meme, un invent del veí de dalt, que li vaig copiar i que generosament em deixa, adaptat a la meva manera.

Clint, guapíssim, per tu!

The Cure - Friday I'm in Love

Meme dedicat (1)

La mare era una perfecta i impecable esposa, mare, filla i jove i abnegada mestressa de casa. Dic abnegada, perquè sempre va fer servir mètodes habituals per a les tasques de la llar. Cuinava amb cassoles, d’alumini i de terrissa –amb el temps de cocció corresponents–, sense olla a pressió, feia els canelons pas per pas, des del rostit fins al final, escombrava –sense aspiradora–, i, que jo recordi, tret de la rentadora –que encara no sé com va ser que la va voler– no feia servir res més per millorar o alleugerir les feines de casa.

Normalment, les filles tendim a fer el que hem vist fer les mares, per més que quan hi convivim no ens agradi tot el que fan ni com, i com que jo sóc més pràctica, enlloc de cuinar com ella o de tenir olla a pressió, vaig optar per cuinar poc i molt lleuger –no m’agrada massa cuinar i m’ho he muntat així–, per sort, una amiga em va convèncer de comprar-me l’aspiradora ja fa força anys, i en això vaig modificar comportaments, però el que no havia tingut mai, com la mare tampoc, era rentavaixelles. Entre que no l’havia vist mai a casa, que cuino de manera molt senzilla i que visc sola, no n’havia vist mai la necessitat de tenir-ne.

Aviat farà un any que sóc en un pis nou i aquest venia amb els electrodomèstics nous, un d’ells era el rentavaixelles. D’entrada, i com si fos qui sap què, no el vaig ni tocar, una certa mandra-por-distància em separava d’ell. No trobava el moment de llegir les instruccions, comprar tot el que necessitava, que si sal, que si abrillantador, que si... Se’m feia feixuc i com que no n’estava acostumada, no el trobava a faltar.

Fa un parell o tres de mesos, vaig pensar que potser que el provés, no fos cas que no funcionés bé –la rentadora de nou en nou em va petar i me la van haver de canviar– i que em diguessin que l’havia espatllat jo, i, per tant, em vaig disposar a llegir les instruccions, a comprar tot el necessari i a fer l’experiment, que per a mi ho era, certament.

Semblava el dia que la mare va tenir la primera rentadora a casa, jo era adolescent, i tots tres, ella el meu germà i jo, mirant-la tota l’estona com anava funcionant, entrant i sortint l’aigua, rodant el selector de programes tot sol! I comprovant, un cop acabat el procés, com sortia la roba de neta! Als més joves suposo que us farà gràcia, perquè ja hi heu nascut amb tot això, però els que tenim una edat, hem vist néixer coses que ara són normals, quotidianes i imprescindibles.

Bé, que us haig de dir que la majoria no sapigueu! És un plaer això del rentavaixelles. La veritat és que com que sóc poc per casa, he optat per fer-lo servir només els caps de setmana, ja que tampoc em fa gràcia tenir plats tota una setmana allà dintre –que seria la única manera d’omplir-lo, per tal de donant-li un us ecològic–, però els divendres al vespre ja començo a posar-hi els estris del sopar, la resta del cap de setmana tot el que vaig fent servir i diumenge al vespre el poso en marxa.

Dissabte al matí, després d’esmorzar i posar-ho tot allà dintre em vaig sentir com una reina. Havia de sortir a fer uns encàrrecs, tenia una certa pressa, i em va semblar fantàstic poder fer aquesta l'acció d'omplir el rentavaixelles i deixar la cuina recollida en un moment. I tot de sobte em va venir al cap un blocaire, a qui admiro, que, a més de les múltiples activitats intel·lectuals –que ens explica– i de les altres –que no ho fa, però que se li suposen– que té, el pobre, sempre es queixa de la feinada que té a rentar plats. A més, em sembla que són més colla i per tant més plats.

Aquest blocaire té el costum, i a més hi té la mà trencada, de fer memes dedicats, i quins memes! Preciosos, sensuals i eròtics la majoria, i em va venir de gust de dedicar-li el meu primer meme dedicat –et copio el nom, espero que no et sàpiga greu–, però tenint en compte que a mi això de l’erotisme, escrit, no se’m dona gaire bé i abans de fer riure enlloc de despertar els sentits com fa ell, tenint en compte que cadascú ha de reconèixer les seves limitacions i acceptar-les, prefereixo fer-li aquesta dedicatòria més casolana, però sentida.

Per tu, veí!

Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l’aprenenta em tira.

De dir la lliçó
tota Ella s’afina–
ja sap tan el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor
del guany ja pot viure.

Joan Salvat-Papasseit

Del llibre El poema de la rosa als llavis (1923)

Extret del llibre flors, Poesies completes de Joan Salvat-Papasseit, fotografíes de Kim Castells i editat per la Diputació de Barcelona (2001)