dissabte, 18 de desembre del 2010

Relats conjunts: La Cara de Barcelona


La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)



Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.


Una nova proposta de Relats conjunts


24 comentaris:

Rita ha dit...

Tinc per costum no llegir cap relat fins que faig el meu, per no tenir cap mena d'influència. Bé, tret del d'en Clint, perquè mai podria ser tan brillant com ell! :-)

montse ha dit...

Bon relat, sempre endavant, encara que molt cops costa refer el camí.

Salut!!!

Garbí24 ha dit...

La qüestió es tirar sempre endavant i va bé poder anar-se descarregant de tant en tant

rits ha dit...

mirar endavant i tancar ferides. Trobar un punt per seguir endavant. És preciós. Una mica trist, però molt bonic.

Carme Rosanas ha dit...

És bonic, Rita. M'ha agradat tirar endavant sense oblidar la bellesa del que hem viscut, compartint-la fins i tot, encara que sigui amb un somnio o amb una imatge estimada.

Sergi ha dit...

Ja és ben cert que la bellesa és a l'interior, perquè si la seva estimada s'assemblava a l'escultura aquesta...

Una història trista però de superació personal. Molt reeixida Rita.

McAbeu ha dit...

De vegades necessitem un impuls exterior, encara que sigui en forma d'escultura d'art modern, per fer un pas que necessitem però que no acabem de fer. Me n'alegro que el protagonista del teu conte l'hagi trobat.

Un relat molt bonic!! :-)

Vicicle ha dit...

M'agrada el teu relat. Trist i no. I m'ha portat al cap tres coses. A una parella amb bici que vaig veure fa uns dies al riu. Una frase de Proust: "Amamos a partir de una sonrisa, una mirada, un hombro. Con esto basta; entonces, en las largas horas de esperanza o de tristeza, fabricamos una persona, componemos un carácter" I altra de Pessoa on diu que l'art ens allibera il·lusòriament de la sordidesa de viure.

Isabel ha dit...

És ben estranya aquesta escultura, que no el relat que he trobat preciós! L’escultura... la cara... sembla que si, que el vent li fa voleià els cabells, però no tinc clar cap a on bufa el vent!

Elfreelang ha dit...

Molt bon relat Rita veig que aquesta cara t'ha inspirat molt bé una historia d'amor ....felicitats!

Pakiba ha dit...

Rita m'arribat al cor el teu relat, ja no te explico més que no puc.......


Petons.

novesflors ha dit...

I, a més del que ja t'han dit els anteriors comentaristyes, m'ha fet gràcia això de la "vespa". El tenia oblidat, aquest tipus de vehicle que va marcar tota una època!

Rita ha dit...

montse,
Gràcies! Sí, sempre s'ha d'anar endavant encara que sigui amb el record del passat...


garbi24,
Ben cert!


rits,
Gràcies, maca!


Carme,
Gràcies!
Petons!


XeXu,
Gràcies! Home, li va fer pensar en ella, però ella segur que era molt més maca... :-)


McAbeu,
Moltes gràcies! Una empenteta sempre va bé, vingui d'on vingui... :-)


Vicicle,
Celebro que t'hagi recordat tantes coses i de personatges tan cèlebres. :-)


Isabel,
Gràcies! Sí que n'és d'estranya, però ja veus com ens ha inspirat a uns quants. No t'animes? :-)


Elfreelang,
Gràcies, maca!


Pakiba,
Em sap greu si t'ha portat al cap mals records...
Molts petons, maca!


novesflors,
És que les vespes antigues tenen un noséquè romàntic trobo... :P
Bona nit i petons!

Assumpta ha dit...

Mira que em sembla horrible aquesta "obra"... doncs llegint el teu relat fins i tot l'he trobat maca :-))

I si a ell li ha fet tornar una mica de serenitat i li ha portat records tan macos... caram, caram, em sembla que me la miraré amb uns altres ulls...

Ostres!! volia fer un relat en que l'escultura aquesta (o estàtua... mai sé si dir-li escultura o estàtua) tingués el paper de quelcom horripilant... però amb tot el que esteu escrivint, ja no podré!! En XeXu, en Mac... com ho faig ara jo per "mirar-la malament" si ja em comença a agradar i tot? :-DDD

Rita ha dit...

Assumpta,
Gràcies!

És que aquestes punxes que té al costat em van fer pensar en els cabells voleiant en una moto i ja veus el que m'ha sortit... :P

Segur que tu també te'n sortiràs i amb nota!
Bona nit!

BACCD ha dit...

Ostres! Doncs està molt bé la història que t'ha inspirat aquesta escultura.

Isabel ha dit...

Gràcies, per encoratjar-me Rita, però encara no m’atreveixo...tot arribarà! com diu el Joan dels Cops de Ploma, desprès d’un pas en farem un altre. I jo, tot just, acabo de començar a caminar...

El porquet ha dit...

Pell de gallina...

Mireia ha dit...

Meravellós!! Qualsevol diria que tot brolla d'aquesta obra!!

PD: veig que llegeixes UNA HISTÒRIA AVORRIDA, j ens diràs què tal perquè és dels que tenia previst comprar-me

Deric ha dit...

No s'hi val! M'has fet plorar!!!

Filadora ha dit...

Déu ni do nena! Sense paraules. Molt bo.

Mr. Aris ha dit...

T'ha sortit rodó, espero que no sigui realitat

kweilan ha dit...

Molt bo!!!

Cris (V/N) ha dit...

Rita, passo a felicitar-te les Festes, i que tinguis un boníssim any nou i tan productiu com aquest, petons nadalencs :)**