Relats conjunts: La Cara de Barcelona

La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)

Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.

Una nova proposta de Relats conjunts