Towanda!!!

Google

Aquest matí, anant cap a la feina, he arribat al Metro i m’he trobat una cua que arribava fins les escales. D’entrada, m’hi he posat, tot i que m’ha sorprès perquè no m’hi havia trobat mai en els dos anys que fa que visc a aquest barri. De seguida, però, i pensant què podia passar, se m’ha acudit que potser s’havien espatllat els accessos, torniquets em sembla que en diuen, n’hi ha tres i sovint n’hi ha algun d’espatllat, he sortit de la cua i he anat fins a dintre a veure què passava.

Efectivament, de les tres cancel·ladores , només en funcionava una i hi havia una treballadora del Metro ajudant els passatgers a passar les targetes –i suposo que resant perquè no s’avariés també. La cua que hi havia suposava perdre un comboi amb seguretat i potser dos o més, quan al matí tots anem amb presses i apurats de temps.

M’he adreçat a la noia i li he dit que si no funcionava no era culpa nostra, que no es podia tolerar aquella cua i que el que havien de fer era obrir portes i deixar passar la gent. Una altra persona ha dit que tenia raó, però la resta s’ha quedat fent la cua i ben callada.

Faig un incís per dir que agafo el Metro cada dia 2 vegades com a mínim i sovint autobusos. Per aquesta raó, a primers de mes em compro tantes targetes com setmanes té el més per no haver de preocupar-me més del tema, o sigui que pago sempre. D’altra banda, estic tipa de veure gent com passa sense pagar saltant les portes i moltes vegades en presència del personal, que fa veure que no ho veu, per estalviar-se problemes suposo, cosa que em molesta molt perquè em quedo amb cara de babaua i pensant que per què uns sí i altres no.

Tot seguit, he anat a un dels accessos que no funcionava, he aixecat la cama, he saltat i he entrat cap a les vies. L’empleada m’ha dit que em vindrien a buscar els de seguretat i li he dit que ja podien venir.

Suposo que si en aquell moment m’haguessin fet una fotografia, jo mateixa m’hagués espantat de la cara que posava, perquè estava indignada amb TMB, però també amb la gent que com xaiets feia la cua sense dir res.

Mentre baixava les escales, m’he recordat de la pel·lícula Tomàquets verds fregits, quan aquella dona dòcil, frustrada perquè està grassa i que se sent incompresa pel marit, després d’uns dies de conversa amb la Ninny, la velleta que s’està a la residència d’avis, va recuperant l’autoestima i en un aparcament d’un hipermercat, després que unes adolescents li prenen la plaça on pensava aparcar, tota decidida va i topa amb el cotxe d’elles repetidament dient towanda!, i quan elles li criden l'atenció se les mira i les hi diu que ho admetin, que és més vella i que la seva assegurança ho cobreix tot. I això he fet jo, pensar towanda!!! Perquè crec que he fet el que tots haguéssim hagut de fer.

No m'espantava que vinguessin els de seguretat, considero que tenia tota la raó i m'hagués defensat, però evidentment, no ha vingut ningú a buscar-me.