Tres exposicions al MNAC

Avui, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), s’acaben dues exposicions: Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro. Estan separades, però, l’una dintre de l’altra.

Des de fa anys que sabia de l’existència de Robert Capa (1913), Hongarès d’origen jueu, que va marxar a París per qüestions polítiques, fotògraf de guerra i mort mentre cobria la d’Indoxina (1954). Fundador de l’agència Magnum, juntament amb David Seymour, "Chim", i Henri Cartier-Breson, entre d’altres, i considerat un dels fotògrafs més destacats del segle XX.

N’hi havia vist alguna altra d’exposició, fa anys, a la Fundació la Caixa, quan hi havia una petita sala a la Ronda de Sant Pere tocant al Passeig de Gràcia, i al Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, també fa temps.

Poc més es pot afegir del que ja ha estat considerat com a mestre del fotoperiodisme modern.

Com a curiositat, algunes cartes manuscrites, algunes notes, una, que em va impactar, petita, però que en dos llocs hi diu SAVE THIS PAPER! (salveu aquest paper), suposo que conscient que en qualsevol moment podia morir, però que aquelles anotacions s’havien de salvar.

Google

En canvi, no en sabia res de la Gerda Taro (1910), Alemanya, filla de jueus polonesos, que, tot i els seus orígens burgesos, de molt jove va formar part de moviments socialistes i obrers i amb l’arribada dels nazis, va decidir fugir cap a París.

Allà va conèixer Ernest Andrei Friedmann, un jove hongarès que mirava de guanyar-se la vida fent fotografies, es van fer parella i van col·laborar professionalment. Ell feia fotografies i ella les comercialitzava. Però com que no els anava molt bé, es van inventar un nom, Robert Capa, una història, que era un famós fotògraf americà, i això els va proporcionar més feina i guanyar-se millor la vida. Es diu que tots dos havien utilitzat indistintament el nom de Robert Capa al començament i fins i tot es posa en dubte l’autoria d’algunes fotografies.

Hi ha, però, una diferència en el format de càmera que empraven i això els va poder diferenciar fins que ella va començar a signar com a Taro, especialment en la Batalla de Brunete, on també va morir, aixafada per un tanc (1937), però on va fer unes de les imatges més importants i significatives d’aquella batalla, reproduïdes per la premsa estrangera.

Sense dubte, Gerda Taro va morir massa jove. Les seves imatges són espectaculars. No només capta la imatge, sinó que a més tenen una gran sensibilitat i transmeten un missatge clar del que passa, però també gairebé pots intuir que se sentia en cada moment de cada imatge. Mai havia vist tan clar com en ella allò d’una imatge val més que 1.000 paraules. Una gran descoberta que mereixeria molt més ressò i una exposició separada, no hauria d’haver estat dintre de la de Robert Capa sinó al costat. Una fotògrafa brillant de debò.


Sortint d’aquestes dues exposicions et diuen que també pots anar a la cúpula, on n’hi ha una altra d’exposició, gratuïta aquesta, que es diu Fem memòria, on el MNAC i El Periódico, a través d’un web, han recollit imatges de la Guerra Civil fetes per ciutadans anònims d’aquells tres anys i que han anat enviant, com a activitat de les altres dues exposicions.

Una exposició molt emotiva, amb cares i noms de persones, la majoria signades i enviades pels autors i familiars. Amb breus explicacions de la imatge i del moment.

En un panell, un senyor gran que tenia al costat em va mirar i, assenyalant una imatge, em va dir: –miri aquest era el meu pare! La filla, que l’acompanyava, li va dir –pare... i jo li vaig dir: –deixa’l!