Darrer dissabte d'estiu

M’aixeco, em faig l’esmorzar i enceto una confitura. Agafo el pot i llegeixo: confitura de taronja de Sóller. Somric, és un somriure còmplice, em ve al cap una tarda, una persona.

Quan ho tinc tot a punt, m’assec a l’ordinador, amb la safata al costat, amb el cafè amb llet, les torrades amb mantega i la confitura. Un plaer que em dono només de tant en tant, menys del que m’agradaria.

Poso 105TV, obro el bloc i començo a mirar-me els que segueixo. Quan porto una estoneta llegint i comentant apunts, una cançó em fa aixecar el cap: One. Una cançó que sempre em recorda una persona, la que me la va fer conèixer, torno a somriure.

Noto fresqueta, m’haig de posar alguna cosa al damunt, i penso que ja està arribant la tardor.

La tardor té uns colors molt macos, sobretot en el bosc, posa mil colors als arbres, però a mi me’ls treu. Em treu el bronzejat, em treu llum, i em posa grisor i mànigues. Necessito que passi ràpid, però no me’n surto perquè quan passi encara em quedarà l’hivern, que és molt pitjor, em posa fred, fred per dintre, que no em trec mai, per més que m’abrigui. No m’agrada que s’acabi l’estiu, no m’agrada passar fred, vull un estiu permanent, al carrer i dintre meu, però sembla que això encara està per inventar.