Any nou

Com que sóc tradicional fins la medul•la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí. Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!

Colors

M’aixeco, encara és fosc i veig la lluna.

Vaig corrents a buscar la càmera, farem el que podrem, però aquesta imatge no la puc deixar escapar.

Encara dorms, avui no t’ha calgut agafar-me el dit amb la teva mà com vas fer ahir, quan dormint, i com un infant, amb tota la teva mà m’abraçaves el dit gros. Vaig intentar desfer-me’n i no em vas deixar, me’l vas prémer fort, i em va venir al cap aquella imatge dels nadons quan volen agafar-nos la mà, amb aquelles manetes tan petitones i com que no poden es conformen amb agafar-nos només el dit gros, però amb tota aquella força de que són capaços per assegurar-se que no els deixaràs, que hi ets, allà, amb ells.

Avui ja estaves més tranquil, has dormit millor, tornaves a veure colors i ja no necessitaves la meva mà, ni tan sols el dit gros... Avui ja sabies que eres a casa!


Molt bon Nadal a tothom!

Això és un cop d'estat

Google

Jo no ho sabria explicar millor que en Vicenç Partal en el seu editorial d’avui.

Ara més que mai hem de fer pinya TOTS i no deixar-los que ens humiliïn més.

Relats conjunts: La Cara de Barcelona

La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)

Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.

Una nova proposta de Relats conjunts

Som fràgils

Google

Quan un dia –un dia que tenies previst anar a veure i fotografiar les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc i al concert de Kool & The Gang al vespre a l’Auditori– et despertes i vas a llevar-te i veus que no pots, que tens un dolor indescriptible que t’impedeix moure’t, que no saps què tens, només la sensació d’estar-te paralitzant, però estàs sola i has de fer alguna cosa, a més tens pipí, has d’anar al lavabo, però segueixes sense poder-te aixecar, tot i haver aconseguit amb molt dolor asseure’t al llit, però posar-te dreta ja no és possible, les cames no tenen força, però ho has de fer, no pots quedar-te allà eternament, finalment amb molt més dolor t’aixeques –encara no saps com t’ho has fet– et cauen les llàgrimes de dolor, però encara més de por perquè no saps què et passa, aconsegueixes caminar fins al bany, i amb dolor asseure’t a la tassa del vàter, però després no saps com aixecar-te fins que assumeixes que només amb molt més dolor ho podràs fer, i apuntalant-te amb les mans a les cuixes ara l’una, ara l’altra, mica en mica fer-les pujar, a l’hora que aconsegueixes aixecar-te, és tan espantós, tan bèstia, tan brutal tan trist que és quan t’adones de com en som de fràgils.

Després, i fent el cor fort per parlar sense plorar, truques al metge, i finalment trucant-lo a ell i deixant-te anar, plorant, bramant, sense parar, espantant-lo fins que pots començar a dir les primeres paraules –em trobo molt malament, no sé què tinc, vine sisplau!

Caminant pis a munt pis a vall –no goses seure i encara menys estirar-te, per si no et veus amb cor de tornar a passar per aquell dolor tan espantós i no pots aixecar-te a obrir el metge–, es fa llarg, però saps que és el teu estat que ho fa tot llarg i mires de tenir paciència, et sents com engabiada, atrapada, en un cos que no et respon i en un pis petit, que tot i ser-ho, mai t’ho havia semblat tant...

Arriba el metge i et diu que és lumbago, que només és això, que no passa res més, que només cal reposar i una medicació forta, tan forta que no la pots prendre més de 5 dies –perquè et foradaries l’estòmac– diu...

Després arriba ell i el pobre s’emporta tot el disgust, tota la por, tot el dolor, totes les llàgrimes del que has passat tota sola i que t’ha espantat tant i tant.

Però aleshores amb el diagnòstic, la medicació i ell que no es mou del teu costat, tot i seguir amb el mateix dolor, amb la incapacitat de moure’t sola, tot és diferent.

Tot això passava diumenge i fins avui no he aconseguit sortir sola del llit, amb força dolor encara, però això vol dir que estic molt millor, afortunadament!

M'agrada...

M’agrada estar amb tu,

m’agrada com em tractes,

m’agrada que t’emocionis amb mi,

m’agrada dormir amb tu,

m’agrada com em protegeixes quan t’ensenyo les meves pors,

m’agrada que em desitgis,

m’agrada sentir tot el que em fas sentir,

m’agrada com t’ocupes dels teus,

m’agrada la truita de patates que em fas,

m’agraden les llargues converses que tenim,

m’agrada la pau que em dones,

m’agrada que ens haguem trobat,

m’agrades, vaja!

And the winner is...

Ha arribar l’hora de dir qui va encertar de qui era el meu text.

Val a dir que hi ha una persona que l’ha encertada de ple i una que ha dit el mateix que vaig dir jo, però que no és la resposta correcta, però m’ha fet gràcia que també haguem coincidit.

I bé, no us faré esperar més...

El meu text era de la Utnoa i per tant la persona guanyadora és la montserratqp i la persona que la va errar com jo és en McAbeu, jo també pensava que era d’en Sànset. Alguna persona em va dir, com a premi de consolació, que havia endevinat l'habitació...

Per recollir el premi, montserratqp, hauràs de passar-te pel bloc del “jefe”, el Ferran, que és el responsable del joc i l’encarregat de lliurar els guardons.

Gràcies a tots per participar i, sobretot, per la paciència que heu tingut amb aquesta colla de pesats, tocats pels aires berlinesos. Esperem que mica en mica se’ns vagi passant...

Jugant a Berlín

Google

Com que no en tenia prou amb fer de guia, el Ferran ens va proposar un joc als participants de la 1.TBfC que consistia en fer-nos fer un escrit de temàtica lliure, però en el que hi havien de sortir 8 de les 10 paraules o expressions següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde; enviar-los-hi i ell ens els retornaria intercanviats. És a dir, cadascun de nosaltres en tindria un, del qual n’havia d’endevinar l’autor o autora.

L’escrit que a mi em va tocar llegir davant d’una llar de foc molt especial és el següent:


Per complir amb la juguesca proposada per l’amic Ferran et proposo una petita endevinalla per tal d’esbrinar qui sóc. Intentaré posar-t’ho fàcil, perquè et puguis escaquejar tan com puguis dels Glühweins ditxosos!

1- No he estat mai alcalde de cap ciutat catalana important.
2- Tampoc m’ha tocat mai la loteria, sinó m’allotjaria a l’altre hotel.
3- No sóc tu. Dada important, doncs ja pots descartar un participant.
4- Tinc un blog. Un blog molt maco! Segur que t’agrada molt passejar-t’hi! No em diràs que no!
5- No treballo de maquinista d’ U-Bahn.
6- Tampoc a l’S-Bahn.
7- L’any 1982 s’estrena E.T.
8- Vull un Marshmallow!
9- El meu nom té dues vocals.
10- En aquestes eleccions he hagut de votar per correu.
11- Dues cerveses, siusplau!
12- Non, je ne regrette rien
13- Tinc un somni. Ich habe einen Traum.

QUI SÓC?

Per tal de facilitar-vos la feina, si us ve de gust jugar a endevinar-ho, trobareu a la dreta la llista els blocs dels participants a la 1.TBfC, que a la vegada també aniran penjant al llarg del dia d’avui els textos que els van tocar i que també podeu provar de descobrir-ne els autors respectius.

Haig de confessar que tot i creure que estava ben segura de qui havia fet el que m’havia tocat a mi, la vaig ben errar.

Diumenge, tots Els de Berlín (nom encunyat per l’Eulàlia) publicarem de qui és cada escrit.