Una experiència positiva

Durant uns dies, pocs, he tingut una jove de 17 anys a casa. Una bona i estimada amiga del nord d’Europa em va dir que la seva filla venia a passar uns dies a Alacant, amb uns amics alemanys, i que havia pensat que, de tornada, podia aprofitar per passar per Barcelona i conèixer la ciutat.

La proposta que em feia la mare em va inquietar d’entrada, perquè, tot i que m’agrada que vingui gent a casa i ensenyar la ciutat, sempre s’havia donat amb persones de la meva edat o similar, però no sabia molt bé què tal podia anar amb una adolescent. Tot i així, i per l’afecte que tinc a aquella família, fantàstica i generosa, vaig dir que sí de seguida, que encantada, i vaig pensar que era una nova experiència que podia ser interessant i que faria pel que em trobés.

La veritat és que ha estat una experiència del tot positiva, gratificant i enriquidora. Val a dir que jo ja la coneixia la Martha, però la meva relació sempre ha estat molt intensa amb la mare mentre que el pare i ella havien quedat més secundaris. A més, com que ells en són conscients, sempre que jo he anat a veure’ls, expressament ens deixaven soles perquè poguéssim fer la nostra i sobretot parlar. Som terribles explicant-nos les nostres coses, sempre tenim temes per posar-nos al dia. Per aquesta raó, tot i conèixer-nos, no havíem parlat mai gaire, tret del que es parla convivint en la mateixa casa.

A més, l’estiu del 2005 vestia de negre, li agradava Metallica, les botes Dr. Martens i es comunicava poc amb la família; l’hivern del 2008, havia canviat, ja feia servir altres colors en la roba, tenia més cura del seu aspecte exterior i semblava que acceptava més els grans, i ara no sabia què podia tocar, la veritat, conscient que l’adolescència ja les té aquestes coses.

Doncs bé, l’estiu del 2009 puc dir que és una nena –la nena en qüestió fa 1,78 d’alçada– educada, moderna, madura, amb el cap molt ben moblat, que en algunes coses encara no sap prou el que vol, però té molt clar el que no vol, que li agrada vestir bé, que valora la feina feta pels seus, sobretot per la seva mare –una gran dona– i li reconeix els esforços per trampejar les coses fins a arribar a aquest punt de complicitat que té ara amb ella, interessada per les coses, informada, culta...

Un detall, que em va sorprendre positivament: en un local de Barcelona, una nit, va aparèixer l’Eduardo Mendoza. Li vaig explicar qui era, pensant que tot i no conèixer-lo, li podia fer gràcia pel fet de ser un escriptor conegut, i em va contestar tota contenta que li feia il·lusió haver-lo vist, que sí que sabia qui era, tot i no haver-li llegit mai res.

Vam parlar molt i de tot: de política, de la vida, de les relacions de parella en general, de les seves, de la família, de llibres, de cine, de viatges –ha viatjat força per l’edat que té– i vam visitar tot el que vam poder de Barcelona, ja sabeu el que jo tinc costum d’ensenyar. Va fer moltes fotografies, va fer compres i es va emportar pernil de jabugo, formatge manxego i fuets, que allà no en tenen i els agrada molt tot això.


De tornada, la seva mare m’ha escrit i entre d’altres coses m’ha dit que la Martha estava molt contenta, que li havia agradat molt Barcelona, i sorpresa d’haver pogut parlar de tot amb mi, malgrat la diferència d’edat. Jo li he contestat, també entre d’altres coses, que la felicitava per la bona feina feta amb ella.