dissabte, 6 de desembre del 2008

Tango

Google


Es van casar que ella tenia 20 anys i ell 29. Ell li havia fet la cort i ella se la deixava fer sense decidir-se, fins que ell li va posar un ultimàtum, amenaçant-la amb desaparèixer per sempre, i aleshores ella va dir que sí. Van tenir dos fills, van ser feliços i només la mort els va separar.

S’havien conegut en un ball. Un ball d’aquells de diumenge a la tarda, en una entitat on hi anaven amb els pares i altres familiars, com era habitual en aquella època. Sembla que de seguida es van avenir ballant i així va ser per sempre més.

Veure’ls ballar donava gust. Dels dos cossos en feien un i de les cames i els peus també. Podien ballar qualsevol cosa: pasdoble, vals, cha-cha-chá, tango,... i sempre eren com un únic cos seguint el ritme que marcava la música. En les festes i revetlles es feien mirar i tothom els felicitava.

S’ho passaven tan bé ballant, que a vegades, a casa, només els calia sentir una música que els agradés per mirar-se i, sense dir-se res, agafar-se i posar-se a ballar per tot el pis. Més d’un cop, enmig d’un dinar, per exemple, havia passat. Començar a sonar una música per la televisió, mirar-se, aixecar-se i començar a fer voltes. Recordo que de nena em feia vergonya i tot. De més gran em fascinava.

No van ser flors i violes tot tampoc, però en resum i des de la distància, puc afirmar que van ser feliços, però, sobretot, puc certificar que es van estimar molt.

Ell tenia un caràcter fort, i ella sempre deia que la diferència d’edat sempre l’havia feta tenir-li un excessiu respecte, una mena de sensació de por, però a l’hora l’adorava i ell a ella també.

Molt aviat, massa, a ella li van diagnosticar Alzheimer, una malaltia aleshores desconeguda, i això ho va esguerrar tot. Tot i així, ell s’hi va abocar, es va convertir en el seu infermer personal, la va mimar, estimar, més encara –si és que això era possible. Quan ella ja no es movia del llit, ell cada dia del món li posava crema a les cames, perquè deia que les tenia massa resseques...

Sempre he pensat que ell havia fet alguna “escapada” de més jove. Treballava de nit i ja se sap que la nit porta moltes situacions temptadores. Però mai va tenir cap repercussió a casa ni en la família i diria que en la parella tampoc. Però, si en algun moment l’hi va haver, considero que ho va ben compensar amb la seva actitud durant la malaltia.

Ella va estar 12 anys malalta, arribant a un estat de deteriorament total, i ell sempre va ser al seu costat fins que una malaltia molt ràpida se’l va endur. Ella només el va sobreviure 6 mesos i sempre penso que si ell no hagués faltat, hagués durat més, però sense ell, ja no va tenir forces per viure.


Tot això em va venir al cap un matí, escoltant el programa d’en Bassas, on el Joan Margarit va recitar un poema, Bandoneón. Vaig pensar en fer aquest post i penjar-hi aquest poema, però el vaig buscar i no el vaig trobar.

Em vaig posar en contacte amb la pàgina oficial del poeta i em van respondre que no estava publicat i que m’hauria d’esperar a la tardor.

Ahir vaig comprar el llibre i ja el puc penjar. S’adiu tant al que jo vaig viure amb ells...



Bandoneón

L’harmònium litúrgic de carrer,
l’orgue alemany més pobre,
va embarcar amb els emigrants,
que el van portar als bordells de Buenos Aires.
Igual que un capellà que ha apostatat,
allà va arrossegar-se per històries
de soledat i melancolia.
Sempre he estimat els tangos, que escoltava
quan era un nen, les tardes de diumenge,
amb el pare i la mare que els ballaven
amunt i avall pel passadís de casa.
Són la veu d’una èpica perduda,
amb el bandoneón arrossegant
lletres que parlen dels amors culpables.
Els qui ballaven en el passadís
ara ja són dintre d’un tango.
Misteriosament feliç el cantusseja
un vell provant un pas de ball en atansar-se,
amb un somriure, a la Desconeguda.

Joan Margarit
Del llibre Misteriosament feliç
Octubre 2008

31 comentaris:

Anònim ha dit...

Com diu la Cristina, preciós...

Carquinyol ha dit...

Aquestes són la mena d'històries que de tant en tant necessites llegir per veure que, per bé que el món està podrit, no tota la gent ho està. Almenys, no del tot.

atikus ha dit...

Una historia preciosa, desde luego con cariño se pasa mejor los malos momentos.
Bailar es una manera mágica de sentir esa conexión entre dos personas, hace tiempo que no bailo ya no se tercia eso en los pubs, sólo en algunos locales, y antes se me daba bien pero perdi práctica jeje...

petons

Montse ha dit...

Les teves paraules m'han impressionat. El poema és molt bonic. Gràcies per compartir.

Striper ha dit...

Tendresa a grapats.

assumpta ha dit...

Aixó és una historia d'amor !!! Preciosa ..., tendra ..., i amb regust de tango, tan bonica música i tant trista.
Bon cap de setmana, Rita.

Lula ha dit...

Ufff nena, quin calfred!
El poema és preciós, però la història que has compartit amb tots no ho és pas menys, i sobretot, el fet de ser tan generosa com per donar-nos aquestes emocions tan íntimes.

Gràcies guapa!!
Besotes

el paseante ha dit...

Sovint et despenges amb un post així: tan rodó que te'l vols tornar a llegir. I tornar a llegir. M'ha agradat molt aquesta història d'amor absolut (malgrat les possibles infidelitats). El final (encara que sigui tràgic) té màgia.

Anònim ha dit...

Ja veus!...En les parelles, no tot son mals rollos, divorcis, maltractaments i guerra de sexes. Jo encara diria més...les històries com la que expliques, de ben segur que son majoria...però...NO SON NOTICIA!!.

Robertinhos ha dit...

i ara encara segueixen ballant, suposo

Sergi ha dit...

Si he de dir la veritat, m'encanta com expliques els capítols de la teva vida, les teves vivències des de la teva perspectiva. De la teva mà, tot té un punt de llegenda i misticisme. Converteixes històries de penúries i dificultats en veritables relats, i el millor de tot és que mai no hi falten dosis d'amor. De pel·lícula, vaja.

Anònim ha dit...

Que curiós! El meu pare i la meua mare també es van conéixer en un ball d'aquests de diumenge a la tarda al poble, com el que tu descrius. Es van atraure mútuament per la forma en què ballaven i van acabar casant-se. Sempre es van estimar, fins que el meu pare va morir(ahir va fer 15 anys del seu decés. La meua mare encara viu i mai no ha deixat de recordar-lo.

Rita ha dit...

Gràcies, Cristina i Cesc!

Sempre hi ha una llum, Carquinyol. Cal trobar-la o crear-te-la tu, només...

¡Gracias, atikus!
Bailemos, aunque sea virtualmente... :-)
Besos

Són fragments de vida, Montse...
En Margarit és tant especial descrivint coses quotidianes...
Petons!

Cert, Striper...

Gràcies, - assumpta -.
Bon capde per a tu també!

Gràcies, Lula. És com fer-los un homenatge. Em va venir de gust, en sentir el poema a la ràdio...
Petons, maca!

paseante, gràcies! M'agrada agradar-te, ja ho saps oi?
Si fos una peli l'hagués ben canviat el guió del final, però la vida és així d'injusta moltes vegades...

Josep-Empordà, hi ha de tot, suposo. Fins i tot aquesta, també té els seus moments no tan dolços, però per sort, i amb el temps, els records bons augmenten i els dolents es fan petits, petits...

Segur que sí que encara ballen, Robertinhos...

XeXu, la vida és dura, difícil i hi passen moltes coses que fan mal. La única manera que hi ha de seguir-la vivint amb il·lusió és saber tancar ferides i aprendre a recordar-ho tot sense dolor. Si no, l'amargor no ens deixaria viure plenament i jo vull seguir vivint tan intesament com pugui...

Em sembla que és cosa de l'època, novesflors. Amb el bo i el dolent que tenia, però moltes parelles van sortir d'aquells balls i moltes han perdurat...
Petons!

Ballarinadeplom ha dit...

un text molt bonic, de debò!

Joana ha dit...

Els pares, encara que no ens ho sembli, també varen tenir la seva història d'amor. Cada parella és un món, cada família. Amors , desamors, penúries i retalls de felicitat.
Tantes històries com persones!
M'ha agradat :)
Bon cap de setmana Rita ...que encara queda demà!

rits ha dit...

Una història preciosa. Plena de tendresa i amor. Moltes gràcies! aquestes històries, encara que hagin estat dures i tinguin tristesa reconcilien amb l'amor.
El poema també és ben bonic!

Anònim ha dit...

Gràcies per continuar compartint.
valença ;-)

Rita ha dit...

Gràcies, Ballarinadeplom!

Gràcies, Joana!
Bona setmana ara ja per a tu i petons!

Sí, rits, va bé conèixer-les, per confirmar que l'amor existeix.
Maco el poema, oi? :-)

Gràcies, valença, per la teva visita i per comentar-me!

fra miquel ha dit...

A mi també m'ha agradat aquesta història d'amor. Tantes que hi deuen haver! I moltes ben aprop nostre.
Per cert, acabo de llegir "Aquesta Història" d'Alessandro Baricco. Te'l recomano.
Si segueixes el "Té la mà... hauràs vist aquest video: http://es.youtube.com/watch?v=3PU5Tsx36E0
si no l'havies vist, també te'l recomano ("té la mà" del dia 30 de nov. de 2008). Quedaria molt bé en el teu post.

Mon ha dit...

molt macó el poema gràcies per compartir-lo amb tot nosaltres

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Preciós. No puc dir més.

Sempre he cregut que creixer així, et fa ser una persona especial.

Una forta abraçada.

zel ha dit...

Per variar, m'ha arribat al cor, i m'ha caigut la llàgrima, bonic, intimista, deliciós i cru alhora...

fada ha dit...

Quina força té la poesia d'aquest home... I que fort que te la puguis sentir tan teva, tan propera... El teu escrit, buf, fa posar la pell de gallina... Molts petons.

Carme Rosanas ha dit...

Emociona el relat. Queda força clar que malgrat les dificultats, la malaltia i els mals moments, van tenir el més important de la vida, l'amor. Una abraçada.

miq ha dit...

Margarit emociona a parts iguals que el relat que el precedeix.

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Deliciós, sense cap mena de dubte, deliciós!

Petó

romanidemata ha dit...

units passés el que passés, fins al tango de les estrelles...

salut

m'agrada com ho descrius.

Sadurní ha dit...

... gran història d'amor...

khalina ha dit...

No és per repetir-me, però tots tnen raó. Es PRECIÓS! I molt tendre. L'amor ohhh. Amor fins el final

El veí de dalt ha dit...

Vaja...ja el tens! El poder evocador de la poesia, oi? I tu no volies fer un blog! COllons! Si et necessitàvem!

Rita ha dit...

Prenc nota, fra miquel, del llibre d'en Baricco. Només li he llegit Seda i em va encantar...

M'he mirat el vídeo, està molt bé, gràcies!


Gràcies a tu, Mon, per passar. :-)


No gosaria dir que sóc especial, horabaixa, però sí que vaig envoltar-me sempre de molt amor amb els pares i els avis...


Com la vida, zel, maca...
Petons i ànims eh, que et vénen dies dolents... :-)


Ja saps que hi tinc debilitat per en Margarit, fada, i quan el vaig sentir, és que era la meva història!!!
Petons, bonica!


Cert, Carme. M'has tancat el post...
Una abraçada per a tu també!


Gràcies, miq!


Gràcies, pep..., maco!
Petó!


M'ha agradat molt això del tango de les estrelles, romanidemata, gràcies!


Sí, Sadurní Vergés, va ser-ho...


Gràcies, khalina! Cert, fins al final...


Veí... gràcies!

En Margarit m'encanta, ja ho saps, però és que aquest poema era fet per als meus pares!

No cal que et digui com m'arriba aquest comentari, oi? :-)