Per Sant Joan a casa començava l’estiu. El dia de la revetlla ens traslladàvem a la casa d’estiueig i ja no tornàvem a la ciutat fins a finals de setembre. Quan jo era una nena, l’escola començava a primers d’octubre.
I el començàvem bé: amb revetlla! Al carrer de casa, amb els veïns, i ens ho passàvem molt bé. Els nens amb els petards, jo mai vaig passar de les bombetes i les bengales –sempre m’han fet por els petards–, els grans ballant, i així fins les tantes. A més, era el Sant de la mare i l’avi.
Bé, els Sants de la família, tots, queien a l’estiu, però la festa grossa de veritat, a casa, era per Sant Pere.
Era la festa major del poble i era el Sant del pare. I si per Sant Joan es feia a mitges amb els veïns, per Sant Pere no, per Sant Pere la festa la pagàvem nosaltres: sopar, coca, cava, de tot i força.
Normalment, cap a les 10 de la nit feien els focs, a la platja, els anàvem a veure, i tot tornant començava la festa. A més dels veïns venien amics dels pares, alguns familiars, bé, ens aplegàvem una bona colla. Ja era tradició que per Sant Pere a casa hi hagués festa grossa.
El pare era una bona persona, tremendament masclista, d’un origen extremadament senzill, i amb uns certs aires de grandesa i, això del Sant, li servia per demostrar que bé que vivíem a la gent, tot i que sempre vaig pensar que era a ell mateix a qui s’ho volia demostrar.
De nena l’adorava i m’adorava, d’adolescent, tot i seguir-nos estimant molt, no ens vam entendre gens, pel seu masclisme desmesurat, que jo no suportava, i perquè sense cap mala fe, però per ser la nena, m’havia tallat moltes ales, fins que vaig reaccionar, per sort molt aviat, i vaig marxar de casa.
Quan ja no vivia amb ells, encara pretenia controlar-me, aleshores ja per ser dona, no hi podia fer més, i encara vam tenir algunes topades, no entenia que sent independent ja podia fer la meva i ell ja no hi podia fer res.
Amb els anys, per sort, m’hi he reconciliat molt amb ell. Els pares no aprenen enlloc a ser pares, no hi ha manuals, i bàsicament es guien pel que han rebut a casa i ell va tenir una infantesa difícil. A la seva manera, d’això n’estic segura, ell ho va fer tan bé com va saber i poder.
Una vegada, vaig trobar unes notes seves i me les vaig guardar fins que va ser el moment de fer-les servir. Quan va morir, tal com havia demanat en aquelles notes, el vam incinerar i vam llençar les seves cendres en aquell mar –el del poble– que ell sempre s’havia estimat tant i que tants bons moments ens havia donat a la família.
Avui és Sant Pere i, llegint un post del ddriver, m’han vingut al cap el pare i el poble.
Henry Stephen - Mi Limón, mi limonero
