And the winner is...

Ha arribar l’hora de dir qui va encertar de qui era el meu text.

Val a dir que hi ha una persona que l’ha encertada de ple i una que ha dit el mateix que vaig dir jo, però que no és la resposta correcta, però m’ha fet gràcia que també haguem coincidit.

I bé, no us faré esperar més...

El meu text era de la Utnoa i per tant la persona guanyadora és la montserratqp i la persona que la va errar com jo és en McAbeu, jo també pensava que era d’en Sànset. Alguna persona em va dir, com a premi de consolació, que havia endevinat l'habitació...

Per recollir el premi, montserratqp, hauràs de passar-te pel bloc del “jefe”, el Ferran, que és el responsable del joc i l’encarregat de lliurar els guardons.

Gràcies a tots per participar i, sobretot, per la paciència que heu tingut amb aquesta colla de pesats, tocats pels aires berlinesos. Esperem que mica en mica se’ns vagi passant...

Jugant a Berlín

Google

Com que no en tenia prou amb fer de guia, el Ferran ens va proposar un joc als participants de la 1.TBfC que consistia en fer-nos fer un escrit de temàtica lliure, però en el que hi havien de sortir 8 de les 10 paraules o expressions següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde; enviar-los-hi i ell ens els retornaria intercanviats. És a dir, cadascun de nosaltres en tindria un, del qual n’havia d’endevinar l’autor o autora.

L’escrit que a mi em va tocar llegir davant d’una llar de foc molt especial és el següent:


Per complir amb la juguesca proposada per l’amic Ferran et proposo una petita endevinalla per tal d’esbrinar qui sóc. Intentaré posar-t’ho fàcil, perquè et puguis escaquejar tan com puguis dels Glühweins ditxosos!

1- No he estat mai alcalde de cap ciutat catalana important.
2- Tampoc m’ha tocat mai la loteria, sinó m’allotjaria a l’altre hotel.
3- No sóc tu. Dada important, doncs ja pots descartar un participant.
4- Tinc un blog. Un blog molt maco! Segur que t’agrada molt passejar-t’hi! No em diràs que no!
5- No treballo de maquinista d’ U-Bahn.
6- Tampoc a l’S-Bahn.
7- L’any 1982 s’estrena E.T.
8- Vull un Marshmallow!
9- El meu nom té dues vocals.
10- En aquestes eleccions he hagut de votar per correu.
11- Dues cerveses, siusplau!
12- Non, je ne regrette rien
13- Tinc un somni. Ich habe einen Traum.

QUI SÓC?

Per tal de facilitar-vos la feina, si us ve de gust jugar a endevinar-ho, trobareu a la dreta la llista els blocs dels participants a la 1.TBfC, que a la vegada també aniran penjant al llarg del dia d’avui els textos que els van tocar i que també podeu provar de descobrir-ne els autors respectius.

Haig de confessar que tot i creure que estava ben segura de qui havia fet el que m’havia tocat a mi, la vaig ben errar.

Diumenge, tots Els de Berlín (nom encunyat per l’Eulàlia) publicarem de qui és cada escrit.

Primeres impressions

Hi ha entrades difícils de fer i aquesta n’és una, de les més difícils gosaria dir, i no per falta de coses a dir precisament, però ¿com posar en paraules la quantitat de coses viscudes en un cap de setmana a Berlín? ¿Com explicar tres dies perfectes, fantàstics, intensos, amb 14 persones desconegudes?

Com explicar el bon rotllo des de l’aeroport de Barcelona –punt de trobada– fins de nou a l’aeroport de Barcelona –lloc de comiat? ¿Com explicar la il•lusió que despreníem tots per estar fent aquesta gesta i que estigués sortint tant i tant bé? ¿Com explicar les bromes, les riallades així com a estones l’emoció de moments tan i tan especials? ¿Com descriure la cara del Ferran en veure els obsequis? I les nostres de veure’l tan emocionat!

Com explicar, i que s’entengui tal com ho hem viscut, les piles de correus previs d’en Sànset enviant-nos el dibuix del Ferran... –Els ulls no els té així... –Hi podries afegir el Mur... –La samarreta del Barça que no falti... I el pobre Sànset posant, traient, separant-li els ulls... Tot això si no s’ha viscut per més que s’expliqui no es pot entendre.

I és per tot això, i per moltíssimes coses més que sóc incapaç de posar aquí en paraules, i per tant m’haureu de creure i prou, que la 1a Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC), concretament a Berlín, muntada pel Ferran i seguida per 14 blocaires malalts de bloc, però enormement satisfets, ha estat un gran èxit.


Mica en mica aniran sortint coses i fotos i per tant hi haurà més apunts parlant-ne d’aquesta trobada, però ara mateix –i escoltant el Barça també, tot s’ha de dir– no sóc capaç d’escriure res més.

Ferran, Joan, Ariana, Sànset i Utnoa, DooMMasteR, Francesca, Teresa, Mar, kika, Jèssica, Nur, Lluïsa i Eulàlia, tot un plaer haver-vos conegut!



* La imatge és la primera del viatge.

Cementiri de Poblenou

Visites guiades i gratuïtes els primers i tercers diumenges de cada mes.

Tinc un clavell per tu

A vegades, quan creiem que una persona ens ha decebut, ens pot saber greu, fins i tot ens pot arribar a fer mal, però, si ens ho rumiem bé, en algunes ocasions podrem comprovar que no és culpa d’aquella persona sinó nostra, per haver-hi posat unes expectatives que no s’hi corresponien, perquè potser aquella persona no era com crèiem que era. Tampoc és que ens hagi enganyat, senzillament és que potser nosaltres havíem distorsionat el que hi vèiem fent-nos-ho a la mida del nostre gust.

És complicat, ja ho sé, i cada cas pot ser diferent, però aquesta també és una possibilitat en la que caldria pensar, quan tinguem una decepció.

Però avui i aquí no vull fer referència a cap persona d’aquestes sinó tot al contrari. Vull honorar una persona que no només no m’ha decebut mai sinó que m’ha demostrat que podia comptar amb ella de tot cor i vull que sàpiga que sempre n’ocuparà un trosset del meu.

Fa uns dies, em va recordar una cançó d’en Llach que feia anys que no escoltava i em ve de gust posar-la aquí.

Avui som més orfes

Google

Ens ha deixat físicament, encara que ja feia temps que no hi era, maleït Alzheimer!


“Luis García Berlanga, poeta de la calle y erotómano elevado”

El problema de l'Església

Google

Quan era una nena –ja fa uns quants anys d’això- recordo haver vist per casa uns llibres, crec que eren quatre volums, que es deien una cosa així com “Enciclopedia de la mujer”.

De més grandeta, suposo que adolescent ja, recordo haver-los fullejat i, tot i ser “de la mujer”, més aviat semblaven per al marit perquè tot eren consells per a complaure’l, atendre’l, servir-lo, “fer-lo content”, “feliç”...

Curiosament, llegint ahir les declaracions a La Vanguardia del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, arran de la participació de les quatre monges –úniques dones que van intervenir en tota la cerimònia de la dedicació– precisament per netejar l’altar, ungit pel Papa amb els sants olis, i escoltant avui a RAC1 les declaracions de la superiora de la congregació de la Catedral, Antonia Cano, concretament quan ha dit: “que miren si un hombre casado no está feliz de ver a su mujer limpiar, cuando es lo que tiene que hacer la mujer en la casa…” m’ha vingut al cap aquella enciclopèdia de la mare i he pensat que el problema de l’Església és exactament aquest que s’ha quedat ancorada allà, 40 o 50 anys enrere.