dimarts, 17 de març del 2009

Col·laboració amb el 100è joc literari del Jesús M. Tibau




El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari i, per celebrar-ho, em plau col·laborar amb el text següent:


A mig aire d’un serrat, cara a migjorn, mas Fraginals aixecava la flota del seu caseriu, com el brancam esponerós la vella alzina arrelada en les dures entranyes de la serra. De lluny semblava un veïnat i no una masia sola. A cada banda de la casa, quadrada, massissa, d’aire senyorial, s’estenien les dues ales de les corts i dels graners, amb la gran plaça de l’era entremig, que tancava una alta paret amb portal del cantó de migdia. Darrera del mas s’encastellava l’escalat de les muntanyes, tot un encimbell de serres i serres, cobertes de bosc en el faldar, nua i pelada la testa rocosa, que en les més altes i llunyanes encaputxaven les neus eternes. Davant de la casa la muntanya baixava suaument, partida a feixes per les terres de sembradura, fins a la fondalada on el poble de Sant Esteve de la Vall s’arrupia als peus del casal poderós, ramada que s’ajoca a descansar, sota els ulls vigilants del pastor que la guarda. Part d’allà de la vall les serres onejaven altre cop, sempre més i més baixes, fins a confondre’s, en la boirosa llunyania, amb la plana empordanesa.



Es tracta del fragment inicial d'un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

El pròleg diu que "...és una plasmació completa de les teories individualistes del Modernisme i, ..."

Trobareu les instruccions per participar-hi a Tens un racó dalt del món.

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. Així mateix, qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres d'en Tibau dedicat.


SOBRETOT NO DONEU LA RESPOSTA AL JOC AQUÍ, EN ELS MEUS COMENTARIS, HEU DE CONTESTAR SEGUINT LES INSTRUCCIONS QUE DONA EN JESÚS M. TIBAU EN EL SEU POST.



FELICITATS JESÚS!!!

LA RESPOSTA LA TROBAREU AQUÍ!

diumenge, 15 de març del 2009

3 exposicions

Tinc un amic, que viu fora de Barcelona, que pot venir-hi poc, i, quan ho fa, a més de veure’ns, aprofitem per anar a veure alguna exposició. Ens agrada molt anar al Caixa Forum, l’antiga Casaramona, un lloc que recomano a tothom.

M’agrada l’espai –antiga fàbrica tèxtil, modernista, de Josep Puig i Cadafalch, i molt ben rehabilitada–, només per ell mateix ja val la pena anar-hi, però a més té unes terrassetes on s’hi està molt bé quan fa bo, un restaurant, amb un menú molt correcte, que no arriba als 20 € i, per descomptat, sempre hi ha exposicions interessants. També ens agrada anar a la Pedrera, on sovint hi ha bones exposicions.

Fa poc, havíem quedat que vindria i, precisament, havia sentit parlar que hi havia una exposició d’en Sorolla al MNAC, oferta prou atractiva, però no vaig poder resistir-me a mirar què hi havia al Caixa Forum i a la Pedrera.

Se’ns posava difícil: Sorolla al MNAC, per una banda, l’antològica (1873 – 1940) de Joaquim Mir al Caixa Forum, i Mompou a la Pedrera.


No vam triar i vam decidir començar pel MNAC: Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America (fins al 3 de maig)


Google


A destacar la llum, molt ben plasmada en totes, tot i les magnífiques dimensions.


El mecenes i erudit Archer Milton Huntington (1870-1955), que va fundar la Hispanic Society of America el 1904 on va aplegar la seva important col·lecció d’art espanyol, va encarregar aquesta decoració a Sorolla l’any 1911. L’any següent, el pintor va recórrer Espanya aplegant imatges dels diferents tipus de la geografia espanyola. L’any 1912, però, va començar a pintar els immensos panells directament del natural, empresa que no finalitzaria fins el 1919 i que li va suposar un esforç considerable.



Seguir per Caixa Forum: Joaquim Mir. Antològica (1873-1940) (fins al 26 d’abril)


Google



A destacar, per descomptat a més de l’obra, l’audiovisual que ens presenta una visió del pintor molt interessant.


L’exposició comprèn des dels orígens del pintor català, quan formava part —amb Nonell, Vallmitjana, Canals i Pitxot— de l’anomenada Colla del Safrà, fins a l’última època, a partir de 1921, quan es va instal·lar a viure a Vilanova i la Geltrú.

Entre aquestes dues etapes es podran revisitar les campanyes pictòriques a Andorra, a començament dels anys trenta, i també les obres pintades al Camp de Tarragona, Reus, Maspujols i l’Aleixar que han estat objecte de monografies i exposicions. La mostra dedica una atenció especial a les obres que va pintar a Mallorca, a l'entorn de les quals s’ha creat un mite: l’artista que es fon amb la natura, s’aboca als penya-segats i acaba enfollit en un deliri de llum i color.

L’exposició, fruit d’un intens treball de recerca dut a terme pel crític i historiador Francesc Miralles i el seu equip, mostrarà una selecció de 80 obres —entre olis, pastels i dibuixos—, entre les quals hi ha les peces més madures i reflexives de l’artista, i també algunes obres inèdites per al gran públic.


I després d’un dinar, agradable, de conversa llarga, d’intercanvi de visions i opinions, de complicitats, d’amistat, en definitiva...


La Pedrera: Josep Mompou (fins al 14 de juny)


Google



Josep Mompou (Barcelona 1888 – Vic 1968), qui forma part d’aquella generació d’artistes que, tot i representar una etapa important i significativa de la pintura catalana dels anys vint i trenta, resulten encara força desconeguts per bona part del gran públic.

Membre de l’anomenada “generació del 17”, Josep Mompou encarna l’evolució de la pintura noucentista cap a un figurativisme depurat, hereu del fauvisme, com aquell que s’imposà a tot Europa a finals del primer terç del segle XX.

Mompou desenvolupà una sòlida carrera que obtingué un ampli ressò de la crítica i l’acceptació dels grans col•leccionistes del país, com Lluís Plandiura i Josep Sala, així com també un reconeixement internacional, a França i als Estats Units, a la dècada dels trenta. L’influent crític de l’època Waldemar-George, presentador de la seva segona exposició individual a París l’any 1931, el definí com "un pintor català de formació francesa o, més exactament, un pintor europeu. Un pintor que expressa les seves sensacions visuals en una llengua despullada d'ornaments inútils."

Aquesta brillant carrera artística es truncà malauradament l’any 1934, quan una tuberculosi pulmonar l’obligà a aturar la seva activitat creativa. El retorn a la normalitat, que no es produí fins ben entrats els anys quaranta, coincidí històricament amb un canvi radical d’hegemonia artística al món, que deixà Mompou en una posició desvinculada dels nous corrents imperants, tot i mantenir el respecte de les noves generacions de pintors.

Unes visites molt recomanables i a més gratuïtes totes tres, que en temps de crisi, sempre és d’agrair.

dimecres, 11 de març del 2009

Mal d'amor

Google



Fa temps, una vegada que la meva neboda tenia mal d’amors li vaig dir que si pogués em canviaria per ella, per deslliurar-la d’aquell patiment.

Si li deia això era perquè sabia com es passa de malament en moments d’aquests i sé com de difícil és desconnectar, relativitzar, i com d’impossible oblidar.

Cada vegada que alguna persona propera pateix mal d’amor, penso en com és de dur passar-ho i en com podria ajudar-la, però sé que no hi ha paraules, només pots fer-li costat, donar-li molt d’afecte, i dir-li que li cal temps, que el temps tot ho cura i posa les coses i les persones al seu lloc.

Un cop superats els mals d’amor, t’adones que no pots obligar ningú que t’estimi, com tu tampoc podries fer-ho, que els sentiments hi són o no hi són, que a vegades hi són, però no amb la intensitat suficient com per fer-te la dona o l’home de la seva vida, que hi ha persones que diuen que no volen compromís, i en el fons és que no t’estimen o no t’estimen prou, i fredament veus que si és així, molt millor que no hagi tirat endavant, que hagués estat un fracàs a la curta o a la llarga, però això només es pot veure amb el cap fred.

Amb el cap calent, justifiques l’actitud de la persona estimada, penses i expliques que té por al compromís, que potser està marcada per històries passades, per altres fracassos, en fi, que no veus o no vols veure que no, que en definitiva no et vol, o no et vol de la mateixa manera que tu la vols a ella. I la por a perdre-la, a quedar-te sola o sol et fa insistir, esperar, intentar-ho tot, sense adonar-te que quan més pressiones, és pitjor perquè més l’allunyes. Però és tan fàcil veure-ho clar quan s’ha superat, quan ha passat...

Els mals d’amors són terribles i no tenen cura immediata, però per sort, això sí, sempre tenen cura.

Sospito que una persona pateix aquest mal ara mateix i em consta que una altra també, persones totes dues a les que tinc estima i que m’han inspirat aquest post.

Per vosaltres i perquè se us faci la llum ben aviat!


diumenge, 8 de març del 2009

8 de març i un nou premi

Google


No m’agraden gaire aquestes commemoracions, perquè em semblen més discriminadores que aglutinadores. No se celebra pas el dia de l’home treballador... Però també sóc conscient que hi ha molt camí encara per fer i en tots els àmbits: en les feines, en la política, però també en el dia a dia, entre els homes i les dones. Costa molt desarrelar segons quins costums i tics, quan, sobretot, són favorables als homes i còmodes a moltes dones encara.

Per això, perquè no em fa especial gràcia, però reconeixent a l’hora que hi ha moltes dones que han lluitat i molt, per aconseguir coses per a totes les dones, posaré un poema d’una dona que va lluitar per moltes causes, entre elles, les dones...


Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

Maria Mercè Marçal



D’altra banda, i aprofitant un dia de dones i ja que ha estat una dona la que me l’ha atorgat, sí, la khalina m’ha concedit un nou premi, el premi Symbelmine, el primer del 2009, que em fa tanta il·lusió com el primer que vaig tenir i el darrer i tots els del mig, faré el meu lliurament.





“Symbelmine són aquelles flors, que, segons Tolkien, creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors, també conegudes com a “no m’oblidis”.

Diu que s’ha d’atorgar a 7 blocaires i, en aquest cas, i per ser el 8 de març, serà només a blocs de dones i les escollides per a aquesta ocasió són:

L'Iruna, una dona especial, que només us puc dir que la llegiu i mica en mica us anirà enganxant. Té una gran sensibilitat i una manera d’explicar les coses, per senzilles que siguin, deliciosa.

La Montse, una dona, dona, que ho té tot i val per tot. La majoria ja la coneixeu i estic segura que per més coses que digués, no estaria a l’alçada.

La Carme, generosa fins al moll de l’os, que escriu de meravella i una artistassa amb els seus dibuixos, que, a més, va tenir la paciència de fer-nos per obsequiar-nos per Nadal. Una feinada!

La Lula, una dona diria que molt desconeguda, però amb un món interior molt potent, que sempre em sorprèn amb els seus posts i que a vegades em fa pensar si viu una mica al tall de la navalla.

La Jo Mateixa, una dona generosa, pendent sempre de tothom, bona persona i plena d’amor i d’afecte.

La Violette una dona completa, amb molt de glamour, però amb senzillesa a l’hora. Tan ens pot fer un relat ple de sensualitat com fer-nos una melmelada de taronja, com fer-nos entendrir parlant-nos de la seva gata, que ja no hi és.

La Rits, una dona amb inquietuds, dubtes, dies de tot, però plena de vida que dona generosament en la seva feina dia a dia.

dijous, 5 de març del 2009

Corol·laris(2)

Google



No fa massa us vaig parlar dels corol·laris que ens envia un amic. Aquest és un dels d'avui...



"Tot i que el vent fa que sovint les branques dels arbres es barallin, les arrels sempre s'abracen".
Proverbi africà

dimarts, 3 de març del 2009

Una anècdota

Google



En una parada d’autobús, cap a les nou del matí aproximadament, arriben un home i una dona. Per l’actitud que tenen l’un amb l’altre, semblen parella. Ell passa dels 50 tranquil·lament i ella sembla no arribar als 30. Es fan uns petons i ella agafa un autobús. Ell segueix a la parada fins que en uns minuts n’arriba un altre, el 59, i hi puja.

Un cop assegut treu un telèfon mòbil i fa una trucada en la que més o menys diu:


Hola, Pepe. Ha ido todo muy bien. Gracias! Lo hemos dejado todo tal como estaba. Por cierto, no había agua caliente, lo tendrás que hacer mirar. No, no salía nada de agua caliente. Venga, ya hablaremos. Gracias!


Aquesta parada d’autobús era davant de casa del Pepe Rubianes, amb qui vaig compartir barri i super durant un temps, la noia m’era desconeguda, però l’home no, ell era un conegut home del món del teatre.

Mentre sentia la conversa a l’autobús, perquè se’l sentia prou bé, no vaig poder evitar fer-me la pel·lícula i somriure.

Ahir el vaig veure al TN, parlant de la seva mort, i hi vaig pensar...

diumenge, 1 de març del 2009

Adéu, Pepe!

Google





Segur que hores d'ara ja ha muntat un vermut allà dalt...