Tenia dos anys, bé, gairebé, li faltava molt poc per a fer-los. Era rosset, amb cabells arrissats, ulls entre verds i grisos, com l'àvia, grossos, estava grassonet, amb sacsons a les cuixetes i als canells, dormia i menjava de meravella. De matinada, quan només es bellugava una mica, li posaven el biberó i, bo i adormit, se’l prenia tot, senceret. Un nen fàcil, còmode, d’aquells que pugen sols. Feliç com un gínjol, no s’avorria mai, sabia jugar tot sol i amb qualsevol cosa.
Li agradaven molt l’Epi i el Blas, reia i reia quan els veia per televisió i els hi van comprar, dos ninots grans, li encantaven. Tenia un trenet de fusta que també li agradava molt.
Quan faltava una setmana per fer el 2 anys, els seus pares van fer una festa perquè la seva germana, la Montserrat, en feia 3. Va ser una festa fantàstica, hi eren tots: els pares, els avis dels dos cantons, els oncles per part de la mare, la tieta, per part del pare,...
L’endemà es va posar malalt, li van diagnosticar el xarampió. No li van donar massa importància, però al final sí que en va tenir. El dia que hagués fet els 2 anys, al cap d’una setmana de la festa d’aniversari, el van enterrar.
La tieta en parla poc, ho explica poc, en el seu moment li va afectar molt perdre el nebot, però han passat 30 anys i afortunadament a la vida tot se supera. Va tenir molts anys l’Epi i el Blas guardats, i el trenet, no els volia ni podia veure, però necessitava saber que els tenia. Al cap de 18 anys, amb un canvi de pis, els va trobar i en adonar-se que no li feien ni fred ni calor, va pensar que era un bon senyal i els va llençar. Totes les etapes s’han de saber tancar a la vida, i les ferides també, va pensar.
Mai l’ha oblidat, però se li fa un somriure a la cara quan hi pensa. Com un record bonic. Alguns van dir que era com un angelet i que marxava al seu lloc, el cel. Ella no hi creu en això, però a vegades pensa que potser sí que ho va ser i per això va haver de marxar...
