dimarts, 17 d’agost del 2010

Aixecada de camisa?

Google


Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.

35 comentaris:

Mercè ha dit...

Fa un parell de dies també una xica ens demanà diners: que vivia prop d'allà, que no tenia res, que havia d'ocupar-se d'11 germans petits... Em vaig mantenir ferma amb el NO TINC RES. Però em va quedar una sensació de culpa durant tot el dia...
Aprofiten la llàstima que ens causa un nen petit.
Recorde una anècdota d'un que demanava diners per a menjar alguna cosa i ma mare li comprà del forn quelcom. Aquell tot cabrejat li tirà les menges a terra.
En fi...

Una abraçada.

Elfreelang ha dit...

Se les pensen totes! però haurien de saber qui realment necessita i és cert que a Bcn a Càritas i altres entitats per l'estil els poden socórrer...una veïna que té un parent meu proper va a aquestes entitats perquè li cal i li proporcionen fins i tot bolquers, roba, menjar i ajudes puntuals per pagar el lloguer si cal...ara que vas pecar de bona fe i bona persona i això mira ...ja s'ho farà qui et va aixecar la camisa...

khalina ha dit...

Com ho vas fer amb bones intencions, doncs no pensis en si et va aixecar o no la camisa, ja està fet. En aquell moment ho vas creure necessari

estrip ha dit...

i si resulta que era veritat aquest cop?
I si no, esperem que amb els diners que en tragués fossin per menjar.

McAbeu ha dit...

S'aprofiten de la bona fe de les persones, potser te n'hauries d'haver adonat quan va preferir els bolquers de marca abans que els altres però en aquell moment pensaves que feies el correcte i això t'honora.

Anònim ha dit...

Sembla que no ens podem fiar de ningú. I a sobre jugant amb les emocions que pot despertar les necessitats d'una criatura. Lamentable.

kweilan ha dit...

Tu vas actuar de forma generosa que és el que compta.

Ferran Porta ha dit...

Si diem que no, ens queda el dubte i ens sentim malament, com diu la Mercè. Si diem que sí, ens queda el dubte i ens sentim malament, com dius tu. Per això, el que compta és el que decidim en una fracció de segon: ajudem o no ajudem. I mira, en aquest cas mai no pensaràs que potser vas fallar algú que ho necessitava.

La cuina vermella ha dit...

Mare meva, com està el pati. Esperem doncs que no t'hagi aixecat la camisa, i que la criatura necessiti bolquers de marca per no encetar-se. En fi.

Pere ha dit...

Jo també li hagués comprat els bolquers.
Si després se'ls ven, no importa, segur que ho necessita més que jo.
De vegades va bé deixar-se enganyar una mica i fer veure que no te n'adones ...

Bona tarda Rita.

Lucia Luna ha dit...

Ostres maca!! quina poca vergonya, sap greu reina, a mi m'hagues passat lo mateix que a tu :(
un petonet

Pakiba ha dit...

Hi ha que se las empescan totes per treure diners, jo cuan en demanen per carrer i per menjar els dic que els compro un entrepá i mai volen, volen el diners, i es te que tenir molt de cuidado ja que cuan treus el billetero te fan una estirada i tel roben.
Pero la teva intenció va ser bona.

rits ha dit...

es venen els bolquers? potser no eren per ella, però potser per una veïna qui li donarà alguna cosa a canvi....

jo tp mai dono res, i sempre em quedo amb racança. I ha una dona que sempre demana un entrepà. va ben vestida i sols va a les noies o senyores grans. però no sé, si no en dono a ningú, tampoc a ella. prefereixo donar al banc d'aliments. Allà es fa una tasca de seguiment. L'aliment és l'ajuda immediata, però sols amb ajuda a més llarg termini se'n poden sortir. Difícil, però hi ha qui se'n surt.

Sergi ha dit...

Caram, és fort aprofitar-se del sentiment d'aquesta manera, això de fer pena, i ho saben fer molt bé. En aquest cas, és clar, no puc jutjar, perquè no sabem si realment necessitava els bolquers per la nena o si realment t'estava tangant. Millor no pensar-hi massa més i creure que era a fi de bé. Si no, a mi m'entraria una mala llet... Hi ha qui se les pesca totes, eh?

Gabriel ha dit...

Com diu la Kweilan, vas actuar demostrant que ets una persona generosa, o més ben dit una bona persona.
La picaresca té límits insopitables i lamentablement existeix, ha existit i existirà.

Garbí24 ha dit...

No et pots refiar de ningú....sona malament però hem d'aprendre a ser un xic més cabrons.....i dir no a tot!!

Joan ha dit...

Després el que ho necessita de debò es troba que som uns estirats i girem la cara. I això fa mal.

En quan t'assalten estàs llest. Facis el que facis et quedes barrinant si has fet bé. Quines penques.

Però mira, al cap i a la fi ens podem permetre uns bolquers, vagin a a parar on vagin. Suposo que a tots ens han ensarronat alguna vegada amb les bones intencions. Què hi farem.

Montse ha dit...

Mira, al Caprabo de prop de casa hi viu un negre que vaig tenir adoptat un parell de mesos: demana menjar, no pas diners. I al principi, cada vegada que sortia, li donava alguna cosa: un paquet d'arròs, uns spghetti, sal, sucre, magdalenes, xocolata, pa... un dia li vaig donar un parell d'enciams i em va dir "esto no lo quiero, dame otra cosa".

Em vaig indignar. Ara ni me'l miro. Ell fa la seva "jornada laboral" davant la porta del Caprabo i no se li ha vist ni la intenció de buscar-se alguna feina. Tots suposem que després es ven tot el que arreplega.

Em sento gilipolles, quan veig aquestes coses!!!

Montse ha dit...

quan dic "hi viu" vull dir que fa la sevaz jornada laboral amb el mateix horari que el Caprabo.

sànset i utnoa ha dit...

Sembla que ja no es pugui anar de bona fe...

És vergonyós fins a quins extrems podem arribar per enganyar a la gent. I després és pregunten perquè cada cop la gent és més desconfiada!

*Sànset*

Deric ha dit...

per culpa de gent així fa que els que realment ho necessiten surtin perjudicats, de totes maneres vas fer el que et dictava el cor i això diu molt de tu

Cris (V/N) ha dit...

El teu gest és el que compta, jo hagués fet el mateix ;) petons reina!!

Jordicine ha dit...

Em va passar a Cuba fa uns anys. Primer em van demanar llet per nadó, però havia de ser en pols perquè els durava més (?) Al final va ser un litre d'oli i quan vaig sortir de la botiga i la parella va marxar em vaig esperar una mica amagadet. I sí, evidentment, als cinc minuts van tornar -estaven d'acord amb els de la mateixa botiga-, van tornar l'oli i van rebre uns calerons. El mateix producte el venien un munt de vegades.

L'altre dia al forn, a Granollers, va entrar un home demanant diners. La noia li va dir que diners no, però li va donar quatre barres de pa. Quan vaig sortir les estava trencant i tirant a la paperera. Quina salvatjada! Un petó, RITA.

Emily ha dit...

Alma de cántaro! Jo sempre desconfio de la gent. He de confssar una cosa, sempre dono dinerets als rodamóns amb gos ;)

Toy folloso ha dit...

Com al Jordicine, un dia va entrar un al bar un tiu i em va demanar diners per menjar.
Diners no, però el vaig convidar a un entrepà.
El vaig trobar llençat a la paperera de fora el bar...
Llavors, vaig anar a donar un tomb per els altres dos bars que hi ha al carrer.
En un d´ells, estava "l´indigent" jugant a la maquineta. N´havia trobat un que encara anava més amb el lliri a la mà que jo.
Vaig marxar per no xafar-li el cap....

Carme Rosanas ha dit...

Crec que tots ens hem deixat enganyar alguna vegada... però penso com el Pere. Si m'han enganyat, segur que ells ho necesiten més que jo, tot i que sempre fa una mica de ràbia que t'enganyin.

Anònim ha dit...

I què?
Per a mi, el més important és que algú ha exercit de bona persona.
Un ofici vital que està desapareixen inexorablement.
Ens hem endurit tant ja, que a cap mare ni pare se li acut desitjar per als seus fills, per quan siguin grans, que abans de res, siguin bones persones.
Disculpeu la boutade.
Peró potser sí que ens hem de deixar entendrir més sovint.
Rita, amb St.Quirze de Colera i la caleta d´Empúries amb l´hotel...m´has tocat uns dels racons més idil.lics i més privats que sempre em guardo per a les jornades més especials. Més sensuals.

Josep Mª

Mireia ha dit...

crec que vas fer ben fet.És millor que et quedi el dubte de si t'han enganyat que no pas de si has deixat d'ajudar algú que ho necessitava, no?

Jesús M. Tibau ha dit...

és realment una situació que et remou les entranyes morals. Saben prémer allí on fa mal.

Joana ha dit...

Tot depèn del dia que tinguis no?
Si ho fas perquè et sembla que fas un bé val més no pensar que t'han aixecat la camisa, ara si et sembla que te l'aixequen...has de decidir què fas!
Tens un gran cor Rita!

el paseante ha dit...

Rita, aquells senyors inquietants que hi ha a La Rambla amb tres potets i cridant "dónde está la bolita" són estafadors. La bolita no hi és mai. Vigila.

I vigila també amb aquells senyors inquietants que surten a la tele prometent llocs de treball, i 450 euros per cap i escoles bressol...

onatge ha dit...

Amb criatures pel mig..., m'hagués passat com a tu. El que compta és la bona voluntat, que després en facin un mal ús... Aquesta setmana precisament he estat tres dies a Barcelona, i passejant he vist de tot, en alguns casos veritable misèria i degradació de la persona...

Des del far...
onatge

Rita ha dit...

Mercè,
Ho he sentit explicar això de gent que demana per menjar, els n'hi donen i el llencen. Mai es pot saber qui ho necessita de veritat, suposo...


Elvira FR,
Cert, si més no, jo em vaig quedar amb la consciència tranquil•la...


khalina,
Sí, si en el fons no em sap greu. Penso que el dia que deixem de creure en les persones, ja podem plegar...


estrip,
Esperem-ho...


McAbeu,
Sí, quan va insistir en que fossin Dodot és on vaig pensar que alguna cosa trontollava, però em va semblar que ja era tard potser... Gràcies!


Albert B.iR.,
El més lamentable és que juguin amb la sensibilitat de les persones, però tampoc crec que sigui bo perdre-la...


kweilan,
Suposo que sí...


Ferran,
Sí, de fet, és el que vaig decidir tot i pensar que segurament m’estaven aixecant la camisa...


La cuina vermella,
Confiem que va anar tal com deia...


Pere,
És el que vaig fer, tirar endavant tot i els dubtes raonables...


Lucia Luna,
Quin parell de bledes estem fetes doncs... :-)


Pakiba,
Sí, inicialment m’ho vaig creure i per això vaig actuar com ho vaig fer...


rits,
Això del Banc d’Aliments està molt bé. Fan bona feina.


XeXu,
Sí, noi. La picaresca és tremenda...


Gabriel,
Celebro veure’t per aquí!

Cert, això de la picaresca no passa de moda...


garbi24,
Quina llàstima, però, no et sembla?


Joan,
Tens tota la raó!


Arare,
Al Mercadona que vaig jo també hi ha sempre una persona fixa i sempre penso, si no se’n mou, poc trobarà cap feina...


sànset i utnoa,
Ja ho pots ben dir ja...


Deric,
Sí, això sí. Al final vaig fer el que espontàniament havia decidit...


Cris (V/N),
Petons, guapa!


jordicine,
Terrible que a sobre vagin amb aquestes exigències...
Un petó!


Emily,
Tu saps què vol dir "alma de cántaro"? Busca-ho bé... ;-)


Toy folloso,
Uff... Quina ràbia que et deuria fer...


Carme,
Ja teniu raó, ja... Al final, el que compta suposo, és tenir la consciència tranquil•la...


Josep Ma.,
Tens raó. Jo cada vegada valoro molt més les bones persones que cap altra cosa.

Celebro que coincidim amb Sant Quirze de Culera i la caleta d’Empúries! ;-)


Mireia,
Sí, realment em vaig quedar tranquil•la després quan hi pensava...


Jesús M. Tibau,
Sí que en saben, sí...


Joana,
Gràcies, guapa!
Petons!


el paseante,
O sigui que tu em consideres "alma de cántaro", però en el seu significat correcte? Catxis!


onatge,
Barcelona cada vegada s’està posant més dura. No saps quina sort que tens de ser al far! :-)

Núr ha dit...

Com ha dit molta gent, és molt trist que ens haguem de sentir malament per haver actuat bé, que la bondat sigui titllada d'estupidesa/innocència, quan en realitat el culpable és qui enganya. Si t'ho demanava la teva consciència, estigues convençuda que ho has fet bé. El que és trist és que, molt segurament i per culpa d'aquesta bandarra (si és que realment ho era), qui hagi llegit aquest article i/o tu mateixa anirem amb més compte si algun cop algú pel carrer ens demana bolquers...

Rita ha dit...

Núr,
No ho podies explicar millor, és exactament així!
Petons, bonica!