diumenge, 4 de juliol del 2010

Tal com ragen


Google


Sembla mentida com ens poden marcar les dates. Divendres que ve plego, començo vacances, i sembla que estigui a les últimes. Si hi penso bé, estic segura que si comencés 15 dies més tard no la tindria aquesta sensació encara, però com deia al començament tenir una data fa que els darrers dies sembli que no es puguin suportar.

Aquesta setmana que em queda faré el que podré, però no crec que em doni temps a actualitzar, tret de dir que marxo de vacances. Últimament tinc moltes coses entre mans que em deixen poc temps, a més d’un portàtil que només em cal donar-li corda. Per sort, ja en tinc un de nou, però ara me l’han de posar en marxa, jo no en sé, i amb una mica de sort aquesta setmana em quedarà enllestit també. Enguany, però, tampoc me l’enduré, 15 dies sense connexió penso que són bons, fins i tot saludables gosaria dir.

Massa hores, entre les de la feina i les de casa, al davant de la pantalla. Amb això que l’ordinador no em va bé, que em triga molt a carregar-se’m, que se m’atura enmig d’un comentari, m’hi passo massa hores i a sobre tampoc em llueix perquè comento molt menys del que voldria i a més això fa que trigui tant, que m’hagi d’esperar tant, d’una lectura a una altra, d’un comentari a un altre, que em canso i ho deixo, però com que també em sap greu que hi hagi gent que pensi que ja no la visito o no la comento hi torno i per tant les nits se’m fan llargues, cosa que no em faria res, ja m’agrada la nit, si no fos que matino molt i acabo morta de son i cansada a finals de setmana. A vegades des de la feina trec el nas i visito algun bloc, però ni tinc massa temps tampoc ni de fet hauria de fer-ho i per tant com a molt faig un comentari i tanco.

Dimarts es va morir la mare d’una amiga, bé, la més amiga meva, la més antiga que tinc, l’amiga que em queda de l’escola. Feia temps que no vivia una mort propera, perquè les mares de les amigues d’escola una mica ho són teves també, perquè de petita t’han tingut a casa seva de vacances, i em va entristir, però com que la vida continua vaig anar de donar el condol a la família a un sopar que organitzava un company de feina a casa seva, un sopar que feia temps que estava organitzat i al que no podia faltar. Em va anar bé i va anar molt bé. A vegades aquestes trobades fora de la feina fan que ens apropem una mica més a nivell humà i això és bo. L’endemà, però, d’enterrament.

Ja hi vaig passar fa anys per això jo, en sis mesos vaig enterrar primer el pare i després la mare, però per a la meva amiga era nou i estava tocada, tot i que és tan discreta que va estar amable amb tothom, propera i fins i tot tendre amb persones que arribaven, paint encara la notícia, perquè és tan prudent que quan havien hagut d’ingressar a l’hospital la mare no havia volgut molestar avisant.

Aquestes coses trasbalsen, et fan pensar i, de fet, et fan venir més ganes de viure, de viure la vida. Perquè veus que és tan fàcil ser-hi avui i demà ja no que relativitzes moltes coses en favor de viure, allunyant-te de segons quines coses i persones que no et donen benestar i que no veus clares.

Sempre he estat molt solitària, però m’adono que m’hi vaig tornant més encara. Tinc amistats i hi faig coses amb elles, però a l’hora m’adono que tanco molt el cercle, i que vaig cada cop més per lliure. Deixo poc espai a les intromissions si no em poden aportar benestar, que traduït vol dir compartir, donar i rebre en les dues direccions.

La setmana que ve m’han convidat a assistir a la presentació d’un llibre, que ja he llegit, polèmic, però els afectes i els agraïments es demostren així, sent-hi quan et criden, i hi aniré.

Dissabte, després de donar-hi voltes, fer-ne alguna consulta i rumiar-m’ho molt –perquè no vull fer el joc a ningú– aniré a la manifestació i diumenge marxaré cap a l’Illa, que ja em moro per ser-hi.


Ara tindré un problema, a l’hora de posar títol a aquest apunt, perquè no sabré què posar, perquè me n’he anat d’una cosa a l’altre. Tampoc hi veig allò de la introducció, nus i desenllaç, però a vegades ja passen aquestes coses, que van sortint així, tal com ragen.


24 comentaris:

Anònim ha dit...

Ha de ser molt dur haver de superar la pèrdua de dues persones tan properes en un espai de temps tan curt. Es pero no haver-hi de passar mai, però suposo que és inevitable.
A mi també em passa el mateix! La setmana abans de vacances se'm fa eterna! El rellotge es gasta de tant que el miro!
I sobre la manifestació, tb m'hi he pensat molt abans d'anar-hi. Finalment, hi aniré, però mostrant ben clar el desig de llibertat del meu país, no fos cas que uns altres ens volguessin instrumentalitzar pel que no és.
I, epr si no tornes a escriure, molt bones vacances!

iruna ha dit...

bones vacances, rita.
vinga, que ja et falta poc!
no defallixques encara. pensa que de moment ja tens les cames a l'aire :)

una abraçada

novesflors ha dit...

Bones vacances. Jo, a darreries de mes.

Elfreelang ha dit...

Bones vacances i bones reflexions....la mort colpeix sempre...la mort ens deixa tocats...i paradoxalment amb ganes de viure...

sànset i utnoa ha dit...

Al final el títol t'ha quedat que n'hi pintat!

M'ha agradat molt aquest apunt teu, passant d'una cosa a l'altra i deixant entreveure tants sentiments i tantes sensacions.

Em quedo amb "Aquestes coses trasbalsen, et fan pensar i, de fet, et fan venir més ganes de viure, de viure la vida", així doncs espero que gaudeixis molt d'aquests 15 dies.

Utnoa

Gabriel ha dit...

M'ha agradat molt aquest post perquè és sincer i directe. Sense concessions.
A la vida hi ha moments que cal dir les coses tal com ragen.
També hi ha moments a la vida que et poden passar moltes coses en poc temps que et fan reflexionar i també et fan venir moltes ganes de viure.
El títol del post em sembla molt apropiat.
Viu. Gaudeix. No perdis ni un minut.
I sobretot...bones vacances!
Un Nàufrag (que fa uns dies que ja he tancat la paradeta)

Sergi ha dit...

Síndrome pre-vacacional se'n diu d'això. Com més cremat estàs més d'hora et ve la sensació de vacances, i llavors els últims dies se't fan inacabables i improductius. Esperem que passin ràpid. Ja veig que tu ets de les que abandonarà el blog, ains. Però bé, et perdono perquè anar amb una carraca d'ordinador és molt estressant. Al meu li cal un bon repasset que el pobre ja està gran. Sort que en tinc dos més per si de cas...

Passa-ho bé a l'Illa, deixa una mica de banda els mals pensaments i les pèrdues, que ara t'has de cuidar i mimar per tornar amb les forces ben renovades. I després ja es veurà.

TRoyaNa ha dit...

Rita,jo encara no he passat per la perdua dels pares,imagine que ha de ser molt dolorós,si que he vist que als casos que concec,és una cosa a la que mai termines de acostumarte del tot.
Per altra banda,tot lo que dius d´escollir a las persones que t´aporten benestar,no puc estar més d´acord,encara que les emocions de vegades no escolten molt a la raó i d´ahí ve el patiment.

De moment,gaudeix de les vacances,m´han encantat les reflexíons:)
bss

Ferran Porta ha dit...

Potser els solitaris tenim por de no rebre el que esperem, i per no esperar res, ens aïllem. Potser els solitaris esperem massa, i per no decebre'ns, acabem per tancar-nos en el nostre món.

Els solitaris hem tingut especial sort amb la blocosfera: podem conèixer persones afins, amb qui ens uneixen formes similars de veure el món que ens envolta, sense haver d'esperar res més que un post que, com aquest teu, ens faci sentir que hi ha gent a qui no ens ha de fer cap por incloure en el nostre cercle ;)

Has parlat de moltes coses, sí. Totes m'han arribat.

Disfruta molt les vacances, guapa. Disfruta-les molt!

Carme Rosanas ha dit...

Un bon títol, Rita!

Que passis molt bones vacances, jo fins a l'agost.

Una abraçada.

kweilan ha dit...

Un apunt que per senzill i sincer m'ha agradat molt. Bones vacances!

rits ha dit...

m'ha encantat aquest post, Rita! tal com ragen.

Sovint es van acumulant un munt de coses, d'activitats, de sentiments i emocions. I se suposa que les hem d'anar acceptant. Aturar-se i poder-les posar per escrit, treure-les, amb els neguits i les coses que et porten a pensar, és fantàstic. M'ha agradat moltíssim, de debó.

Les vacances sempre van bé. Sempre que arriba la setmana abans sembla que ja no quedin piles. Segur que la setmana passa ràpid i podràs descansar.

Saps, tb fa dies que penso i repenso el tema de la mani. estic saturada de tot el que ens envolta.

Una abraçada ben gran per a tu i la teva amiga.

Garbí24 ha dit...

Passa unes bones vacances i recuperat de tot el dolent i gaudeix de cada moment.

Pere ha dit...

Avui ha estat un plaer llegir-te ... com si estiguéssim conversant.

Bona nit Rita.

miquel ha dit...

en les històries de la vida sovint només hi ha nus, o potser introducció, o només desenllaços, o tot plegat en percentatges, intensitat i ordre diversos. La vida va com va.
Que siguis feliç a la teva Illa (inici i/o nus i/o desenllaç) i que el temps per arribar-hi et sigui lleu.

viu i llegeix ha dit...

em quedo amb això de prioritzar a favor de la vida.

I amb que les mares des teus amics d'infantesa són també una micona, les teves mares.

I amb que cal humanitzar una mica les relacions personas a la feina.
I amb el tal com raja, que l'hauriem de practicar més en e dia a dia.

Per cert... bones vacances

Jordicine ha dit...

Passa molt bones vacances; i fins la tornada. Tens tota la raó. Quan veus que arriben se't fa molt llarga l'espera. Sento la mort de la mare de la teva amiga i la dels teus pares, tant seguits. Un petó, RITA. Ànims.

sànset i utnoa ha dit...

El títol és completament encertat.

No sé ben bé que escriure perquè algun tema que has tocat és ben fàcil d'interioritzar i ens regala un nus al mig de la panxa que és difícil de fer marxar...

Bones vacances, això sí!

I bona desconexió!

*Sànset*

fra miquel ha dit...

Passa-ho bé Rita. Ja ens explicaràs (o no) les incidències quant tornis.
Ja m'agradaria fer una visita a la teva illa, ja! Però de moment fins l'agost res de res.
Potser ens trobem a la mani. Mai se sap.
Una abraçada

Joana ha dit...

Bones vacances!
Aquests posts així "tal com rajen" són com els dies que passen, com la vida que no s'atura per res passi el que passi.
Una abraçada per tot i disfruta :)

Deric ha dit...

un títol molt ben trobat i un post en el que m'he sentit molt identificat (excepte amb lo de l'ordinador). Jo potser també aniré a la mani... ens veiem allà!

LEBLANSKY ha dit...

Rita, llàstima que no existeixin els posts dialogats, aquest teu d'avui s'ho mereixia. Bones vacances!!!

el paseante ha dit...

Totes les morts properes sobten moltíssim perquè no hi estem acostumats a pensar en la mort.

No sé si llegiràs això, en qualsevol cas espero que passis unes vacances magnífiques ben lluny de qualsevol pantalla.

Un petonet.

Rita ha dit...

Gràcies a tots per les vostres paraules, pels vostres bons desitjos i fins la tornada!
Petons!