Els ponts de Madison County

Ahir només vaig plorar gairebé al final: quan ell, en el seu cotxe, és davant d’ells, ella i el seu marit, en el seu. Quan ell penja la creu que ella li havia donat al retrovisor i ella, veient-ho, es trenca tota per dintre. Quan ell no arrenca, perquè encara li està donant una darrera oportunitat, quan ella prem la maneta del cotxe, com si encara s’hi repensés, i la mou, però a l’hora s’hi agafa fort, i quan el marit toca la botzina, perquè, aliè a tot, no entén que aquell cotxe trigui tant a arrencar.

Porto uns dies estranys: m’he allunyat de persones amb les que creia que hi havia coses en comú, camí per fer, arrossego un refredat fort que em molesta molt i que m’impedeix fer coses que tenia previstes per a aquests dies i, a sobre, ahir vaig acabar el tercer Milenium –que, com bé m’havien dit, et deixa una mica buida i enyorada.



Quan la van estrenar vaig plorar des del començament, amb les primeres lletres i la música.

Havia llegit el llibre coincidint amb un moment de desamor en la meva vida i em va agradar molt, però em va trinxar per dintre. Val a dir que no era difícil, jo ja no estava sencera, m’acabaven de fet trossets.



Anys més tard, l’havia vista per televisió i ja havia estat més fàcil: només plors en els moments més emotius.

Com era d’esperar, aquella història estava tancada i jo sencera de nou, malgrat algunes cicatrius, que amb el temps, però, es van barrejant amb altres marques del pas del temps i queden tan confoses que ja no es veuen i encara menys se senten.



Veure la pel·lícula, ahir, novament després de molt temps, i en les circumstàncies actuals –vaig decidir que mai més llegiria el llibre– era com un test, una prova, una avaluació i n’estic contenta: prova superada!

El so no és molt bo, però el que realment compta aquí són les imatges.