Llibres: Ulls verds

Google

Una llibre molt ben escrit, un tractament lingüístic exquisit, una història que atrapa, però que al final trontolla.

Amb 21 anys d’edat, en Maties i l’Esperança, casats fa un any, fugen de la seva vila cap a la incertesa de l’exili a la ciutat mexicana de Veracruz el 1939. Malgrat que ell hi aconsegueix aviat una feina i una casa, és molt conscient de l’alè vital que rep de la seva dona des de la seva adolescència: “Aquests set anys d’estima sincera i de tendresa infinita havien estat suficients perquè el meu món se sustentara gràcies a la seua fermesa, que jo percebia en la intensa mirada dels seus ulls verds”.

Nascuda a Mèxic, la seva filla Júlia viatja a la vila dels seus pares quan la invita la germana d’en Maties, casada amb l’alcalde imposat per la dictadura. Aleshores, l’ombra d’un presagi marca el viu esguard de l’Esperança.

El debut novel·lístic de Marc Pallarès conté la punyent veu d’un personatge que demostra que, per als temperaments insegurs que gairebé no posseeixen res, l’amor és el nord de la seva vida.

Marc Pallarès, (Barcelona, 1977), llicenciat en Filologia Catalana i acabant Comunicació Audiovisual, ha treballat en l’ensenyament secundari, com a docent, i de professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i, actualment, imparteix cursos de català a l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha debutat com a novel·lista amb Ulls verds, que va rebre el Premi Fiter i Rossell el 2008.

En el decurs de la història, l’autor, a través del seu protagonista i narrador, en Maties, va creant uns misteris, alguna cosa grossa, important, que motiva l’exili, el canvi d’actitud de la germana, amb qui havia hagut tanta complicitat, però que no les diu i només quan ell torna a la vila esperes que esclati tot, que es descobreixi, que se sàpiga. I la única cosa que descobreix, no respon en absolut a les expectatives creades.

Sembla que l’hagi hagut d’acabar cuita-corrents. Enllesteix la història en molt poques planes i sense aprofundir gens en la nova vida.

S’entreté molt en molts detalls, en descripcions de posats, de mirades, de pensaments, però en canvi fluixegen alguns detalls: quan torna a la vila, va a un asil i resulta estrany que allà no hi trobi cap conegut. Tampoc es retroba amb ningú del poble, quan ell hi havia viscut 21 anys...

Pel que fa a la història d’amor, que ressalta el subtítol, tot i ser-hi, tampoc destaca especialment. S’hi veu una història d’amor serena, tranquil·la, sense sorpreses, no sabem si hi ha passió, perquè no ens en parla, en canvi si que hi ha companyerisme, amistat, suport mutu, que no vull dir que no estigui bé, ni que l’amor no sigui això, però tampoc trobo que sobresurti en cap moment com a gran història d’amor.

Una novel·la amb tres parts: el camí a l’exili, Veracruz i el retorn a la vila, on la primera i la segona estan molt bé, atrapen, però la tercera, sota el meu punt de vista, no queda gaire ben resolta, l’enllesteix massa de pressa. Una llàstima, perquè tal com anava llegint, m’anava enganxant i molt i quan esperava que tot s’aclarís, ja l’havia acabada.