dimarts, 24 de març del 2009

Sant Josep

Google


Dijous va ser Sant Josep i a l’hora de les postres vaig demanar crema. Em van portar una cassoleta de terrissa, d’aquelles individuals, cremada pel damunt, tenia molt bon aspecte, però quan vaig començar-me-la a menjar vaig veure que me la podia haver estalviat, que no tenia res a veure amb la que feia la iaia.

La mare era molt bona cuinera, molt més bona que la iaia, però a casa hi havia dues coses que sempre feia la iaia, perquè la mare sempre deia que les feia més bones que ella: l’escudella de Nadal i la crema de Sant Josep.

A casa se seguien totes les tradicions i normalment les tradicions tenen una correspondència a la cuina, que la mare seguia fil per randa, i, per Sant Josep, la iaia feia la crema. Com que era festa, i no anava a escola, recordo veure-la a la cuina, cap a mig matí, per no fer nosa a la mare després mentre fes el dinar, tota seriosa, amb la pressió de que ella la feia més bona que la mare i per tant havia de sortir-li perfecte. I sempre l’hi sortia, però ella sempre s’hi concentrava, com si fos la primera vegada que la feia.

La recordo davant d’un pot gran, d’alumini, remenant i remenant, quan l’abocava a un bol gran, on hi quedava mig a la vista un tros de la pela de llimona i la branqueta de canyella –que després, quan ens la menjàvem, la mare llepava, gairebé com si escurés un os–. Com hi tirava el sucre pel damunt, que després cremava, amb una planxa que l’avi havia fet fer al ferrer expressament, amb un pal força llarg de ferro i un mànec de fusta, i que prèviament havien posat al damunt del foc fins que era ben calenta.

A aquesta operació d’escalfament de la planxa hi col·laborava l’avi i a cremar el sucre ens hi volíem apuntar tots, perquè era fascinant veure com, en posar-la al damunt de sucre, començava a sortir fum, el sucre es tornava de color marró fosc i ràpidament començava a sentir-se aquella oloreta del sucre cremat. Aquesta operació és feia molt ràpid, per això no sempre em deixaven fer-ho, perquè la planxa, malgrat seguir cremant una bona estona, a mesura d’anar cremant la crema anava perdent força i mica en mica anava fent el color marró més claret i per això no valia a badar.

Escrivint això ara, m’adono que era impossible que dijous, la crema, en un restaurant de menú, fos com la de la iaia. Innocent!

25 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

De petit la demanava sense sucre, no m'agradava i ara costa de trobar-la que no sigui de polvos.

el paseante ha dit...

Sí noia: ets una mica innocent. No sabia que la crema fos típica de Sant Josep. A casa meva també la feia l'àvia. I recordo que la posava a refredar al passadís, amb la porta del pati oberta. Ais, tot aquell món s'ha acabat.

Anònim ha dit...

Preciós. Quan narrem escenes de la infantesa és quan la prosa assoleix el seu nivell més excels.
:)

Striper ha dit...

Ja es dificil trobar coses com las que feia la iaia.

Anònim ha dit...

El meu company l´ha feta com la de la meva mare. Amb ous de pagès.
Crema cremada amb unes neules, per llepar-s´hi els dits.
Bon profit!
Imma

Sergi ha dit...

Home, s'ha de notar la diferència per força. Les coses fetes a casa, i amb aquestes ganes, són insuperables. La meva iaia feia un arròs amb llet... suposo que mai no en provaré un d'igual, però res a veure amb cap altre que hagi tastar. Ens en feia uns bols immensos, i apa, a cullerades ens el fotíem.

Són macos aquests records.

Però escolta, un dubte, ho anomenes 'crema de St Josep', és la crema catalana de tota la vida o té alguna cosa especial? Perdó per la ignorància.

Carquinyol ha dit...

Per uns altres indrets també hi ha 'crema' per Sant Josep, però una mica diferent, més 'cremada'...

;)

Ja podria ser festa en Sant Josep !! A mi almenys m'aniria d'allò més bé.

Spock ha dit...

Ostres, quina gràcia: el ritual a casa meva per sant Josep era força similar. M'has fet recordar l'expectació que es generava entre tots tres germans quan la mare i l'àvia, fent tàndem (i sospito que un puntet de rivalitat amable), feien la Crema de sant Josep. L'oloreta s'estenia pel passadís i, quan finalment, passaven la crema a unes plates per cremar-la l'endemà, els menuts atacàvem les restes de crema, encara calentona, que quedaven a la cassola...

Un post magnífic, que fa bona olor i que, almenys a mi, m'ha transportat per un instant, una pila d'anys enrere amb un record entranya
ble. Gràcies!

Ferran Porta ha dit...

Vaja, jo tampoc no recordava que la crema catalana fos típica de St. Josep. La de la meva àvia era in-su-pe-ra-ble (elis, elis! ;-), impresionant... aquelles pells de llimona i les barretes de canyella que li donaven un gustet. Mmmmm...!!

Mireia ha dit...

Quins records que m'has fet venir!!!

Anònim ha dit...

Tot aixó i que el sabor també té memoria sentimental i tens records tan familiars i tan entranyables que sería imposible que una altra crema puguera superar.
un abraç

Salva Piqueras ha dit...

Mmmmmmmmm!! Quina gana! La millor crema catalana la feia el meu tiet, quan anàvem a dinar per Cap d'Any... segur que va copiar la recepta de la teva iaia... me'n vaig a esmorzar!

Clint ha dit...

sense cremar i feta de la meva mare....mmmmm!

Anònim ha dit...

Ostres.. m´has evocat la meva infantesa amb aquest escrit.
Sant Josep era una diada important a acasa meva: el sant de la meva mare, del meu pare i el meu mateix.
Una gran trobada familiar.
M´has fet enyorar el perfum d´aquella crema i de tota la vida que s´hi desgranava al seu entorn.

LLopastut

helena ha dit...

Vaig treballar a la cuina d'un restaurant lleidatà en els meus temps d'estudiant. Jo faig la recepta d'allà. Ens passavem tot el matí per fer-ne deu llitres i la gràcia que teniem és que sempre la donàvem recien cremada perque el cruixent del sucre no agafès humitat. Que tiempos!!! jejejejeje

Carme Rosanas ha dit...

A casa meva, també se seguien tote s les tradicions, sobretot le s de la cuina. I també menjèvem crema per Sant Josep, la feina la meva mare, amb temps que s'havia de deixar refredar, i amb calma com la teva àvia. Hi ha algune s coses que jo no demano mai dels mais a cap restaurant i entre elles la crema. Jo la continuo fent, seguint la tradició, cada sant Josep... bé més o menys, potser l'endemà o potser el dissabte següent, però la faig tal com la vaig aprendre a fer, mirant una vegada i una altra com la feia la mare. No voldria pas haver de competir amb ella, segur que la feia més bona que la meva ... encara que jo la faig tan igual com puc.

Aquest sant Josep, va tocar divendre s al vespre que tenia convidats a sopar a casa. Doncs vaig fer crema. I vam ajunta r due s tradicions culinàries ja que l'amig a convidada va portar bunyols de quaresma. Combinació boníssima, encara hi sou a temps!

Emily ha dit...

Sí que ets innocent, nena! Jo no demano mai postre, bé, de vegades gelat de vainilla si conec el restaurant.
Abans m'agradava fer crema, bunyols... A veure si recupero la ma a la cuina.

kweilan ha dit...

M'ha encantat aques post pel que té de records i enyorança...llegint-lo no puc menys que pensar en temps passats també.

ddriver ha dit...

no m agrada la crema,te llet oi?

Toy folloso ha dit...

Com que no guanyen gaires calerons en els menús, els restaurants es decanten cap al producte industrial, (i s´enganyen; encara tenim paladar la gent).

Eva ha dit...

a mi em passa el mateix que al jordi casanoves, i mira que es dolent el "sucre" de pols

Anònim ha dit...

Hi ha fets, imatges que no marxaran mai i en quan a menjar... com els de casa res... pocs restaurants fan el què et fan sentir de casa com la crema oi...

Rita ha dit...

Jordi Casanovas,
De més petita, a mi tampoc m'agradava amb el sucre cremat.

nadador,
Tenia tan bon aspecte... Doncs sí, per Sant Josep, crema! Encara que també se'n fes la resta de l'any. M'ha fet gràcia això de l'àvia... Les coses canvien i moltes tradicions es perden...

mig,
Ho deu fer el retorn a aquells temps, que ens estova...

Striper,
Gairebé impossible...

Imma,
Apa, quina sort! I amb neules...

XeXu,
Ai les iaies! Veus a casa no se'n feia d'arròs amb llet... N'he menjat de molt bo a Astúries, allà se'n fa molt. No sé si ve d'allà...
És la mateixa crema catalana, però per Sant Josep era típic que se'n fes. No sé ara, la veritat, però suposo que deu seguir la tradició...

Carquinyol,
Hehehehe És que a la teva terra ho cremeu més tot!!

Spock,
És que escurar la cassola era genial!
Ens hem tornat més joves, eh!

Ferran,
Haurem de fer competició d'àvies a aquest pas... Hahahahaha

Mireia,
Aquests records reviscolen, oi?

troyana,
Segurament tens raó. Hi deu tenir a veure també la suma de tot.
Petons!

Salva Piqueras,
Vas esmorzar bé? Hehehehe O la iaia d'ell.. ;-)

Clint,
També, també, sense cremar era més per nens...
Guapo! Contenta de veure-t'hi per aquí!

Llopastut,
Celebro haver-te transportat a tantes coses maques doncs... :-)

helena,
Sí, a molts restaurants la cremen al moment... Per això ets tan bona cuinera! :-)

Carme,
Jo tampoc en demano normalment, però precisament perquè era Sant Josep i perquè tenia bon aspecte, hi vaig caure...
Apa, crema i bunyols! Ummmmmmmmm

Emily,
Noia, mai n'acabem d'aprendre! Jo tampoc tinc massa costum de demanar-ne de postres, però ja veus...
Segur que només t'hi has de posar a la cuina i la recuperaràs ràpid...

kweilan,
Una mica de passat dolç, sempre va bé, oi?

ddriver,
Hehehehe síiii

Toy folloso,
Cert, el paladar no es perd així com així...

Eva,
No és sucre de pols... És sucre normal, cremat amb la planxa...

Cesc,
Suposo que els molt i molt bons només. Però a les hores un postre et pot sortir caríssim...

khalina ha dit...

mmmm, ara m'has fet entrar ganes de manjar-ne, ... però de la de les àvies

Rita ha dit...

khalina,
Ja saps, ti encara tens àvia, a demanar-li que te'n faci! :-)