dissabte, 7 de febrer del 2009

Enyorant-te





Moltes nits, tard, molt tard, era aquí, a l’ordinador, i m’arribava un missatge, mirava, i quan en veia l’autor, només em calia recordar quants posts tenia sense comentaris seus i mica en mica anaven entrant tots. A vegades, era al matí, que els trobava tots juntets...

No sé descriure la sensació, però era bona, emocionant, esperar que entrés, obrir-lo, llegir-lo i sentir-me bé, sempre, amb les seves paraules amables.

Una vegada anaven caient els posts, però no els comentaris, em va arribar a preocupar, s’haurà molestat per a alguna cosa que he escrit al meu o seu bloc...

Molts matins, en aixecar-me, mirava la llista de blocs, aquella que ens va criticar, i si veia post seu, per pressa que tingués, no podia deixar de llegir-lo. A vegades em feia vergonya comentar-lo tan aviat, i no ho feia fins més tard, però llegir-lo sempre, tan aviat com publicava, sí que ho feia.

De tots els blocs que llegeixo, cada cop més, sempre n’hi ha hagut alguns d’especials, de no poder deixar, de prioritzar, perquè et fan sentir coses, a vegades maques, a vegades tristes, a vegades envegeta, però sempre, sempre, et fan sentir, i el seu era un d’aquests.

No sé com el vaig conèixer, o a través de quin bloc hi vaig arribar, però des de molt abans de ser blocaire ja el llegia, a vegades en silenci, a vegades el comentava, però sempre el vaig llegir.

Quan ja vaig ser blocaire, em va trobar, i va veure que el tenia a la meva llista, i va mostrar sorpresa. Per a mi va ser com un premi, que m’hagués trobat i un regal que m’hagués comentat. No sé perquè, però amb el seu posat de no-vull-fer-soroll, n’ha fet molt a la xarxa, s’ha convertit en un bloc de referència, amb una persona que s’endevina molt especial al darrera.

A través d’ell he conegut altres blocs, que ara també formen part de la meva llista, d’aquells que tampoc podries passar sense ja, ha creat un bon grup d’amicsvirtuals.

Quan un bloc, i qui l’escriu, representa tot això, és lògic trobar un buit, enyorar-lo, no voler-te creure que ja no actualitzarà, una mica és com haver perdut alguna cosa important i costa acostumar-se a aquesta nova situació. I, tot i que la llista no te’l dona com a actualitzat, hi entres, per si Blogger no anés bé i sí que hagués actualitzat, però veus que no, que hi ha més comentaris, tristos, però no més posts, no, no ha actualitzat, llàstima...






Et trobaré a faltar, el paseante,
i et deixaré a la llista,
per si un dia actualitzes...

22 comentaris:

Striper ha dit...

Hi han que deixant una forta emprenta ell era un d'aquests.

Sergi ha dit...

No conec al Paseante, però l'he vist per aquí i per allà. En circumstàncies normals no comentaria un post sobre algú que no conec, però ets la segona que fa un post en el seu honor, i en aquest cas l'homenatge m'ha agradat molt, i no dubto que a ell li agradarà quan el llegeixi. Dius coses molt maques, amb la teva manera d'escriure que tant m'agrada. I tot i que no puc compartir la pena de la seva desaparició perquè per mi és un nom més de tants que he sentit per aquí, si que comparteixo la teva visió sobre els nostres blogs més estimats, quan un desapareix sembla que ens arrenquin una part de nosaltres mateixos. Una abraçada per tu, i una per ell, que si és tan especial, de ben segur que no el perdreu del tot.

rits ha dit...

Jo tampoc el coneixia, xò el teu escrit m'ha estat molt proper.
Cada frase me la podria fer meva. I sap molt greu quan un blog desapareix, xò molt més quan és un dels que més propers tens.
Segur que li haurà agrada molt la teva dedicatòria.

Una abraçada,

Montse ha dit...

a mi em passa una cosa semblant, Rita! :(

espero que torni...

petonet!

atikus ha dit...

Sin duda un blog especial, desde el primer día que entre no deje de visitarlo.
Supongo que uno se termina cansando y necesita tomar otros aires, pero hay consejos y detalles que no olvidaré.

Seguro que le encanta este homenaje ;) se lo merece.

Petons

Carme Rosanas ha dit...

Jo tampoc el conec, però veig que ha deixat empremta pels blogs.

kweilan ha dit...

Jo tampoc coneixia aquest bloc. Ara llegint-te em sap greu haver-me perdut els seus comentaris.

mar ha dit...

jo tampoc el coneixia massa però em passa amb altres blocaires... no puc deixar de llegir si han publicat alguna cosa... encara que faci tard...
alguns em tenen ben enganxada i l'enyor és gran quan deixen d'actualitzar...
esperem que siguin descansos necessaris però que torni ben aviat.
Petó!

assumpta ha dit...

Jo tampoc el coneixia i avui mateix per un altre comentari en un bloc, he anat a visitar-lo. Realment, pel poc que he pogut veure, et dono la raó i em sap greu no haver-lo descobert abans.
Li agradarà aquest post teu tan ple de sentiment.
I és ben cert que ens acostumem a anar a veure els blocs, a descobrir amb qué ens sorpren avui, a deixar-hi el comentari, a esperar rebren un... i quan això "falla" sens un gran buit.
Esperem que sigui circunstancial i un dia o altre torni... com aquell que ha marxat de viatje... no pas de casa.
Un petonnneetttt !

Anònim ha dit...

Un hermoso homenaje el que le haces,Rita, y has descrito a la perfección la entrañable adicción que genera el micro-mundo del blocaire,

Anònim ha dit...

Xiqueta, ja pot estar ben content ja, és una declaració impressionant plena de sentiments, visca els amics virtuals :) i ben rals a l'hora...

Ferran Porta ha dit...

En realitat, això ens passa a tots els blocàires respecte als blogs que llegim de forma habitual, oi? Es crea una relació -com si fos una amistat, o un amor o ves a saber què- que, com qualsevol altre relació, quan s'acaba et deixa un buit.

Jo no conec el paseante, així que un buit que m'estalvio, però prefereixo no imaginar l'adéu de cap dels amics blocàires a qui llegeixo, tu inclosa!

Salut.

Jo Mateixa ha dit...

Esta clar que hi han blocs que, més que blocs, son amics i dol molt quant els perds, oi??

:-(

Jo no l'he llegit, no el conec, però veig que te molta gent al seu voltant i quasi be tots l'hi esteu rendint un homenatge, segur que val la pena i em sap greu no haver estat més atenta per poder-lo conèixer abans.

Un post molt maco, segur que l'hi farà il.lussió llegir-l'ho :-)

mossèn ha dit...

vaja, pensava que parlaves de mi ... ;) ... salut

Joana ha dit...

Vols dir que no tornarà? Rita
Catxis,ara ens quedarem sense "partit" :)
Segur que li agradarà aquest post.
Una abraçada

Anònim ha dit...

Jo fa poc que passejo pels blogs i no el conec, però veig que ha deixat empremta.

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Tot el que dius, em fa pensar en la sensació de buidor que ens acompanya a vegades.

Hi han blogs que traspasen la pantalla.

Quants cops és queda petita?

Un escrit molt generós i entranyable.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Recordo els teus emails a la 1 de la matinada exigint que a les 7 del matí volies tots els teus posts llegits i comentats. I pobre de mi que no ho fes :-)

Moltes gràcies Rita. Sempre has estat una persona massa generosa amb mi. Et seguiré llegint amb ganes de saber més coses de tu (com les que he descobert al meme anterior), per descobrir que ja has escrit 200 textos preciosos, per endevinar la teva rialla quan obres la finestra i veus que tens tanta gent a qui agrada el que fas.

Un petó molt fort.

zel ha dit...

Jo tampoc el conec, però també l'he vist en comentaris...I no sé si encara té el blog obert...

Passo a deixar-te un petó, i una abraçada!

khalina ha dit...

Jo també vaig mirant el seu blog per si ha actualitzat encara que blogger no ho digui.

Penso que una cosa és retirar-se de blocaire, però no es pot retirar com a entrenador.

rhanya2 ha dit...

Aix... aquestes jugadores del HFC... què en farem d'elles? Estem totes fetes unes coques!!!

Un petonàs!!
;)

Rita ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris!

Aquesta persona se m'ha fet molt entranyable per la seva manera d'escriure i pel que deixa veure en cada post i aquest era el meu homenate a la seva absència, que em costarà de pair.

paseante,
No calia que ho diguessis que t'obligava a comentar-me, home! Ara com quedo jo! ;-)
Et seguiré enyorant!
Molts petons, maco!