diumenge, 14 de desembre del 2008

Relats conjunts: La gran ona de Kanagawa


LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833


Sempre li havia agradat el mar, banyar-s’hi, nedar i saltar onades. Des de ben petita que ho feia.

Deia que el mar li donava vida i seguretat. Estava convençuda que al mar mai li podria passar res, perquè només calia no tenir por i deixar-se portar. No s'havia de nedar contracorrent perquè només servia per esgotar-te físicament –deia. El mar tenia una força que no es podia combatre.

També deia que quan hi havia onades, malgrat que fossin molt fortes, molt altes, amb paciència, si se sabia esperar, sempre n’hi havia una que et deixava sortir sense problemes.

Amb aquest pensament, quan hi havia moltes onades, baixava ben d’hora a la platja, era quan s’ho passava més bé: saltant onades!

Aquell dia eren grosses, fortes, altes, molt altes, ningú no gosava entrar a l’aigua. Ella, però, va arribar i s’hi va tirar de seguida. Efectivament, ho eren. Notava la força de l’aigua quan tornant endarrera se l’enduia cap dins. De seguida, però, en venia una altra que la tornava endavant.

Veia com l’aigua s’anava aixecant i agafant força i ella només estava pendent de si era llisa o si s’hi formava aquella cresta blanca. Li havien ensenyat –i no havia fallat mai– que si l’onada era llisa, es podia saltar, per alta que fos, mentre que si començava a fer-s’hi escuma a la part de dalt s’havia de cabussar.

S’ho estava passant d’allò més bé, però ja hi portava estona i començava a estar cansada. Tot aquest joc de nedar, saltar, cabussar-se, cansava molt i ja començava a tenir una edat. Potser que sortís una estona, prengués el solet, descansant una mica, i tornés més tard.

Amb tot aquest joc entre ella i l’aigua, no s’havia adonat que la gent de la platja havia marxat. No hi quedava ningú. I aleshores va veure un d’aquests socorristes de platja que li feia senyals que sortís. Li va sorprendre, mai n’hi havia en aquella platja de socorristes, era molt petita i no tenia serveis. Alguna cosa devia passar, va pensar, i es va disposar a anar sortint.

Com sempre deia, la sortida de l’aigua no es pot decidir unilateralment, s’havia d’esperar a trobar una onada que l’acompanyés cap en fora i aprofitar aquells segons.

Mirava cap a l’aigua, tot esperant aquella onada amiga, i va deixar de mirar el xicot aquell, que des de fora li seguia fent senyals. És imprescindible no deixar de mirar l’aigua, si passa aquella onada i no l’aprofites, trigarà a haver-n’hi una altra, i si estàs cansada, és quan sorgeixen els problemes.

Tant mirar-se l’aigua només, esperant l’onada que no arribava, tampoc s’havia adonat que cada cop era més lluny i que fins i tot el socorrista havia desaparegut. Estava completament sola.

Per primera vegada va tenir la sensació de por dins del mar. Era massa lluny, l’onada aquella que l’ajudaria a sortir no venia, començava a estar cansada, no sabia perquè tothom havia desaparegut, però a l’hora sabia que el mar, el seu mar, no li podia fallar, amb el que ella se l’havia estimat sempre.

De sobte, una mena de paret d’aigua altíssima, com mai abans havia vist, s’acostava i, a mesura d’anar-ho fent, s’anava fent més i més alta i anava agafant una força que ella tampoc no havia vist mai abans. No podia fer res, no podia escapar-se’n, no podia nedar ni tampoc cabussar-se, ja no podia fer res, no podia...


Una nova proposta de Relats conjunts

17 comentaris:

Anònim ha dit...

No podia fer res, però estava envoltada del seu mar, al què sempre observava... com poden ser les onades eh... bon relat :)

kweilan ha dit...

Uy...A mí que m'agraden les ones, llegint-te m'ha agafat por...M'ha agradat molt.

assumpta ha dit...

Molt bó Rita, m'ha agradat molt però MOLT!!!.

Llàtima del final que li esperava ... encara que el seu mar que tant estimava, com a bon amant, va estar amb ella fins el final.

Striper ha dit...

Un relat precios m'ha encantat,. Gracies.

Joana ha dit...

Jo encara m'hi encaro ...a vegades i em deixo revolcar...però si faig un vermut...m'espanto. Cada any dic que no ho faré més...
Bones vacances wapa!

Emily ha dit...

Segurament ara és una sireneta

Clint ha dit...

Cullons, quon bon rotllo no? jejeje amb lo bé que s' ho haguès passat fent cas al socorrista!
Aix aquests antisistema...

Carme Rosanas ha dit...

Bon relat, fa una mica de por, potser ella no va passar por, si estava amb el seu mar, fins al final.

Sergi ha dit...

Doncs sí que s'assemblen els nostres relats. La teva protagonista no va veure assegut a la sorra un vailet fent els deures? Després d'atrapar-la a ella, l'ona va seguir camí cap a ell. Molt bo, Rita.

iruNa ha dit...

Nooooooooooo!!!! mare meva... ja em temia aquest final. A mi el mar sempre m'ha fet molt de respecte i quasi mai me'n vaig gaire endins precisament per aquesta por a no poder tornar. Després de llegir aquest post encara em miraré el mar amb més prudència! jeje

el paseante ha dit...

Un molt bon relat, amb final a gust del lector. M'ha agradat això de les onades amb cresta i les llises. Com que sóc de terra endins no ho sabia. Potser un dia veig venir aquesta paret d'aigua altíssima i conec el final d'aquest conte. El meu final.

Jordi Casanovas ha dit...

Quina angoixa no? i com s'acaba?

Josep B. ha dit...

És curiós que una imatge com aquesta a molts ens ha portat al tsunami de ple quan al quadre, entre les ones es veuen barques.

Un relat colpidor, m'ha agradat.

khalina ha dit...

Bufff. A mi m'agrada molt el mar però a l'hora li tinc molt de respecte. Les forces de la natura són imparables. `per això el teu relat m'ha agradat i angoixat a la vegada
Vaig tenir amb nou anys una experiència similar però sense tsunami final. Per sort vaig sortir-me. Les meves amigues onades tenien més força que el corrent que xuclava endins...Aiiii...

Anònim ha dit...

Semblava un manual de supervivència, però veient com acaba no sé si refiar-me. Com diu el Xexu, té un aire al seu relat. Aquesta ona s'ha endut un munt de gent :P
Que m'ho deixava, m'ha agradat :)

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

M'ha agradat el teu relat. L'he trobat un xic engoixant. Però és el que té el mar.

Una abraçada

Rita ha dit...

Gràcies, Cesc!

No, kweilan, no en tinguis pas de por... És un relat només! :-)

L'has arrodonit, - assumpta -... Gràcies!

Gràcies, Striper!

És el que té el mar, Joana, moltes emocions... de tot tipus.
Bones festes!

Segur que sí, Emily! :-)

I mira que era guapo el socorrista, clint... :p

Tenien una relació molt especial el mar i ella, em sembla, Carme... :-)

Gràcies, XeXu! Segur que ara són junts la meva ella i el teu ell... :-)

Gràcies, Deric!

iruNa, dona, que és un relat! hahahaha

Doncs a mi sempre m'ha funcionat aìxò de diferenciar les ones, paseante. Fins i tot, diria que és bàsic. Si mai veus venir aquesta paret d'aigua, que espero que no, tan de bo et trobis amb ella i ens feu un bon relat entre tots dos...

Com més et plagui, Jordi Casanovas. Potser tu en podries fer un altre relat... :-)

Potser tenim records negatius massa presents, skorbuto...
Gràcies i bones festes!

A mi el mar sempre m'ha proporcionat bons moments, per sort, khalina. Però sempre he tingut clar que ell és més poderós que jo. Suposo que no s'ha d'oblidar mai això...

Gràcies, Pd40! Certament, ha estat devastadora aquesta onada... :-)

Gràcies, horabaixa! El mar ja ho té això, a vegades pot ser angoixant...