dimecres, 12 de novembre del 2008

Poema


Google


Ahir em van recitar un poema, que no coneixia, d’en Miquel Martí Pol i, curiosament, ahir feia 5 anys de la seva mort. Des d’aquí, la dedicatòria per a qui me’l va recitar i el meu sentit homenatge al poeta.




Si tornes


Repetiré el teu nom i el meu també.

Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta, un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m'immobilitza.

¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidres enllorats

d'una finestra.

Pren-me tot, si tornes.




Miquel Martí Pol
Temps d’interluni (1990)

20 comentaris:

Striper ha dit...

Es un poeta del poble que expresava també el sentiments de una manera exquisita.

Mon ha dit...

es bonic que entre tots el recordem, gràcies, moltes gràcies per posar aquest poema....

Anònim ha dit...

Gràcies per recordar que algú tant gran com ell ens va deixar i plasmar un escrit com aquest... impressionant oi...

fada ha dit...

El mateix dia que moria el poeta va néixer el fill d'uns amics nostres, que ja sabíem que es diria Miquel. El que no sabíem es que es produiria la curiosa coincidència ja que el cognom del pare és Martí. Un poema preciós, com gairebé tots. Costa trobar un poema de Martí i Pol que no agradi, oi? Ja estàs millor? Una abraçada.

Clint ha dit...

no serà pas l'antiquari qui te l'ha llegit? ;-)

Carme Rosanas ha dit...

Gràcies per recordar-lo. Sí teniu raó, crec que m'agraden tots els seus poemes.

estrip ha dit...

afortunada! i tant!

iruNa ha dit...

Que bonic, és un poema preciós... i un homenatge també molt bonic!
Quines grans paraules les d'en Miquel M.P eh!?

el paseante ha dit...

Crec que mai ningú m'ha llegit un poema en veu alta (tret de recitals públics). Tens sort. Un record per al poeta.

Anna ha dit...

Un bonic record. Per a mi és un dels poetes amb els que més m'identifico, m'agrada moltíssim.
Un peto.

mar ha dit...

un poema preciós...
no el coneixia, gràcies per compartir-lo...
un petó

khalina ha dit...

Un poema bonic i una bonica dedicatòria

Déjà vie ha dit...

dolç i tendre, m'agrada molt!

El Company de Venus ha dit...

Què té en Martí i Pol que el fa tan especial?

Rita ha dit...

Striper,
Un home gran, sí.

Mon,
Gràcies a tu!

Cesc,
Una meravella, sí.

fada,
Una mica millor, gràcies, però costa eh... Segur que aquest Miquel que tu coneixes serà sempre especial.
Petons, maca!

clint,
Ja m'extranyava a mi que t'hagués passat per alt l'antiquari! hehehehe
Petons, guapuuuu!!

Carme,
Certament, no sabria dir-ne d'algun que no m'agradés...

estrip,
Gràcies, maco!

iruNa,
Ell era gran i només podia dia grans paraules.

paseante,
A veure si ara, amb la persona que fa 6 mesos que t'emociona, vius l'experiència doncs...
Petons!

Anna,
Bé, és un poeta planer i això penso que ens l'apropa més.

mar,
Jo també l'acabo de conèixer. Gràcies a tu!

khalina,
Gràcies, maca!

Déjà vie,
És molt bonic, sí.
Petons barcelonins, maca!

El Company de Venus,
La senzillesa, potser? :-)

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Macu macu perquè sí ...

Em pots dir Pep ... James Pep ... vull dir Pep ... o Angu ... com vulguis!!!

Jo en tinc un altre, però no és de Miquel Martí i Pol, crec ... es diu molt per Madrid ...

Las chicas de Salamanca ... o todas putas o todas mancas.

També n'hi ha amb la vessant d'Olesa de Montserrat ...

Olesanes, totes putes i marranes.

Com pots comprovar ... amb les de Salamanca se'ls ofereix una mica de "vidilla" però amb les d'Olesa no ... el perquè? S'ignora!!

Continuarem informant!!!

Petonets de finde!

rits ha dit...

cinc anys ja?

El temps d'interluni me'l va regalar la mare quan vaig fer 20 anys. N'hi ha de preciosos!!!

Gràcies, feia molt que no el llegia!

Rita ha dit...

pep ... o Angu ...,
Hehehehe que dolentot que arribes a ser!
Petons i bona setmana, guapu!

rits,
Doncs diu molt de la teva mare que et fes un regal com aquest.
Petons, maca!

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Curiosament, en llegir-lo, m'ha fet enyorar a qui m'agradaria que vingues.

Es diu melangia anyorar el que no es té? un cop em van dir que aquest sentiment no existia.

Una forta abraçada

Rita ha dit...

horabaixa,
Doncs jo crec que sí que existeix... Però tampoc ens hem de deixar vèncer eh! :-)