divendres, 28 de novembre del 2008

"Cásate conmigo"

Google


Des de ben joveneta, gairebé des de nena, que la seva mare ja tenia clar que es casaria i quan va entrar a l’adolescència, ja li havia comprat una peça de no sé quants metres de roba de cotó, per fer-li els llençols de l’aixovar. Era el destí previst per a qualsevol noia en aquella època i les mares, que ho sabien, ho anaven preparant mica en mica.

Un altre aspecte important per a tota dona era saber fer les coses de casa i per això els dissabtes la feia ajudar-la en la neteja del pis, tot explicant-li com s’havia de fer cada cosa, mentre el seu germà dormia fins tard o sortia a fer el vermut amb els amics. El seu destí era diferent, a ell li ho farien tot i no calia que en sabés.

Els diumenges, quan es disposava a fer el dinar, la mare li posava un davantalet i li donava els ingredients per rentar, pelar i tallar –sempre seguint les seves indicacions–, per tal de preparar el sofregit de l’arròs, mentre li anava explicant totes les passes a seguir.

La formació que anava rebent no podia ser millor perquè a més, per la tarda, la mare escoltava l’Elena Francis per la ràdio i si ella deia alguna cosa la feia callar i li deia que també l’escoltés, que sempre li aniria bé.

El seu primer xicot era perfecte per als seus pares: educat, responsable, seriós, madur. Li agradava molt llegir, vestia bé, amb pantalons d’aquells de tergal, que deia ella, llegia molt i fumava en pipa, però per a ella no ho era tant de perfecte. S’hi avorria amb ell, tenien poc més de 20 anys i ella considerava que feien vida de persones grans i un bon dia el va deixar.

Després d’aquell n’hi van haver d’altres, força més divertits, però ella també va créixer, i es va tornar molt independent i entre unes coses i les altres..., però bé, això ja són altres històries...



Avui, llegint el diari, ha vist que a una cadena de televisió estrenaven un concurs nou, que es deia “Cásate conmigo”, i això l‘ha feta pensar i s’ha adonat que a ella mai ningú no li ho havia demanat, malgrat tots els preparatius que la seva mare havia anat fent per al seu casament.


Relat inspirat en un post del paseante.

L’M i la Violette també s’hi han inspirat i n'han fet relats.

27 comentaris:

Striper ha dit...

Una historia amb undolç punt de tendressai molt de realitat.

Sergi ha dit...

Ara no tinc temps de repassar el post del Paseante, però m'ha semblat que el relat té un punt d'autobiogràfic. Sigui com sigui, recrea perfectament tota una època que no ha acabat de marxar del tot.

Montse ha dit...

em sembla que acabaré inspirant-me amb aquest títol de post i també escriuré... me'n venen ganes!

bon divendres, reina mora!

Carquinyol ha dit...

jo és que veig la foto i ja em sona dins del cap "el meu tresor, el meu treeeeeesssorrr" no ho puc evitar!!

Hi ha que veure com canvien els temps, abans això de casar-se era un dels objectius de la vida, i avui dia s'utilitza als concursos de televisió.

Carme Rosanas ha dit...

Sí els temps canvien, i el conte té coses d'una altra època, però encara no s'han esborrat del tot.

Anònim ha dit...

Jo encara guardo un parell de jocs de llit i una mantelería que no he estrenat mai...Li agraeixo a la mare i a l´avia tot el que em varen ensenyar , no m´ha sobrat mai...pero , la meva naturalesa , anava sempre per un altre costat .
Ara amb tres fills , dos nois i una noia procuro ensenyar-los per igual coses que necessitarán per anar per la vida i ser autosuficients...es casin o s´en vagin a obrir una ruta nova pel Pol Nord.
M´agrada el regust del post que diu l´striper , de tendresa i realitat quotidiana, que va ser per moltes de nosaltres.

khalina ha dit...

Ella podia pensar que aquells llençols li havien anat bé per a ella sola. Les classes de cuina li permeten alimentar-se bé o convidar amics sense recorrer a menjars preparats en restaurants. Que de vegades millor que segons qui no et demani per casar-te... Altres vegades no et demanen per casar-te perquè ja es veu que diries nooooooo. I sempre, si a una li agafen ganes, li pot demanar a un altre per casar-se...jaja.
Els casaments horroritzen a alguna gent. Per d'altres encara són contes de fades. Uns els hi agraden d'aquests vips, d'altres ho fan com un tràmit i no li diuen a ningú... Tot són opcions... Però és veritat, com han canviat les coses en uns anys

assumpta ha dit...

A la família, en tiet tenía una botiga de roba de confecció i tovalloles i jocs de llit i taula ... etc. des de petita, pel sant o per l'aniversari o reis o tant se val, sempre "queien" alguna d'aquestes coses esmentades. I a més, totes brodades amb noms i tot. Moltes no les he arribades a fer servir mai! És com allò de tenir llençols blancs de fil i brodats per quan venia a casa el metge (?¿). Sí en aquest cas, les coses han canviat i molt ... i molt que m'alegro !!!

Anònim ha dit...

Millor li demani ell no? m'agrada l'història :)

mar ha dit...

doncs va ser molt valenta de saber dir que no a la situació que se li presentava...
aquells temps no eren gaire propicis per portar la contrària...
ara deu ser una dona independent que sap el que vol i que no depèn de ningú...
crec que ha millorat molt el seu primer destí, no?
un petonet de cap de setmana rita!

Emily ha dit...

La veritat, Rita, es que jo no m'he vist mai vestida de núvia. Ni tan sols tinc aixovar. Pobra de ma mare que ens l'hagués fet! Li hauriem saltat al coll.
Ara tindria llençols estrets que no anirien bé al llit i tovalloles brodades amb el meu nom ;)
Si m'animo, jo també faré el post.

Joana ha dit...

M'agrada l'olor d'aquest post.
Bona nit Rita!

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Regust agredolç. Aquesta és la sensació.

Sé que fan programes per TV que creia que havien passat a millor vida.

De tota manera, mai estem que a gust amb el que tenim. Sempre desitgem el que no tenim.

Tot el que tenim és bó sempre que sigui el que volem. No sempre és fàcil.

Una forta abraçada

rits ha dit...

Estic d'acord amb l'horabaixa. Un regust agredolç.

de vegades penso si totes les mares volen que les seves filles es casin i tot això. O si més no em pregunto si la meva mare encara ho espera. Sé que ella el que vol és que sigui feliç, independent i que estigui contenta amb mi mateixa. Però tot i que sé que mai m'ho dirà, li encantaria que em casés... ais, mares...

Però la noia del relat,... està contenta amb ella mateixa? o volia en el fons casar-se,....??

A aquestes hores de la nit, em fas pensar!! je, je...

M'ha agradat molt el post

Anònim ha dit...

Ara, les coses han canviat, i crec que per a bé, però, si t'ho mires fredament, el futur que li esperaba al germá que s'aixecaba tard i anaba a fer el vermout, tampoc era gens engrescador.

El ser un "cap de familia" de'ls de "avants", tampoc era cap "xollo". Si, era el "centre absolutista" de la familia, però també n'era el responsable absolut.

Cordialment.

RaT ha dit...

Estimada Illa,
Saps què? potser ningú mai ningú t'ha demanat "Cásate conmigo" però si t'han dit "T'ESTIMO". Segur que t'estimen, t'han estimat i t'estimaràn. Això és molt més important que qualsevol estatus social. I a més saps fer una bona paella (que és una bona manera de seduïr). Feliç dissabte plujós!!!

Rita ha dit...

Striper,
Segurament és així com dius...

XeXu,
Efectivament, hi ha algun punt autobiogràfic, suposo que sempre és així quan es fa un relat. Sóc tan novella jo...

Montse,
A mi em va passar quan vaig llegir la Violette...
Bon capde, maquíssima!

Carquinyol,
Em semblava la millor imatge, l'anell sempre és el protagonista d'una petició clàssica.
Pel que fa al concurs del que parlo, és inventat eh!!

Carme,
Em sembla que encara hi ha molt de tot això. Per sort, no tot!

MK,
Per sort, moltes mares, ara, no són com les nostres, en aquests aspectes. Ja ho dius tu ensenyar-los a ser autosuficients... es casin o se'n vagin a obrir una ruta nova pel Pol Nord.

khalina,
No sabem què pensa ella, però la meva idea de relat no és d'amargor perquè no s'hagi casat...

-assumpta-,
Jo també me n'alegro. :-)

Cesc,
Gràcies! Ell? No sembla haver-n'hi cap...

mar,
Em sembla que ets la única que ha captat la idea que tenia a l'hora de fer el relat. Potser no està prou ben explicat.
Gràcies, maca!
Petons!

Emily,
A veure si el fas, serà interessant, segur! Jo em vaig engrescar llegint la Violette.

Joana,
Gràcies! Ja saps que venint de tu, sempre és molt valorada la crítica.
Petons, maca!

horabaixa,
Sempre he pensat que el secret de la felicitat és adaptar-te al que toca, mirant sempre de fer-t'ho el més agradable possible.
No en tinc queixa, la veritat.
Petons, maca!

rits,
Gràcies!
No pensis molt tu ara... hahahahaha
A la meva época, que ens caséssim donava seguretat als pares. Sempre ens veien desprotegides si estàvem solas.

Josep-Empordà,
Probablement...

la raTeta Miquey,
És un relat, això d'entrada, però com ja dic més a munt, només la mar ha captat la idea. Potser no m'he explicat bé. Aquesta dona no enyora gens no haver-se casat.
Petons i bon capde!
Aquí també plou... :-(

mossèn ha dit...

casar-se ... bé, si em permets ... hi afegiria una "n" ... cansar-se, sí ... millor així ... salut

atikus ha dit...

Uy!, ya pensaba que le estabas pidiendo a algún chico el matrimonio on line!,

Claro es que eso de preparar a las hijas tanto al final es un chasco, es como cuando uno se prepara para ligar una noche, al final es un desastre y sin embargo el día que sale echo unos zorros tiene un éxito brutal...bueno digo imaginariamente jaja!!

petons

Carquinyol ha dit...

ja ja, però tu dóna-li temps a Tele 5 i veuràs ;)

Àlex Gómez Ribera ha dit...

Interessant història. El creixement personal d'una dona superant les convencions de la societat i la seva familia. Una agradable visita a la teva illa roja!

Àlex

rhanya2 ha dit...

Però si parles de mi!!!!!! Tot i que el noi avorrit no m'ho va demanar, m'hi vaig casar... però el final de la història... també és el meu!!!
Ostres, Rita! M'ha encantat!

Rita ha dit...

mossèn,
Apa!!! ;-)

atikus,
Hahahaha no tenia intención no...
Seguro que tu triunfas siempre :-)
¡Besos!

Carquinyol,
Doncs que em paguin la idea eh! I si paguen bé, farem una bona farra hahahaha

L'espia,
Gràcies per les teves paraules i per la teva visita. Ets a casa teva, torna quan vulguis.
Uns petons de benvinguda! :-)

Violette,
Caram! Bé, suposo que és la història de moltes també. Potser les poques són les que van optar per un altre camí...
Estic segura, però, que has reconduït i molt bé la teva vida.
Un petó, maca!

khalina ha dit...

No em va semblar amargada per no casar-se la noia de la història. Simplement em va semblar que va triar el que li va semblar millor. Si amb 20 anys el tio ja era un avorrit, amb 40 seria un horror!!
I amb el meu comentari volia dir que els preparatius de casament de sa mare havien trobat altres bones utilitats jeje. I que això de casar-se potser percebut de maneres molt diferents segons persona, i fins i tot per la mateixa persona segons la situació i moment.
Potser jo tampoc em vaig explicar bé

el paseante ha dit...

A veure on troba aquesta noia avui en dia un noi amb pantalons de tergal com Déu mana! Va ser ben ruqueta :-)

Ara en sèrio, m'ha agradat molt el post i gràcies per la referència.

Clint ha dit...

mira tu, a mi la meva mare no em posava devantal i ara comentem les receptes...això de l'educació va com va!

I de fet si girem la truita, com és que no és ella qui ho demana? també ha d'esperar que li facin tot com al germà ;-)

Petons!

Rita ha dit...

khalina,
Entès!
Un petó, maca! :-)

paseante,
Com són els teus pantalons? ;-)
Gràcies a tu per fer córrer la inspiració per la xarxa!
Petons!

Clint,
Aquesta història està inspirada en una època en la que tu encara no havies nascut i les coses eren força diferents.
M'agrada que cuinis tan bé. Bé, tu tot ho fas bé! hehehehe