dimarts, 4 de març del 2008

Declaració de principis

Las perlas – Claudia García Moritán


Tot i ser força nova en aquest món de la blogosfera, i no saber encara molt bé com aniré evolucionant, una cosa que inicialment pretenia era no explicar coses massa personals. Malgrat aquest propòsit, fins ara només he fet que parlar de coses personals i, per tant, suposo que per ara només he aconseguit no entrar en els detalls que crec que no calen: els íntims o massa íntims, que també volia evitar.

Una altra cosa que tampoc m’agradaria és donar la imatge de ser la persona perfecte, perquè ningú no ho és i, quan es parla d’un mateix, és fàcil caure-hi. Llegeixo posts a vegades que semblen escrits per "persones 10" i, francament, no crec que existeixi la persona ideal en cap sentit i menys encara en tots.

També tenia la intenció, i fins ara pràcticament l'he mantingutda –se me’n va escapar un, però no podia escriure res més en aquell moment, em sentia com bloquejada, com si no pogués escriure res més mai més–, de no explicar els dies dolents o negatius, no perquè no en tingui, suposo que, com tothom, en tinc, sinó més aviat perquè pel que he observat, els blocaires tenen tendència a preocupar-se dels companys i em sabria greu i perquè segurament tampoc ningú m’ho podria resoldre.

Per la meva manera de ser, tinc tendència a escoltar i mirar d’ajudar les persones en general, i encara més les properes, no tant com m’agradaria, però sempre tant com puc, però de la mateixa manera, quan sóc jo la que tinc problemes, del tipus que siguin, prefereixo tancar-me, no explicar-los i passar-m’ho sola. Només tinc dues amigues, d’aquelles de tota la vida, i el meu rei, que, des de que hi és, hi és sempre, que en algun moment ho arriben a saber, però la resta, o no ho saben mai o quan ja fa temps que ha passat.

Sóc una persona molt normal, amb qualitats –suposo– i defectes –molts– i sí, encara que no ho expliqui, ni al bloc ni als amics més propers, tinc problemes, més d’un, imagino que com molta altra gent, però com he fet sempre, me’n vaig sortint. Amb més temps o menys, amb més llàgrimes o menys, però sempre remuntant, buidant el sac.

Malgrat tot, sóc feliç, perquè en vull ser, perquè fa molt temps que em vaig proposar ser-ne, perquè també em passen coses bones, i perquè crec que viure és això: gaudir al màxim del bo que ens passa i superar els obstacles que ens van sortint.

16 comentaris:

Striper ha dit...

continua tal com ets al teu bloc , perque si no estaries adulterant el bloc amb coses que no serian reals i propies.

Sergi ha dit...

Tot un decàleg. Entenc el que dius, però descobriràs l'avantatge d'escriure en un blog. Si no et coneix ningú, potser hi pots deixar parts de tu que no arriben enlloc, simplement a aquest espai, on gent que no et jutja ni hi pot fer res ho llegirà, però ja està. També descobriràs que els comentaris d'ànim per part de gent desconeguda poden alegrar-te el dia. Jo no m'ho pensava pas, de fet, creia que ningú no em llegiria mai, i posteriorment he agraït moltíssim aquest suport. Estrany, però cert.

Carquinyol ha dit...

T'entenc, jo tampoc volia escriure coses personals i la veritat és que se m'han anat escapant detalls, en fi, suposo que quan comencem a parlar hi ha coses que han de sortir. Sigues tu mateixa i escriu d'allò que en aquell moment et vingui de gust.

Ah, i per cert, segueix valorant les coses bones, amb l'optimisme tot va molt millor.

Joana ha dit...

Els blocs, Rita, no deixen de ser un reflexe de nosaltres mateixos, malgrat l'ornament que hi posem.
Jo crec que no cal justificacions de cap mena. També és veritat que podem jugar amb la fantasia i no cal que sigui tot personal.Podem inventar i posar-nos dins d'altres pells. Són recursos literaris.
Jo no em preocuparia pel que pensa la gent.
Escriu el que et vingui de gust. Ho fas molt bé
Una abraçada

alatrencada ha dit...

"Sóc feliç perquè vull ser-ne" És clar que sí. Penso com tu i m'ha encantat la declaració de principis. És difícil no escriure coses personals. No et preocupis... o és que tens alguna cosa a amagar? ;-)

Lucia Luna ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lucia Luna ha dit...

Doncs per mi, ja ets una persona 10 amb lo que expliques, i no soc gaire de tirar flors quan no toca, m'agrada com ho vius, per que ho transmet, i m'agrada lo que veig..
Continua sent feliç, es l'únic que ens portarem.
Petons guapa, molt bona nit.

He esborrat l'anterior, perquè a diferencia teva a vegades no em se expressar com tu :)

Rita ha dit...

Gràcies, striper! Sóc molt tal com raja i sincera a matar. No pateixis que no hi veuràs cap adulteració per aquí ;)

Cert, xexu, ja estic tenint alegries i també algunes sorpreses, però tot és sempre ben rebut. Tu, per exemple, ets una alegria! :)

Carquinyol, gràcies, maco. Sí, sóc molt optimista... i riallera també! :)

Joana, gràcies! Ets un encant. No pretenia justificar-me eh, però t'agraeixo els teus bons consells. Recursos literaris? Però això no és per als escriptors? No, no,... jo només pretenc explicar coses. Ja m'agradaria ser com tu...
Petons, uns quants per a aquests dies que no hi seràs i que vagin molt bé :)

Gràcies per passar, alatrencada, i per les teves paraules! No, no tinc res amagar, però tampoc m'ha agradat mai gaire publicitar la meva intimitat. Espero trobar el punt... :)

Gràcies, luluji! Tranquil·la, t'expresses bé i fas unes fotografies precioses i molt sensibles. Millora la tècnica, si cal, com et diuen els experts, però el meu 10 ja el tens ;)

Anònim ha dit...

Quant ens comuniquem hi ha dos camins l’un d’anada que es el que t’expliquen el demés i una altre de tornada que es el que expliques tu, si només vas ( sembla un eslògan publicitari d’un partit) i no tornes la comunicació no es complerta.

Salutacions d’un aficionat.

Rita ha dit...

Aficionat, tens raó. La comunicació sempre ha d'anar en les dues direccions. Hi ha persones, però, que no hi pensen en això... ;)

el paseante ha dit...

Penso que el teu blog ja ha trobat el camí adequat: expliques coses que ens agrada llegir, que són boniques de llegir, que ens fan tenir un sentiment positiu quan arribem a la paraula final. No cal explicar intimitats perquè la gent et senti propera. Penso jo.

Rita ha dit...

T'agraeixo molt les teves paraules, paseante, de debò. Quan algú que t'agrada com escriu et diu que li agrada com ho fas tu, tens doble satisfacció :)

Clint ha dit...

M'ha agradat molt aquest post (ja se que vaig molt retrassat en la lectura!) a més podria signar-lo gairebé integrament (del teu rei passo! espero que ho entenguis)

Molts petons!

Rita ha dit...

Gràcies pel teu comentari, clint! De fet aquest post va sorgir d'un cúmul de coses, però tu també hi vas tenir a veure una mica. En un de teu deies que només s'explicaven coses bones al posts, però que també ens en passaven de no tant... Pel retard, no pateixis, a més, avui, dia 8 de març, és com si em fessis un regal, se suposa que és el meu dia no? hahaha (dona treballadora...) Ah... i pobre de tu que no passis del meu rei, et pego!!! hehehehe
Molts petons per tu, amic

Lucia Luna ha dit...

Hola Rita, passa't pel meu bloc que tens un regal, petons maca.

Rita ha dit...

Gracies, luluji!!! :) Petons per tu també i felicitats pel teu premi ben merescut!