dissabte, 27 de març del 2010

Coses que em fan feliç

Google



Quedar amb una amiga que fa molt temps que no veus, posar-te i posar-la al dia de les teves i seves coses, notar que aquella complicitat, confiança, estima, que sempre hi ha hagut segueix sent la mateixa...

Trobar-te per casualitat amb una persona que fa molt que no veus, que ni sabies que ja no viu a la ciutat, i abraçar-la i sentir la seva abraçada forta, intensa i sentir com tu també apretes...

Anar a la biblioteca i trobar un llibre que a la teva llibreria t’han dit que l’editorial diu que està exhaurit...

Rebre un correu del capità, que ja torna a ser a alta mar, dient-te que pensa en tu...

Acabar la lectura d’un llibre que t’ha agradat molt i anar-lo recordant per anar-te’n allunyant mica en mica...

Haver de matinar, tot i que no m’agradi gaire fer-ho en cap de setmana, per anar a comprar un vestidet, perquè vas a veure la Jael, que porta 5 dies en aquest món, i és filla de la filla d’una amiga...


Totes aquestes coses a mi em fan feliç, perquè la felicitat crec que és en moltes coses, que potser per petites moltes vegades no s’hi para prou atenció, però que amb els anys t’adones que acaben sent vitals.

dissabte, 20 de març del 2010

Expressions intolerables

Google



Aquesta setmana hem viscut un episodi molt desagradable, en la meva opinió, com a conseqüència de l’entrevista que li va fer la periodista i directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, al president de la Generalitat.

Vaig tenir ocasió de veure-la i seguir-la amb atenció i crec que ella va estar molt bé, com sempre ha estat i amb tothom. Ella fa entrevistes, que es prepara i documenta, i l’èxit de les mateixes depèn de si l’entrevistat sap estar a l’alçada o no.

Si alguna cosa ha caracteritzat sempre la periodista és el seu estil punyent vers l’entrevistat, sigui del color que sigui, a fi de que contesti el que en definitiva interessa als ciutadans. És cert que sovint és incisiva, però és que d’alguna manera intenta evitar que l’entrevistat entri en circumloquis i acabi sense contestar allò que se li ha demanat.

El cas és que els socialistes, acostumats com estan a controlar tota la premsa catalana, segurament no s’esperaven que ella actués com la bona professional que és –com enyoro La nit al dia!– i van posar el crit al cel, esgarrifats pel tracte dispensat –així ho veuen ells– al president. Quan més aviat el que hauria d’esgarrifar-los és la constatació un cop més del nivell del president de Catalunya.

Malgrat aquesta introducció, però, sobre la ja famosa entrevista, que ha desencadenat un efecte contrari, també segons la meva opinió, perquè mentre la veia anava pensant que a la Terribas cada vegada li quedaven menys telediaris, però precisament després dels fets i de les terribles i grolleres crítiques ara penso que l’han ben blindada, a mi m’agradaria aprofitar aquest episodi, insisteixo que molt desagradable, per parlar d’una mena d’homes, que malauradament encara queden, i, lamentablement, penso que no són pocs, que només saben insultar les dones fent esment a qüestions sexuals i per tant atacant la dignitat de la persona.

Desconec què els porta a pensar i actuar així. Si tenen problemes de relació amb les dones o sexuals o si només és un ressentiment ocasionat com a conseqüència d’una mala experiència, però el cert és que no tenen arguments i sempre empren el mateix repertori, sigui quin sigui el conflicte, problema o motiu de desacord, quan el tenen amb una dona, que tractar-la de mal follada o bé de puta –i ho dic amb aquestes paraules, perquè són les que ells empren– si es troben davant d’una dona que tria i decideix i, normalment, no a homes com ells precisament.

I és així com un senyor, per dir-li d’alguna manera, ha gosat dir el que ha dit de la senyora Terribas, perquè no li va agradar com va anar l’entrevista amb el president de la Generalitat, sense fer cap més valoració, sense més arguments, només que el de veure –des del seu punt de vista– que una dona “es menjava” el seu líder i home a més.

O com ahir, que vaig llegir en un bloc –que no penso citar– el començament d’un apunt que, sense saber de què anava el tema, ni tan sols si podria tenir raó en la postura que defensava l’autor, però que és el de menys, perquè fins i tot amb tota la raó del món per a mi queda automàticament desautoritzat, per la manera de defensar-la, deia textualment, fent referència a una dona, “que li aniria bé que un negre del top manta li endinyés ben endinyada.“

Expressions així haurien de ser intolerables i censurades per tothom. Ningú, ni homes ni dones, hauríem de permetre que una persona es manifestés així davant nostre i fer-los evident el nostre enuig per aquestes maneres. Només així podrem fer-los fixar-s’hi més a l’hora de parlar o escriure i tant de bo si a més aconseguíssim fer-los canviar. No cal dir, i en això sóc dràstica, que una persona que s’expressi així, no ha de permetre-se-li i ostentar cap càrrec públic, perquè una persona que diu aquestes coses és impossible que sigui objectiva, respectuosa i equànime davant de qualsevol situació de conflicte que es pugui donar en el seu àmbit, sobretot si hi ha dones pel mig, per més disculpes que posteriorment demani i encara que ho faci públicament.


Val a dir que, per sort, ahir també, i en faig esment en honor a un altre mena d’homes, molt més interessants per a nosaltres, les dones, vaig llegir un apunt d’un home, Salvador Macip, aquest sí que el cito, i que en recomano la seva lectura, que em va encantar. Un home que demostra intel·ligència, cosa que ja sabem des de fa temps, i molta tendresa, cosa que als meus ulls l’honora, i que demostra que una cosa no està renyida amb l’altra.

diumenge, 14 de març del 2010

Visita

Google



Tal com m’havies demanat, t’esperava amb el barnús, però encara que em vas dir que no portés res a sota, m’havia posat roba interior: un conjunt que estrenava de color marfil de Lejaby, amb dos brillantets petits als sostenidors i dos més a les calcetes, que m’havia comprat pensant en tu.

Va durar poc posat i encara menys el barnús, perquè les ganes, el desfici per tocar-me, per tocar-nos, ens va fer despullar-nos de pressa i, de seguida, el meu cos només es vestia dels petits brillants a les orelles.

Sentir les teves mans, els teus dits, la teva boca, la teva llengua, el teu alè, el teu respirar, la teva energia, m’excita i la meva excitació em fa lliurar-me tota, en cos i ànima, a tu. La teva dedicació és total i generosa i no et mereixes menys de mi que el mateix o més. Quanta excitació, quanta emoció i quanta tendresa, com m’agrada estar amb tu i que tu estiguis amb mi, capità!

dimarts, 9 de març del 2010

Sóc massa impulsiva

Nevada a Barcelona, març 1993 (La Vanguardia)



Tinc una manera de ser que m’agrada compartir les coses que m'agraden. Si he menjat bé en un restaurant, en parlo, i el mateix faig amb els llibres, amb les pel·lícules i amb tot el que descobreixo i em satisfà.

De la mateixa manera que procuro no parlar del que no m’agrada, perquè tampoc vull predisposar ningú amb les meves opinions poc favorables.

Quan faig fotos, m’agrada compartir-les. En aquest món hi ha persones de tots els indrets i així com a mi m’encanta veure fotos de Berlín, per exemple, i d'arreu, penso que als de fora de la ciutat i als de lluny els agradarà veure les d’aquí.

A vegades, però, aquesta il·lusió em fa ser impulsiva i penjar fotos que potser no són bones, però tampoc vaig de professional, sempre ho he dit, ni tampoc faig cap competició, només penjo imatges que m’agraden, sense cap més pretensió.

Sempre he tingut molta cura en no posar imatges de persones, perquè això d’internet em fa molt respecte i no vull que cap imatge meva ni de ningú proper circuli per la xarxa, no em fa gràcia.

Ahir, però, sense pensar-hi massa, o gens, només amb la il·lusió que poso a les coses i per tal d’ensenyar-vos el que vaig poder fotografiar a l’hora de dinar de la nevada, vaig penjar unes fotos que avui m’han fet veure que podien perjudicar terceres persones. Persones que precisament tenen tota la meva estima i és per això que he retirat l’apunt penjat ahir. Em sabria molt de greu que una acció totalment innocent, feta només amb il·lusió, causés problemes a ningú.

Em vaig equivocar, és evident, i això em recorda que encara haig de ser més curosa del que procuro ser a internet.

diumenge, 28 de febrer del 2010

Relats conjunts: La nit estelada

La nit estelada, Vincent Van Gogh (1889)



Feia molt que no recordava aquella nit d’agost, estirada a la sorra de la platja de Zahara, veient caure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Aquella primavera s’havia enamorat, era un amor impossible i per això passava les vacances amb una amiga. Però aquella nit, sota els estels que no paraven de caure i amb la sensibilitat a flor de pell, es va imaginar que no era l’amiga la que s’estava amb ella al seu costat sinó ell i va tancar els ulls, el va imaginar acaronant-la, fent-li petons, parlant-li a cau d’orella del seu amor que li corresponia més que augmentat i que li demostrava fent-li amb tota delicadesa, però a l’hora intensament.

Ella es va deixar anar i el sentia, sentia el seu alè, les seves mans recorrent-li tot el cos, la seva llengua, els seus dits, sentia com no es deixava cap racó, cap part d’aquell cos que es movia lentament i compassada, aquell cos que sentia esgarrifances a cada pas dels seus dits i que es lliurava al plaer que ell li donava.

Va fer un lleu gemec i un breu sospir, l’amiga li va demanar que què li passava i ella va obrir els ulls i va contestar res, és que s’està tan bé aquí...

Avui, 20 anys després i de visita al Museu d’Art Modern de Nova York, davant de l’oli de Van Gogh l’ha recordada.



Una nova proposta de Relats conjunts.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Un dia de sol




Després de tanta pluja, i amenaçant en tornar de nou avui, ahir, amb el dia preciós que feia, no podia deixar d’anar a passejar pel mar. Aquest mar que m’ha donat i em dóna tanta felicitat.

A l’horitzó es veien unes barquetes, petites, i vaig pensar en el meu capità, que aviat serà per aquí...





És curiós com aquest món de la blogosfera pot influenciar-nos tant. A la sorra hi havia una noia amb un gos i no vaig poder evitar pensar en l’Emily. Podria haver estat perfectament ella si no fos que viu lluny d’aquí i que el seu gos no és com aquest...





De tornada, i ja no arran de mar, hi havia unes plantes, semblaven pins, però eren tipus arbust i tenien unes floretes petites vermelles, i vaig pensar en el Fra Miquel, segur que ell hagués sabut de quina planta es tractava...





Mirant-me uns blocs de pisos, que personalment trobo espantosos, de lluny sembla que hi hagi hagut un terratrèmol, de més a prop són més passables, vaig pensar en el Viatger, que qualsevol dia en els pot posar al seu bloc...





També vaig pensar en la crisi: a l’Hotel Hilton de Diagonal Mar, en el breu temps de creuar el semàfor i fer algunes fotos, hi vaig veure entrar i sortir gent, amb aspecte de clients i amb bosses de botigues; la Terrassa de Diagonal Mar, on hi ha Bars i Restaurants era plena de gent; als cinemes hi havia cua, i a l’hora vaig veure molts cartells de pisos i locals en venda, lloguer i traspàs... És innegable que hi ha crisi, però curiosa també.





diumenge, 14 de febrer del 2010

Llibres: Una lletra femenina de color blau pàl·lid

Google



Franz Werfel (Praga, 1890 – Beverly Hills, 1945) és, junt amb Franz Kafka, Martin Buber i Max Brod, un dels grans artistes de la Viena jueva dels anys vint. El 1921 va rebre el premi Schiller i el 1925 el Grillparzer. L’any 1929 es va casar amb Alma Maler. En entrar les tropes de Hitler a Àustria el 1938, van fugir cap a França i van creuar secretament els Pirineus. L’octubre de 1940 arribaven a Nova York i finalment s’establien a Beverly Hills, on Werfel va morir mentre corregia les galerades dels poemes escrits entre 1908 i 1945. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, és l’autor d’una obra extensíssima.




Un alt funcionari, respectable i casat, rep una carta escrita amb tinta blau pàl·lid. La lletra és femenina. Demana ajut per un noi. Sota la petició dirigida a l’home acomodat, revifen els records d’un amor antic que el trasbalsa amb la possibilitat d’un fill.
Precisa i perfecta, aquesta obra mestra de Werfel és la història d’un trasbals i d'una traïció –a Viena, el 1936.




Un llibre petit, amb una gran història. Una història que passa en només un dia. Un home benestant rep una carta amb lletra femenina que el neguiteja, que intueix que li pot portar problemes a la seva vida segura, acomodada, tranquil·la, i que l’hi pot canviar de cop, ara que acaba de fer els 50.

És la història d’una persona ambiciosa, egoista, covarda, casada amb una dona rica, que li proporciona moltes facilitats, contactes i una posició social, però que pensant que té un fill es planteja confessar-ho tot i assumir-ne les conseqüències.

Una història molt ben explicada i ben resolta, que t’atrapa, que manté l’interès fins al final, que es pot llegir en una tarda i molt recomanable.