dissabte, 31 de gener del 2009

Meme del set

La khalina em passa un meme, que li ha passat el veí del dalt, el Meme del 7, i que amb molt de gust faré.


Les instruccions són les següents:

1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que et convida i posar aquestes normes en el bloc propi.

2. Compartir 7 fets sobre una mateixa en el bloc, alguns a l’atzar, altres de curiosos.

3. Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blocs.

4. Fer-los saber que han estat convidats, deixant un comentari en els seus blocs.

5. Si no tens 7 amics, o si algun ja ha estat convidat per algun altre blocaire, busca a algun estrany a la xarxa.


Després de donar algunes voltes i veure’n ja alguns de fets, per tal de no repetir-me, he fet el de les meves cases, que aquí us deixo.


La primera, durant 9 mesos, i suposo que la més confortable de totes, el ventre de la mare, però lògicament no en tinc cap record, ni tan sols de res particular que m’expliqués ella després.

La segona, a un barri al nord de Barcelona. D’allà en tinc bons records, de llocs, persones, del parvulari, del col·legi de monges, de la casa dels avis, amb el pou, el safareig enorme que fèiem servir de piscina a l’estiu, el pati, la figuera, però poc més.

La tercera, al barri gòtic. Allà hi vaig viure la resta d’infantesa i l’adolescència, las manis antifranquistes, una altra escola de monges, una escola mixta, les primeres sortides sense els pares, les primeres cigarretes, els primers amors, la primera feina.

La quarta, al Maresme. Allà hi vaig anar en independitzar-me dels pares, en un pis de lloguer, perquè era més barat que Barcelona, i a només 25 minuts de tren. Un pis lluminós, a primera línia de mar, però amb la carretera i la via del tren enmig. Allà hi vaig viure amors i desamors, molt bons moments i no tant, però potser és la casa amb records més intensos, afectivament parlant.

La cinquena, a un barri ben al sud de Barcelona, tocant al mar, i que, encara que no el veia, l’olorava. El meu pis, de propietat, petit, però agradable, amb poca llum això sí, però per primera vegada tenia la seguretat de tenir una casa per sempre. Vivint allà vaig perdre els pares, amb 6 mesos de diferència, i tot i que no vivíem junts, va ser com créixer de cop, assumir que estàs sol al món, per més amistats que tinguis i per bones que siguin.

La sisena, on visc ara, des de fa un any i mig, un barri també a prop del mar, que havia estat industrial i que ara conviu amb nous edificis i restes del que havia estat, més confortable i còmode que l’anterior, i on penso que m’hi quedaré definitivament. Encara no m’hi han passat gaire coses, però el futur dirà.

La setena, que espero que sigui d’aquí molts anys, serà el mar. El mar sempre m’ha acompanyat, des de petita, i quan s’acabi la meva existència és on vull que hi vagin les meves cendres i així ho he comunicat ja a les persones que, per llei de vida, se suposa que s’hauran d’ocupar de les meves restes quan arribi el moment.


I el passo a 7 blocaires:


la kweilan, la lula, el gatot, el ddriver, el clint, el XeXu i el Jordi Casanovas, que, com sempre, poden fer-lo o no, com més els plagui.

dijous, 29 de gener del 2009

El pelicà i les cigonyes

Marten Van Dijl


En el seu post de comiat, sí, trista notícia, el paseante plega, ens parla d’un pelicà que s’ha instal·lat a les comarques del sud de Lleida, en companyia d’una colònia de cigonyes. On van elles, va ell –diu la notícia. Se suposa que ha corregut bona part d’Europa, possiblement des de Grècia o Romania. Són tant rars a la Península Ibérica els pelicans, que la presència d’aquest exemplar ha mobilitzat ornitòlegs arribats de diferents punts de la mateixa. Un el va veure a Montoliu acompanyat de d’unes 330 cigonyes –segueix dient la notícia. Hi era com una més i es movia amb elles –explica.

Es tracta d’un pelicà vulgar, espècie abundant en el delta del Danubi i altres regions d’Europa oriental, que generalment migra a l’Àfrica a través de Turquia i Egipte. Possiblement –apunta un biòleg– es va desorientar, va prendre una ruta equivocada fins a l’oest i aviat va entrar en contacte amb una colònia de cigonyes centreuropees –algunes estan marcades amb anelles alemanyes i suïsses–, que han acabat arribant a Catalunya. No se sap si es quedarà a Lleida, en el cas que les cigonyes marxin, però per ara les acompanya a l’hora de menjar i de descansar.

Fins aquí, el que he extret de la notícia, però, contràriament a l’opinió dels experts, jo penso que la història és una altra i molt més maca.

El pelicà va topar amb la colònia de cigonyes, va quedar corprès amb la bellesa d’una d’elles, tan esvelta, i ella sentint-se afalagada, se’l va mirar amb atenció, potser pel cos rodonet que feia, o pel bec, i de tant mirar-se mútuament es van enamorar i ara estan vivint la seva aventura amorosa, protegits per tota la tribu de cigonyes amigues.

No puc evitar ser romàntica!



dimarts, 27 de gener del 2009

Un any




Doncs això, demà farà un any que, tímidament i sense dir res a ningú, vaig penjar el meu primer post. No tenia gens clar si seguiria, si tindria coses a dir, si en sabria, en fi, molts dubtes i moltes pors.

En el segon vaig tenir el meu primer i únic comentari, el d’un blocaire-amic a qui vaig avisar, morta de vergonya.

Després en vaig avisar a un altre, després un parell em van reconèixer i, mica en mica, van anar augmentant els comentaris, em vaig anar sentint bé i m’hi vaig anar quedant.

El mes de maig em vaig decidir a posar el comptador de visites i puc dir que des d’aleshores fins ara n’he tingut més de 10.000.

He rebut 10 premis, atorgats per diferents blocaires, individualment, i el que fa 11, el premi c@ts al bloc revelació, no vull dir que sigui més important, perquè tots en són prou, però potser sí de més pes, per l’alt nombre de participants.

Sincerament, no tinc paraules per descriure tot el que m’heu aportat, la gent que he conegut, el que he après, només tinc paraules d’agraïment per a vosaltres i per a aquest món tan fantàstic.

Un cop més, us deixo cava per celebrar-ho...



dijous, 22 de gener del 2009

Viure la vida

Tamara de Lempicka




“El menys freqüent en aquest món és viure. La majoria de gent existeix, això és tot”.
Oscar Wilde - Dublín 1854 - París 1900
Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa.



Des de fa temps, un amic ens envia, cada dia, un correu amb la paraula corol·lari a l’assumpte, amb un parell de frases de personatges del món intel·lectual, polític, econòmic,... Sempre van bé de llegir, sovint fan reflexionar i, en alguna ocasió, fins i tot, s’ha creat un cert debat entre el grup. En el corol·lari d’avui hi havia aquesta que encapçala el post.

És curiós com l’ha encertada amb mi. D’aquí pocs dies faré anys, xifra rodona, amb una certa consistència ja, per dir-ho d’alguna manera, i sense pretendre-ho o sense ser-ne molt conscient, fa dies que tot sovint em sorprenc donant voltes a la meva vida, com si en fes balanç.

Un d’aquests dies, així, a corre-cuita, vaig pensar que gairebé podria dir-se que ho tenia tot per fer encara, entre d’altres coses perquè no he escrit cap llibre, no he plantat cap arbre i no he tingut cap fill, però també, si m’aturo una mica més, i faig repassada, veig que he viscut força, he conegut molta gent, he tingut força experiències, m’han passat prou coses, bones i dolentes, han entrat i sortit persones de la meva vida, algunes amb dolor, però moltes de molt gratificants, i que tampoc es pot dir que no hagi fet res. No dic si res de bo, perquè com sabem si ha estat bo, si no sabem què hagués passat de no fer-ho...

Al llegir el corol·lari, i reflexionar, ara ja intencionadament i més detinguda, crec que puc afirmar que la visc jo la vida. Sóc sensible, temperamental, impulsiva i això em fa viure-ho tot molt intensament, per bé i per mal, és clar, algunes vegades fent coses sense pensar-me-les massa, però sempre amb unes garanties mínimes –tampoc sóc de tirar-me a la piscina sense saber si hi ha aigua o no, però podríem dir-ne que amb poqueta ja faig el fet– i això sempre m’ha portat més coses bones que no pas dolentes. Potser perquè sóc intuïtiva o perquè he tingut sort, no ho sé, però el cas és que en alguna ocasió que potser m’he arriscat, que he fet alguna cosa que potser semblava agosarada, m’ha sortir prou bé.

El millor de tot, i és amb això amb el que vull quedar-me, és que no em penedeixo de gairebé res del que he fet –sempre hi ha alguna cosa que hagués pogut no fer o fer millor, però que assumeixo, com a ésser humà que sóc– ni tampoc del que no he fet.

Per tant, i tenint en compte que a aquestes alçades no crec que canviï, penso seguir vivint la vida fins que pugui.


dissabte, 17 de gener del 2009

Comiat

Aquest any n'hagués fet 9 que anàvem juntes a tot arreu, però poc abans de Nadal em va deixar. No va voler continuar amb mi, donant-me més satisfaccions. Érem de viatge i em va doldre molt, però quedava la possibilitat que en tornar a casa, i amb alguna ajuda, tornés, però no hi va haver res a fer. No ha pogut ser.

Ara n’hauré de buscar una altra, però, fins que ens coneguem com amb ella, passarà temps. La sensació que li saps els defectes, els trucs, dona molta tranquil·litat, tot i que sempre pot fallar, com ha estat ara.

Cada vegada que he sortit a passar uns dies fora, ha estat la primera d’anar a la maleta, amb la seva posta a punt i amb material suficient. És cert que després, tornava al seu calaix, però mai oblidada, només esperant la propera sortida, per agafar-la de nou.

Vam començar a caminar juntes per Buenos Aires, seguint per Astúries, Milà, Nàpols i la Costa Amalfitana, Berlín, Croàcia, Roma, Polònia, Tarragona, Cotlliure, per les capitals Bàltiques i, per descomptat, cada estiu per l'Empordà, però ja no sortirem més totes dues, ella ja no hi és, la meva estimada càmera s’ha espatllat i ja no es pot reparar, –el millor que pots fer és llençar-la, em van dir a la casa de fotografia.

Unes mostres de la seva darrera col·laboració, abans de deixar-me plantada a Nova York, el segon dia.















dimecres, 14 de gener del 2009

Relats conjunts: L'odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861



M’agrada que em vingui a veure, que busqui la meva companyia, sentir-me desitjada, donar i rebre plaer. Res m’agrada més!

Sempre que sé que ha de venir em preparo especialment: manicura i pedicura perfectes, depilació impecable, un bany d’oli hidratant, per deixar la pell ben elàstica i suau, unes gotetes de perfum, poques, però suficients, estratègicament repartides. Una mica de color a les galtes, poc, i una crema de llavis amb color, claret, només perquè se’m vegin més vius, d’aparença més humida.

Mentre em vaig preparant, després de la dutxa, vaig sentint com el meu cos també es prepara. Penso en ell i, mentre em poso l’oli, noto com al pas de les meves mans, la pell respon, el cos reacciona, com si sabés el que aviat vindrà, que seran unes altres mans les que l’acaronaran, que no el coneixen tan bé com jo potser, però que l’excitaran molt més. M’asseco el cabell, em poso el perfum, els tocs de color i llesta.

Un barnús especial per a l’ocasió, blanc, com de vellut, amb la meva inicial, R, a la butxaca, brodada amb fil de seda blau marí, amb un coll esmòquing gran, que aixeco una mica, com si fos un abric, i uns mitjons de cotó blancs, llisos, gruixuts, que mantenen la pell dels peus elàstica i suau també.

Encenc les espelmes de l’habitació i la sala, amb una lleu aroma, a vainilla, poso música i a esperar, poc, normalment ho faig coincidir amb la seva hora prevista d’arribada, mai fa tard.

Quan arriba, després de les primeres carícies i dels primers petons, només té un llaç per desfer, el del barnús.



Una nova proposta de Relats conjunts

dimarts, 13 de gener del 2009