Per la meva manera de ser, per les meves circumstàncies personals, perquè fa 28 anys que treballo a la mateixa empresa, però he passat per molts departaments i sempre m’he endut gent posada, puc dir que tinc molts coneguts i força amistats. Sí, ja sé, amics dels bons, pocs, però puc dic que gaudeixo d’un bon grup d’amics, de diferents procedències i de moltes tendències que, a més d’entendre’ns, em permeten fer activitats molts diverses, tot i que una de les coses que més m’agrada és trobar-m’hi al voltant d’una taula, sopar, conversar, fumar, beure i canviar opinions sobre el que sigui.
Malgrat això, i ben bé per casualitat, fa una mica més de dos anys, vaig entrar en un xat i m’hi vaig trobar molt bé de seguida. Val a dir que, abans de conèixer aquest món, n’era molt escèptica, no entenia les coses que sentia dir que hi passaven. Reconec que de seguida vaig canviar d’opinió i ara en sóc una entusiasta. Bé, només en conec un de xat, i tampoc crec que vagi a cap més, però allà m’hi trobo bé.
En aquest temps que hi porto, m’ha passat de tot: he conegut gent maca, gent molt impresentable, he fet bones amistats, amb homes i dones, i algunes ja han passat a formar part del cercle d’amics, independentment del xat. És cert que al començament t’hi pots agafar els dits, perquè sempre hi ha desaprensius, però també és cert que n’aprens ràpid, i si tens una certa vista, pots sortir-te’n perfectament. En un espai com un xat, com que en el fons tothom és anònim, hi ha de tot: persones realment malaltes, persones incultes, persones amb afany de protagonisme, persones amargades, persones realment dolentes, però també t’hi pots trobar gent molt culta, algun personatge més o menys conegut, fins i tot, i gent normal i maca. S’ha de saber destriar una mica i anar seleccionant.
Al xat vaig conèixer un blocaire, aquest em va portar a conèixer-ne d’altres, vaig començar a deixar comentaris, em vaig començar a escriure correus-e amb alguns d’ells i bé, el final ja el sabeu. M’he convertit en una blocaire més.
Tot això ve a tomb, perquè avui la jodesh m’ha deixat un comentari que m’hi ha fet pensar i m’ha semblat que podia ser un post. Què passa quan expliques a alguna amistat de fora de la xarxa que xateges, que coneixes blocaires –encara que sigui tot virtual– i que tens un bloc?
Doncs de tot, a mi m’ha passat de tot, però la majoria de gent posa cara rara, o et diuen de seguida, compte!, o notes que pensen pobra... en fi que costa molt que ho entenguin i si més no que ho acceptin.
Al començament, ho explicava obertament a les meves amistats, però de seguida em vaig adonar que d’alguna manera, em censuraven. Tampoc entenien que poguessis arribar a fer-hi una amistat, ja no parlo d’una relació més estreta –que també se’n fan i, com al carrer, algunes funcionen i d’altres no–, això ja es terrible. Et diuen compte, i si és un psicòpata? Com si els psicòpates només naveguessin i no n'hi hagués al carrer. A més, quan quedes amb algú per primera vegada, sempre quedes en un lloc públic i, en el meu cas, quan decideixo trobar-me amb algú físicament, primer hi he parlat molt i molt i, francament, he conegut gent i mai he tingut cap tipus de problema. Sempre he fet el que he volgut i mai res que no m’hagi vingut de gust.
Amb el temps m’he acostumat a no parlar-ne tant, només amb els íntims de debò, que em coneixen, saben com sóc, i si no ho acaben d’entendre –que també és lògic, jo tampoc, abans de posar-m’hi– em respecten i ho accepten.
M’he trobat algun cas de censura total i, aleshores, tanco el tema i no en parlo mai més, i és quan notes que alguna cosa ha canviat, perquè les persones, per amigues que siguem, hem de saber respectar qualsevol actitud, sempre que no sigui nociva, és clar, però la xarxa no n’és gens si t’ho saps agafar bé, com el que és, una cosa més.
No he deixat mai de fer cap activitat, ni de trobar-me amb els amics de fora, ni d’atendre res del que ja tenia abans. En canvi, tinc algunes noves amistats, amb les que també quedo, m’he obert molt a les formes diverses de vida de les persones, entenc molt més algunes situacions que abans considerava que només podien ser blanques o negres i he après molt de les persones. També he après moltes coses. No tinc una gran formació, sóc molt autodidacta, i el xat i els blocs m’han permès conèixer llibres, poetes, música, llocs, ciutats, pobles i sobretot gent, gent molt interessant, la veritat, a la que no penso renunciar.
Malgrat això, i ben bé per casualitat, fa una mica més de dos anys, vaig entrar en un xat i m’hi vaig trobar molt bé de seguida. Val a dir que, abans de conèixer aquest món, n’era molt escèptica, no entenia les coses que sentia dir que hi passaven. Reconec que de seguida vaig canviar d’opinió i ara en sóc una entusiasta. Bé, només en conec un de xat, i tampoc crec que vagi a cap més, però allà m’hi trobo bé.
En aquest temps que hi porto, m’ha passat de tot: he conegut gent maca, gent molt impresentable, he fet bones amistats, amb homes i dones, i algunes ja han passat a formar part del cercle d’amics, independentment del xat. És cert que al començament t’hi pots agafar els dits, perquè sempre hi ha desaprensius, però també és cert que n’aprens ràpid, i si tens una certa vista, pots sortir-te’n perfectament. En un espai com un xat, com que en el fons tothom és anònim, hi ha de tot: persones realment malaltes, persones incultes, persones amb afany de protagonisme, persones amargades, persones realment dolentes, però també t’hi pots trobar gent molt culta, algun personatge més o menys conegut, fins i tot, i gent normal i maca. S’ha de saber destriar una mica i anar seleccionant.
Al xat vaig conèixer un blocaire, aquest em va portar a conèixer-ne d’altres, vaig començar a deixar comentaris, em vaig començar a escriure correus-e amb alguns d’ells i bé, el final ja el sabeu. M’he convertit en una blocaire més.
Tot això ve a tomb, perquè avui la jodesh m’ha deixat un comentari que m’hi ha fet pensar i m’ha semblat que podia ser un post. Què passa quan expliques a alguna amistat de fora de la xarxa que xateges, que coneixes blocaires –encara que sigui tot virtual– i que tens un bloc?
Doncs de tot, a mi m’ha passat de tot, però la majoria de gent posa cara rara, o et diuen de seguida, compte!, o notes que pensen pobra... en fi que costa molt que ho entenguin i si més no que ho acceptin.
Al començament, ho explicava obertament a les meves amistats, però de seguida em vaig adonar que d’alguna manera, em censuraven. Tampoc entenien que poguessis arribar a fer-hi una amistat, ja no parlo d’una relació més estreta –que també se’n fan i, com al carrer, algunes funcionen i d’altres no–, això ja es terrible. Et diuen compte, i si és un psicòpata? Com si els psicòpates només naveguessin i no n'hi hagués al carrer. A més, quan quedes amb algú per primera vegada, sempre quedes en un lloc públic i, en el meu cas, quan decideixo trobar-me amb algú físicament, primer hi he parlat molt i molt i, francament, he conegut gent i mai he tingut cap tipus de problema. Sempre he fet el que he volgut i mai res que no m’hagi vingut de gust.
Amb el temps m’he acostumat a no parlar-ne tant, només amb els íntims de debò, que em coneixen, saben com sóc, i si no ho acaben d’entendre –que també és lògic, jo tampoc, abans de posar-m’hi– em respecten i ho accepten.
M’he trobat algun cas de censura total i, aleshores, tanco el tema i no en parlo mai més, i és quan notes que alguna cosa ha canviat, perquè les persones, per amigues que siguem, hem de saber respectar qualsevol actitud, sempre que no sigui nociva, és clar, però la xarxa no n’és gens si t’ho saps agafar bé, com el que és, una cosa més.
No he deixat mai de fer cap activitat, ni de trobar-me amb els amics de fora, ni d’atendre res del que ja tenia abans. En canvi, tinc algunes noves amistats, amb les que també quedo, m’he obert molt a les formes diverses de vida de les persones, entenc molt més algunes situacions que abans considerava que només podien ser blanques o negres i he après molt de les persones. També he après moltes coses. No tinc una gran formació, sóc molt autodidacta, i el xat i els blocs m’han permès conèixer llibres, poetes, música, llocs, ciutats, pobles i sobretot gent, gent molt interessant, la veritat, a la que no penso renunciar.
Mad World - Gary Jules
