diumenge, 29 de juny del 2008

Temps de revetlles

Imatge de google


Per Sant Joan a casa començava l’estiu. El dia de la revetlla ens traslladàvem a la casa d’estiueig i ja no tornàvem a la ciutat fins a finals de setembre. Quan jo era una nena, l’escola començava a primers d’octubre.

I el començàvem bé: amb revetlla! Al carrer de casa, amb els veïns, i ens ho passàvem molt bé. Els nens amb els petards, jo mai vaig passar de les bombetes i les bengales –sempre m’han fet por els petards–, els grans ballant, i així fins les tantes. A més, era el Sant de la mare i l’avi.

Bé, els Sants de la família, tots, queien a l’estiu, però la festa grossa de veritat, a casa, era per Sant Pere.

Era la festa major del poble i era el Sant del pare. I si per Sant Joan es feia a mitges amb els veïns, per Sant Pere no, per Sant Pere la festa la pagàvem nosaltres: sopar, coca, cava, de tot i força.

Normalment, cap a les 10 de la nit feien els focs, a la platja, els anàvem a veure, i tot tornant començava la festa. A més dels veïns venien amics dels pares, alguns familiars, bé, ens aplegàvem una bona colla. Ja era tradició que per Sant Pere a casa hi hagués festa grossa.

El pare era una bona persona, tremendament masclista, d’un origen extremadament senzill, i amb uns certs aires de grandesa i, això del Sant, li servia per demostrar que bé que vivíem a la gent, tot i que sempre vaig pensar que era a ell mateix a qui s’ho volia demostrar.

De nena l’adorava i m’adorava, d’adolescent, tot i seguir-nos estimant molt, no ens vam entendre gens, pel seu masclisme desmesurat, que jo no suportava, i perquè sense cap mala fe, però per ser la nena, m’havia tallat moltes ales, fins que vaig reaccionar, per sort molt aviat, i vaig marxar de casa.

Quan ja no vivia amb ells, encara pretenia controlar-me, aleshores ja per ser dona, no hi podia fer més, i encara vam tenir algunes topades, no entenia que sent independent ja podia fer la meva i ell ja no hi podia fer res.

Amb els anys, per sort, m’hi he reconciliat molt amb ell. Els pares no aprenen enlloc a ser pares, no hi ha manuals, i bàsicament es guien pel que han rebut a casa i ell va tenir una infantesa difícil. A la seva manera, d’això n’estic segura, ell ho va fer tan bé com va saber i poder.

Una vegada, vaig trobar unes notes seves i me les vaig guardar fins que va ser el moment de fer-les servir. Quan va morir, tal com havia demanat en aquelles notes, el vam incinerar i vam llençar les seves cendres en aquell mar –el del poble– que ell sempre s’havia estimat tant i que tants bons moments ens havia donat a la família.

Avui és Sant Pere i, llegint un post del ddriver, m’han vingut al cap el pare i el poble.


Henry Stephen - Mi Limón, mi limonero

16 comentaris:

Rita ha dit...

Avui la música no es caracteritza precisament per la seva qualitat, però he volgut posar una música que en aquella època es posava molt a les festes. Forma part dels records i de la meva vida, malgrat tot. :)

Striper ha dit...

Ah quins temps i quina canço i tant que la recordo i aquella de juanita banana..

Sergi ha dit...

Un record molt viu i ben explicat. Segur que era un bon home, tot i el masclisme, però és que en aquelles èpoques era el que hi havia. M'ha fet gràcia una cosa, de petit jo també marxava per la revetlla al lloc d'estiueig i no tornava fins a mitjans de setembre, era com tenir residència d'hivern i d'estiu.

ddriver ha dit...

els pares eran aixi en aquells moments i tot i ser molt durs,crec que la majoria van trobat el punt exacte,encara que tard.
Els petards sempre han estat a les 11h sino no seria negre nit

Emily ha dit...

Bé, Rita, els pares són pares, no?
A casa meva, no han estat massa durs, tothom ha fet la seva.
Sort que els darrers anys us vau apropar una miqueta. Maco el post.
Ja has trobat la foto? ;)

Josep Lluís ha dit...

Com si fos avui mateix... mi limón, mi limonero.

tic tac tic tac... i el temps no s'atura.

Rita ha dit...

Hehehe striper, que bo, la juanita banana!!! :)

Gràcies, xexu! Suposo que encara es fa això de marxar tot l'estiu. Jo, però, ara no ho faig.

Sí, ddriver, potser un pel tard...

Amb els anys, tot es relativitza, emily. Les fotos... les he enviades per mail a l'atikus i l'mk, a tu no perquè en el teu bloc no he vist correu.
Petons, maca!

Rita ha dit...

Cert, josep lluís l'inexorable pas del temps, tic tac tic tac... :)

Jesús M. Tibau ha dit...

Aquestes primeres revetlles de l'estiu són màgiques. Marquen l'inici de les vacances, del poder gaudir al màxim de l'aire lliure, de les tardes de sol fins les tantes, de les nits. Sobretot quan ets molt jove i també se't desperta l'amor.

Dessmond ha dit...

Els pares no accepten que els fills volin. Siguis nen o nena. Suposo que això es pot entendre el dia que ets pare.
Ser pare ha de ser molt traumàtic. Encara que no ho sembli. I deixar de ser-ho, encara més.

Rita ha dit...

Cert, jesús m. tibau, aquestes revetlles marquen l'inici de la vida en tota la seva esplendor, cada any...

Suposo que va per aquí la cosa dessmond...

atikus ha dit...

Siempre de fiesta, que bien vivimos, con el cava, la coca...ya me imagino que es como una especie de empanada-pizza no?...esta muy rica, las que he probado!

Ay me encanta la canción del limonero, tengo el casa el single, lo tengo guardado de mis hermanas mayores le dibujabamos bigotes y lunares con boli al señor los hermanos pequeños...que tiempos!!!

petons

ai tengo que ponerme con la equipación del equipo!!

mossèn ha dit...

les revetlles són pecaminoses ... visca la revetlla !!! ... salut

Rita ha dit...

La coca es bueníssima, atikus!
Con que nos has salido gamberrote eh... hahahahaha
Qué tiempos, sí! :)

Visca, mossèn! :)

el paseante ha dit...

M'has fet recordar estius de quan era petit. El Sant Joan que inaugurava l'estiu, les festes familiars... El meu pare també és d'aquella època. Un home senzill, bona gent, una mica masclista... El que passa és que la meva mare i la meva germana són dones perilloses, i pobre d'ell que fes segons quins comentaris.

Rita ha dit...

La mare era massa dòcil, paseante, i la revolució només la vaig poder fer jo...