dimarts, 1 de juliol de 2008

Joan Margarit




No és nou que digui que la poesia em costa. No la sé llegir prou bé i se’m fa feixuga. Si a sobre el vocabulari emprat és molt elitista, encara més. Per això, comprar poesia no és gaire habitual en mi. Sí que m’agrada, però, anar a recitals. Llegida pel propi autor o autora, sí que la gaudeixo, perquè li dona l’entonació que li correspon i si no l’acabo d’entendre no em fa res, n’obtinc el plaer d’escoltar i sentir.

Fa anys, vaig anar a un recital al CCCB, on el Jesús Lizano va interpretar el seu poema, Popocatepel, amb una certa teatralitat, tot s’ha de dir, és tot un personatge, que em va impactar.

Una de les persones que per les seves paraules senzilles, però d’una gran sensibilitat, i no menys qualitat, m’ha permès entrar una mica en aquest món i facilitar-me’l ha estat en Joan Margarít. Té un llenguatge molt planer, parla de coses que passen, algunes malauradament, a la vida de moltes persones, i que no deixen gens indiferent.

Ha sabut canalitzar el dolor per una filla morta, en un poemari intimista i punyent, Joana, així com explicar-ne d’altres de sentiments, com l’amor, el desamor, la postguerra, la família,... d’una manera especialment planera.

Avui m’he llevat sentint que li han concedit el Premi Nacional de Cultura, per l’obra Casa de Misericòrdia.




NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit

12 comentaris:

estrip ha dit...

el teu primer paràgraf és poesia.
ui! i jo tinc moltes teories sobre això, no acabaria mai.
Però la obsessió per entendre-ho és el primer que ens hem de treure de sobre. És només la meva senzilla i personal opinió

Gatot ha dit...

ets una romàntica....

ei! i està molt bé, eh? però els gats... catxislà, no en sabem de llegir poesia...

potser... si me la tarareges.... :)

petons i llepades poètiques!

XeXu ha dit...

A mi també em costa la poesia, però n'estic aprenent, ja que em forço a llegir diversos blogs de poetes que m'han fet canviar la idea que tenia de la poesia. Encara estic lluny de llegir llibres pel meu compte, però si m'agrada llegir aquestes petites perles que ens regalen aquests amics blogaires.

Viatger ha dit...

Totalment d'acord respecte al que dius de com vius la poesia, és cert que es fa difícil llegir-la així, a cop sec, en canvi sentida, musicada, o en certs moments especials potser si que entra molt millor.

No he llegit res de Margarit, però trobo molt encertat el poema

Felicitats Rita

Iruna ha dit...

rita...

m'ha fet gràcia trobar-te recordant jesús lizano i aquell recital de poesia... :)

m'has portat a obrir una capsa... i he arribat al 92. aquell "mamífer" amb poesia sortint-li per la boca i per tota la pell me va impressionar, xiqueta

potser estàvem a prop aquell dia

de poesia en general i de joan margarit he llegit poc... però la sensació que tinc d'haver-lo llegit és de bon record

este poema de "no llencis les cartes d'amor" me sembla molt bonic

dius que marxes aviat de vacances?
que xàligues

gràcies pels pètals, rita

bona nit

Striper ha dit...

Com diuen per aqui ets una romantica, i els teus post son certament poetics.

Josep-Empordà ha dit...

La poesia és quelcom que m'emociona, i aquesta del mallorquí Mn.Miquel Costa i Llobera és de les que més m'agraden, potser perque, a més soc un enamorat de Mallorca.

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
Conserva de ses fulles l’eterna primavera,
I lluita amb les ventades que atupen la ribera,
Com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
No va la fontanella ses ombres a besar;
Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
I li donà per trone l’esquerpa serralada,
Per font la inmensa mar.

Quant lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
No canta per ses branques l’aucell que encativam;
El crit sublim escolta de l’àguila marina,
O del voltor qui passa sent l’ala gegantina
Remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
Revincla per les roques sa poderosa rel,
Té pluges i rosades i vents i llum argenta,
I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
El cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
Per gloria i per delit.

Oh! Sí: que quant a lloure bramulen les ventades
I sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
Llavors ell riu i canta més fort que les onades,
I vencedor espolsa damunt les nuvolades
Sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
Com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida! oh noble sort!

Amunt, anima forta! Traspassa la boirada
I arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veurás caure a tes plantes la mar del món irada,
I tes cançons tranquil-les niran per la ventada
Com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Ciutat de Mallorca, 1932)

Espero que us hagi agradat.

Cordialment.

Emily ha dit...

Per a mi la poesia és una de les coses més maques del món.
N'hi han d'entenedores, i les que no enténs, normalment has de buscar què li va passar a l'autor en el moment en que la va escriure.
Per això va bé un bon pròleg.
Et faig una recomanació : Miquel Bauçà.

Nits ha dit...

Hola Rita!
El poema és preciós i cert... és maco amb els anys mirar les cartes que t'han escrit. No són com els llibres sinó que van dirigits és maco recordar els que t'han estimat.

A mi la poesia m'agrada escriure-la. Tinc un altra bloc, que sols hi escric poesia i es com teràpeutic treure el que un sent i costa fer-ho amb paraules... Ara, a mi em costa i se'm fa pesat llegir llibres de poesia.
Un poema és una flor, però un llibre per mi és una selva.

ja veus no soc cap intel.lectual, però crec que els poemes s'han de saborir un a un....amb temps

Uiii paro que m'enrollo, el tema m'agrada i ara no callaria... :P

Una abraçada!!!!

Rita ha dit...

Gràcies, strip! Però si no entens què pretén dir la poesia... Com pot arriba-te?

Ais, gatot... ho sóc, sí! I no em sap cap greu eh... Fixa't que fins i tot el següent post ha anat d'això. Entre aquest comentari teu i la història de l'ex de la Lyli...
Va, va, que jo t'he vist per altres cases llegint-ne de poesia... ;)
Petons reals, meus!

Tens raó, xexu, hi ha uns quants blocaires que Déu n'hi do de com m'agraden i a més entenc... :)

Gràcies, viatger! :)

IRUNA! Has escrit! :)) M'ha encantat això de mamífer, certament la poesia li surt per tot arreu a en Lizano, és autènticament així. Quina boníssima definició!
Marxo aviat de vacances, sí, i sense ordinador, per deixar descansar els ditets també...
Aquests pètals són només per a gent especial i tu n'ets molt...
Petons, maca, i agraïda pel comentari!

Ais, striper... Jo que no volia dir coses massa personals al bloc i, ja veus, al final, l'ànima em veureu... :)

Molt maca, josep-empordà. Gràcies per aquest obsequi tan bonic! :)

Segurament deu ser el que dius, emily... Prenc nota d'en Miquel Bauçà. Gràcies!

Penso que etiquetar-nos tot el dia ha de ser pesat nits. No sé si ets o no intel·lectual, però si fas poesia... Ets poetessa!
Ah... i fes-me un favor, no et tallis més i explica tot el que vulguis, sempre que vulguis. :)

el paseante ha dit...

Tampoc sóc massa de poesia. Però aquesta que has copiat m'ha agradat. Molt.

Rita ha dit...

Gràcies, paseante! :)