Joan Margarit

No és nou que digui que la poesia em costa. No la sé llegir prou bé i se’m fa feixuga. Si a sobre el vocabulari emprat és molt elitista, encara més. Per això, comprar poesia no és gaire habitual en mi. Sí que m’agrada, però, anar a recitals. Llegida pel propi autor o autora, sí que la gaudeixo, perquè li dona l’entonació que li correspon i si no l’acabo d’entendre no em fa res, n’obtinc el plaer d’escoltar i sentir.

Fa anys, vaig anar a un recital al CCCB, on el Jesús Lizano va interpretar el seu poema, Popocatepel, amb una certa teatralitat, tot s’ha de dir, és tot un personatge, que em va impactar.

Una de les persones que per les seves paraules senzilles, però d’una gran sensibilitat, i no menys qualitat, m’ha permès entrar una mica en aquest món i facilitar-me’l ha estat en Joan Margarít. Té un llenguatge molt planer, parla de coses que passen, algunes malauradament, a la vida de moltes persones, i que no deixen gens indiferent.

Ha sabut canalitzar el dolor per una filla morta, en un poemari intimista i punyent, Joana, així com explicar-ne d’altres de sentiments, com l’amor, el desamor, la postguerra, la família,... d’una manera especialment planera.

Avui m’he llevat sentint que li han concedit el Premi Nacional de Cultura, per l’obra Casa de Misericòrdia.

NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit