dimecres, 2 de juliol de 2008

Lyli



Un noi, al que ha deixat la xicota, decideix escriure el seu nom, Lyli, rallant-lo amb una pedra en una paret. Fins aquí res d’especial. Qui no ha vist una pintada, o unes lletres, en parets, portes, lavabos,... Aquest noi no sabia on era, ni tampoc, de quina casa era, la paret que acabava d’il·lustrar.

De seguida, vigilants de seguretat i membres de la Policia, encarregats de la custòdia de la casa, que tampoc saben què ha escrit, però no s'imaginen que sigui el nom de l’ex xicota, més aviat algun tipus d’atac o insult, compareixen i li demanen que s’identifiqui. Ell no vol i criden els Mossos. Els Mossos expliquen al noi de qui és la casa i que havien cregut que “la pintada” era ofensiva i, davant d’això, el noi s’identifica sense problema, tot explicant que no sabia de qui era la casa.

Un cop aclarit, els Mossos li posen una denúncia per danys en el mobiliari urbà, que segurament haurà de pagar.

No és cap relat, no, això va passar dimecres i la casa és la de la Infanta Cristina, la filla dels Reis que viu a Barcelona.

Aquest matí, quan ho he sentit per la ràdio, el primer que he pensat és que si jo fos la noia, potser m’ho repensaria i tot i tornaria amb ell.

Sí, sóc una romàntica i no crec que sigui dolent.



romàntic -a

[1839; de l'angl. romantic, der. de l'ant. romant, romaunt, del fr. ant. romanz 'novel·la'; de l'angl. passà a l'al., d'aquest al fr. i del fr. al cat., al cast. i a l'it]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent al romanticisme.

2 Fàcil a l'exaltació del sentiment, de la fantasia, de la passió.


romanticisme

[1839; de romàntic]

m 1 Qualitat de romàntic.

2 Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritzà per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat.



Hi ha moltes maneres de relacionar-se entre les persones, moltes maneres d'estimar, molts tipus d'amistat, però mai renunciaria, a més de la tendresa i la complicitat, al romanticisme.


25 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

i si en comptes d'escriure lyli hi hagués escrit "fora la monarquia" que hauria passat?

Striper ha dit...

Jo també soc un romantic i penso que la noia tindria que tornar. Per cert ahir vaig llegir de uns japonesos que van fer una pintada a Italia i pagaran les consequencias al Japo.

Carquinyol ha dit...

Encara sort que el noi no era gai i el seu ex no és deia "Juan Carlos" que sinó el sidral hagués estat gros...

Robertinhos ha dit...

més enllà de qui sigués el mur, què pensaries si fos el teu? Per molt romanticisme, no hem d'afectar a les llibertats dels altres...i fixa't que el noi no ho va escriure a la paret de casa seva, que hagués estat més romantic.

Maco el nom de Lyli...ja denota cert poder de trencacors!

Clint ha dit...

mmm i si resulta que la noia el va deixar per que el va trobar al llit amb l'equip de volei femeni suec?
Una pintada i ja estaria tot arreglat...mmm m'ho apunto!

mossèn ha dit...

un servei molt eficient ... que paguem entre tots molt gustosament ... i una merda !!! ... salut

fada ha dit...

No saps com em costa introduir el concepte literari de romanticisme als alumnes adolescents que es s'imaginen la vida de color de rosa... Explica'ls que Edagar Alan Poe és un romàntic! Els hauries de veure les cares... Un petó, maca.

Rita ha dit...

Doncs segurament, hores d'ara, ja estaria processat, jordi casanovas...

És maco ser romàntic, striper... Tant de bo passés a tot arreu això dels japonesos.

Hehehe carquinyol! Amb tantes "amigues" com li han atribuït al Rei, no sé si faria massa efecte... ;)

He fet servir la notícia una mica d'excusa, robertinhos... Evidentment que la llibertat és bàsica.
A veure si em canvio el Rita per Lyli, doncs... ;)

Si és a mi, clint, amb un RITA al cal MONTILLA, tota teva!!!! hahahahahaha

Sempre tan escatològic tu, mossèn... ;))

Ai, fada, com m'agradaria assistir a les teves classes! :))
Petons, bonica!

Emily ha dit...

Ai, romantiqueta! Jo crec que no s'ha perdut el romanticisme.
Són xules les últimes paraules que has escrit...

Rita ha dit...

Gràcies emily! És que sembla que tot és com més especial no... :)

Noctas ha dit...

Quina bestiesa. Danys al mobiliari? Crec que el jutge li arxivarà la denuncia...saludus i felicitats per aquest blogg tan xulo

Rita ha dit...

Gràcies, noctas!

Josep-Empordà ha dit...

Com que l'anterior post anaba de poesia i aquest va de romanticisme, donç apa! una poesia romàntica de Tomás Aguiló:

"BLANCA ERA COM LA NEU; DE BLANC VESTIDA..."


Blanca era com la neu; de blanc vestida,
com la innocència en el seu front impresa;
damunt la llarga cabeiera estesa,
corona virginal de flors teixida;

blau mantell, com el cel que l'ha acollida;
blanc es vel, com dels àngels sa puresa;
així la veia jo ple de tristesa,
com si estás solament allá adormida.

Així la veia jo, i la veig encara
enmig des camp que trist per mi verdetja,
prop del torrent que trist per mi redola;

la veig en fosca nit i en lluna clara,
i l'hermosa visió que així em rodetja,
endolceix un dolor que no consola.

Tomás Aguiló
(Ciutat de Mallorca, 1812-1884)

Espero que també us agradi.

espiadimonis ha dit...

De fet no és mobiliari urbà, sinó una propietat privada, i espero que li facin pagar la neteja de la pintada. Clar que això succeeix així perquè hi viu la infanta i l'immoble estava vigilat, que si no, ja li haguessin pogut anar al darrera amb un flabiol sonant.

XeXu ha dit...

Tendresa, complicitat, confiança... això és la base. Romanticisme són els petits o grans detalls, allò que ens fa estar enamorat, allò que fa aquella relació especial. De vegades se'ns titlla de nyonyos. Però des d'aquí crido: que el romanticisme no mori mai!

Albert, l'Herald ha dit...

Ja m'agrada que es posin multes per embrutar les parets de cases alienes, però les de totes les cases, que es noti que tenim una monarquia democràtica.
No sé si la teva postura és romàntica perquè no sabem les raons per les quals el noi va ser deixat.

criticart ha dit...

Hola Rita, jo potser no soc tan romàntica i més rebuscada. Segur que no es tracta d'algunes missatge amagat com "Leticia y las infantas"? (aquest és el més fi que em passa pel cap). Proposo que hi busquem "tres peus al gat".

estrip ha dit...

no hi ha presons pels enamorats?

Gatot ha dit...

es pot renunciar a la tendresa? es pot renunciar a la sinceritat? no crec que calgui renunciar al romanticisme ni que calgui justificar-lo...

som

la part i el tot

petons i llepades sense renúncies!

Rita ha dit...

També, també, josep-empordà... Moltes gràcies! :)

Tens tota la raó, espieta!
Petonets

Mai, xexu!
Bon capde, maco!

No, no la sabem, albert. Jo em vaig quedar amb el romanticisme de la història, però, certament, potser ha estat una deixada ben merescuda. :)

I què voldria dir segons tu, criticart, "Leticia y las infantas"? No ho entenc... Sóc excessivament espontània i quan vull dir una cosa, no me n'estic. No em deus haver llegit gaire, suposo...
Gràcies per passar per l'illa!

Suposo, estrip, i segur que són de color rosa! ;)

Ni hi renuncio ni em justifico, gatot, només ho dic! :)
Petons, maco!

Violette ha dit...

és bonic que passin coses d'aquestes... jo, de la Lyli, també m'ho replantejaria...

Carles Casanovas ha dit...

Com t'amagues darrera les olleres de
JORDI ENMASCARADO ,ser romàntic és
un estat d'ímbecilitat permanent i
coplaent. Jo hem confesso als 66 anys
un romàntic recalcitrant.

vafalungo ha dit...

Un cop vaig trobar el meu nom escrit en una paret prop de casa meva, però mai no he sabut ni qui la va fer ni per què.
A vegades un nom pot ser una obsessió, un desig o simplement un record. Un sentiment, sí. Però, si hagués sabut de qui era la casa el seu acte hauria tingut més mèrit?
Una abraçada!

Rita ha dit...

Em sembla que ets tan bleda com jo, violette! ;)
Petons, maca!

No crec que se'm passi mai a mi tampoc, jordi casanovas (pare, suposo)... :) I això del JORDI ENMASCARADO? Benvingut a l'illa!

La de coses que passen al nostre voltant, valfalungo, i que desconeixem... ;)

el paseante ha dit...

No coneixia aquesta història. Però és boníssima. T'imagines l'Urdangarin escrivint "Cristina" en algun mur?