Mutari
Arribar a l’Illa Roja, sobretot el primer dia de les vacances, m’emociona sempre. Veure la seva imatge, des de lluny em fa venir una alegria especial, però això no és res, encara falta el millor: l’arribada al final, a la cala petita, on la sensació ja és indescriptible.
El primer dia és molt agradable retrobar-se amb els amics i coneguts que hem anat fent amb el temps i que només veiem allà, cada any. Veure com van creixent les criatures, com ens fem grans els grans, com tots, amb els que ens saludem, i els altres, que coneixem sense haver-hi parlat mai, hi tornen a ser. Any rera any, molts som els mateixos. Hi ha gent que fa més de 30 anys que hi va i molts des de diferents punts d’Europa i és que és un indret molt i molt especial.
Els dos primers dies hi va haver moltes onades i vaig jugar a saltar-les com una nena petita, encara n’hi va haver un altre de dia d’aquests, però la resta, l’aigua era com una piscina i vaig poder nedar, jugar amb els nens dels amics, donar la volta a l’illa, pujar a la roca per darrera, per primer cop...
Després de menjar la fruita, al migdia, una mica de migdiada i després, quan el sol comença a amagar-se en alguna part, una mica de lectura. És un indret on hi pots fer gairebé de tot i on, si tanques els ulls, malgrat la gent que hi hagi, gairebé no la sents.
Bé, com no em cansaré mai de dir, allà hi sóc molt feliç, és el meu paradís!
El primer dia és molt agradable retrobar-se amb els amics i coneguts que hem anat fent amb el temps i que només veiem allà, cada any. Veure com van creixent les criatures, com ens fem grans els grans, com tots, amb els que ens saludem, i els altres, que coneixem sense haver-hi parlat mai, hi tornen a ser. Any rera any, molts som els mateixos. Hi ha gent que fa més de 30 anys que hi va i molts des de diferents punts d’Europa i és que és un indret molt i molt especial.
Els dos primers dies hi va haver moltes onades i vaig jugar a saltar-les com una nena petita, encara n’hi va haver un altre de dia d’aquests, però la resta, l’aigua era com una piscina i vaig poder nedar, jugar amb els nens dels amics, donar la volta a l’illa, pujar a la roca per darrera, per primer cop...
Després de menjar la fruita, al migdia, una mica de migdiada i després, quan el sol comença a amagar-se en alguna part, una mica de lectura. És un indret on hi pots fer gairebé de tot i on, si tanques els ulls, malgrat la gent que hi hagi, gairebé no la sents.
Bé, com no em cansaré mai de dir, allà hi sóc molt feliç, és el meu paradís!
18 comentaris:
I què bé que estàs quan trobes el teu paradís i pot gaudir-ne, oi ?
Oju! que al saltar les onades, el més fàcil és que caiguin els bikinis!...per això cada any hi va la mateixa gent...;)
Es encisador poguer tenir un paradis.
mira que és a prop i no hi he anat mai. Un dia hi aniré alhora que dius i t'hi trobaré no?
T'entenc tan bé, Rita... Quan es troba el paradís s'hi torna sempre.
M'has fet pensar en quan era més jovenet i estiuejava a Torredembarra. Hi havia alguna cosa que m'enganxava del lloc, i cada estiu hi anava amb moltes ganes. Quan trobes un lloc que pots anomenar paradís, no en marxes fàcilment.
bentornada del paradís! no hi ha res com que tenir el paradís a prop de casa
És bonic trobar el teu lloc, i la sensació de pau que et dona.
Jo també tinc la meva caleta particular, on quasi sempre estic sola amb el gos. És de pedres, i l'aigua és freda i dolça per les fonts que baixen de la muntanya.
Un lloc particular "teu" ....
Aixxx... Es genial!!!
:-)
gracies per compartir aquestes sensacions amb nosaltres. Una salutació des de sota el garrofer aprop de la meva muntanya vermella (ostres per cert t'he linkat, no entenc perque no et tenia )
Quina enveja...i els demes aqui lluitant i treballant i bregant amb el personal...buuuf mai arriba el 6 de novembre...quina enveja
jo no hi vaig mai i això que a la platja sempre vaig a Pals, m'agrada tenir espai
Tots tenim una pàtria interior, nena petita que salta onades. I la teva ja és una mica meva. Quin post més bonic.
Molt, carquinyol!
Ai, clint... En aquesta platja aquestes coses no hi passen mai! ;)
Ho és, striper!
Només hi vaig uns dies al juliol, estrip... L'any que ve, potser...
Sí que ens entenem, violette. Jo a tu molt, també!
Més o menys, és això, xexu!
Molt a prop no l'hi tinc, no, però... podria ser pitjor, robertinhos... ;)
Deu ser ben maca, també, emily... :)
Sí, eli, l'és!
Gràcies per passar, mon! Et llegeixo sovint, però crec que mai t'he comentat encara, i gràcies per linkar-me. :)
Apa, ddriver! No em facis parlar eh! Tu les faràs quan tots treballem i a més als USA. Quina enveja, nano!
Prova-la un dia, deric, i ja em diràs...
Quin comentari més tendre paseante... Gràcies!
Petonets
Hola Rita,
Si sabesis com t'entenc.
Potser ens hem vist i tot algún cop.
He anat allà molts anys.
Paradisiac. Tens tota la raó
A l'Illa Roja, és molt dificil que caiguin els bikinis amb les onades, si més no, perque normalment és una peça de roba que no es fa servir. La platja de l'Illa Roja, és una platja nudista.
Us recomano el camí de ronda que va des de l'Illa Roja fins a Sa Riera fent tot una passejada, és magnífic.
Cordialment.
Doncs és molt probable, horabaixa... És maca oi?
Encara no l'he fet mai, josep, però miraré de fer-lo... :-)
dono fe de la bellesa d'aquesta platja paradisíaca
Publica un comentari a l'entrada