dilluns, 8 de setembre del 2008

Blocaires (2)


Google


Suposo que és inevitable que, tot i no conèixer-nos personalment i saber poc o res de personal de nosaltres, basant-nos només en el que ens llegim en els posts i els comentaris, els blocaires –encara se’m fa estrany considerar-me’n, però ja ho vaig assumint– ens anem imaginant com som, com pensem, com vivim...

Fins i tot, i això em sorprèn, però sincerament així ho penso, n’hi ha que crec que ens caiem més bé que altres, que ens despertem més afecte, en fi que, en el fons, la blogosfera no difereix massa del carrer.

Arran de la darrera convocatòria de Relats Conjunts, en els que he participat per segona vegada, i a mesura d’anar-los llegint –molt bons tots per cert i originals la majoria–, no he pogut evitar imaginar-me com és qui hi ha al darrera de cadascun dels escrits.

Suposo que els escriptors, els que s’hi dediquen professionalment, com els actors, saben assumir el paper que sigui i fer-lo a la perfecció, ja sigui escrivint o interpretant. Però els blocaires, potser vaig errada i parlo per mi que no em considero gens escriptora i que per a mi fer un relat és un gran repte, tenint en compte que escrivim sense les seves habilitats, inevitablement deixem anar coses nostres: com pensem, com sentim, com afrontem les coses, quina actitud tenim davant la vida.

Potser m’he embolicat, no sé, o potser no estic expressant prou bé el que vaig pensar, però ahir, llegint els diferents relats, em va semblar que veia una mica més les diferents personalitats i/o caràcters que hi ha al darrera de cadascun dels blocaires.

24 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Jo crec que tens raó. Per a mi escriure també és un repte i escriure als Relats conjunt s encara més.

Penso també que hi ha blocaires que es deixen conèixer més que d'altres. Tant en els posts personals com en els dels Relats.

Albanta ha dit...

És algo innevitable, Rita.

Quan escribim sempre deixem part de nosaltres en el que diguem. Almenys jo no sabria escriure algo que no sent o pense.

A mi m'agrada anar descobrint petits (o grans) detalls dels blocaires. Em sembla apassionant anar construint personalitats darrere de cada nom.

Una abraçada

khalina ha dit...

Aquesta imatge de la bola del món feta de tecles d'ordinador m'agrada. Fa veure les diferents personalitats de blocaires arreu del món

Striper ha dit...

Per mi també es dificil i tot un repta i si suposo que cada un posa el seu segell.

Eli ha dit...

Ja no nomès amb els relats, sinó amb el que s'escriu en el dia a dia... es deix entreveure la personalitat de cadascú....
I sense dubte es crea bon rotllo entre blocaires ....encara que sigui virtualment, això esta be...
;-)

Sergi ha dit...

Trobo que fas una bona reflexió. Però també he de dir que amb els relats conjunts, una iniciativa que m'encanta i en la que participo sempre des de fa força edicions, crec que tots ens posem una miqueta en la pell d'un escriptor, i que inventem històries del no res, o potser si basades en fets quotidians, però no necessàriament han de parlar de nosaltres. Això si, cadascú té la seva manera d'escriure, i això si que és reconeixible. M'has fet pensar en el meu primer relat. N'havia vist un de proposat i no sabia què era. De sobte, un munt de gent escrivia sobre un mateix quadre, i jo que no tenia ni idea de què anava la pel·lícula. La creadora de la història em va dir que ho provés en la segona oportunitat que vaig tenir, em va insistir, però jo em sentia insignificant, incapaç d'inventar res, d'escriure històries que no parlessin de la meva vida, sinó de vides irreals o alienes. Però ho vaig provar, perquè l'Ònix, la mare del projecte, em mereixia molt respecte i encara no entenc per què m'havia adoptat, i confiava en que me'n sortiria. Un cop va estar acabat, tenia els meus dubtes de que allò valgués alguna cosa, però ja només per haver-ho fet em vaig sentir de conya, i ho vaig trobar una experiència molt interessant. I mira que sempre he dit que escric el que vull, no el que em diuen que escrigui, d'aquí que no faci gairebé mai memes. Després de veure els comentaris que vaig rebre, encara em vaig animar més, i fins avui, que quan hi ha una nova proposta ja començo a barrinar què escriuré, i sempre et ve alguna idea al cap, més o menys lluïda, però de la qual et sentiràs orgullós al final, perquè si escrivim és perquè ens agrada, i no deixa de ser un escrit que parim nosaltres.

Bé, perdona el rotllo, però és que quan veig algú que es planteja certes coses de la vida i la dinàmica blogaire, em porta tants records de quna jo vaig passar per aquí mateix, que no puc evitar explicar batalletes. Semblo un avi, ja ho sé...

El veí de dalt ha dit...

És cert. Una mica (o molt) tots som presoners del personatge blocaire que ens hem muntat. Però una mica (o molt) en els posts hi ha part de nosaltres. No pot ser d'altra manera. De coses d'aquestes parlaré demà a l'Hospitalet.

estrip ha dit...

és ben cert, però als escriptors també els deu passar no?

Clint ha dit...

Ai Rita, Rita..aquest pensament l'hem tingut i el tindrem tots! Però en el fons crec que és el que enganxa dels blocs "personals". Que el que es veu de la persona, o el que la persona que el fa deixa veure, els fa diferents que no els llibres de professionals. La gràcia és que no som literats!

I segur que en el fons tots som més alts i més guapus i més simpàtics que no els nostres "jo" blocaires!

Anònim ha dit...

Amb la escriptura passa el mateix que amb la fotogrefia, amb la paraula passa com amb la imatge, que pots retratar la realitat tal i com és o manipular-la amb simples canvis d'enquadrament o d'il.luminació. Alguns, quant escribim en un blog, ens presentem tal i com som, però és molt fàcil crear personatges i opinions ficticies.

Jesús M. Tibau ha dit...

suposo que, encara que no vulgui, cadascú deixa una mica d'ella mateix a les frases que escriu. O no.

Anònim ha dit...

Relats conjunts és una forma de treure de diferents ments i formes de ser i actuar històries que ens acabaran agradant... Els blogaires som com una família :)

Nosotras mismas ha dit...

a mi tambè hem passa, m'imagino com serà aquella persona amb tant ingeni, amb tan bona pluma.

Petons

mar ha dit...

no sé el que fan els escriptors, però jo crec que tots deixem una part molt important de nosaltres en el nostre blog...
i podem descobrir una mica da cada un de nosaltres darrere de cada relat...
a mi també m'agrada imaginar com deveu ser cada un de vosaltres a partir dels vostres escrits i dels vostres comentaris...
és ben divertit imaginar...
i a mi em porta a estar constantment pensant en les coses que visc (o que m'agradaria viure...)per escriure-les...
petonets companys d'aventures i relats...

Albert ha dit...

M'ha agradat quan dius que t'has embolicat, però no, ho has deixat clar. Jo que no sóc escriptor tampoc i no tinc gens d'imaginació també he de fer un gran esforç per a escriure.
Pel que he llegit hi ha grans escriptors com la Rodoreda o l'Espriu que els costava molt i per això tenen una obra relativament curta; mentre que d'altres no tant, escrivien al raig, com Georges Simenon, per això va escriure tantíssim.

rebaixes ha dit...

Si vols que se't confessin, no preguntis./ Tots volem dir, ser nosaltres. Quan més un parla menys diu, però més es descubreix./ La continuitat dels comentaris son com una conversa, si la analitzem veurem com respon en cada ocasió/Son frases meves.
Analitzeu les vostres en conjunció amb les altres... Res més. No vindria si no m'hi trobés bé, com vosaltres. Anton.

Joana ha dit...

És impossible crear un personatge i mantenir-lo.
El blog és una successió, un recull on deixem entreveure encara que no vulguem.
I de fet som curiosos de mena...ens agrada saber qui hi ha al darrere ...encara que mai arribem a conèixe'ns.
Bona nit Rita!

el paseante ha dit...

Sempre hi ha el "gusanillo" de saber qui és, com és, com pensa, com es comporta... Però, personalment, penso que si ens podem oferir una estoneta de lectura i d'escriptura i de misteri, ja n'hi ha prou.

Rita ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris. Ara sé que no vaig expressar el que pretenia, però igualment heu enriquit el post cadascun amb la vostra opinió.

La meva idea, òbviament mal explicada, anava més per les diferents maneres de reaccionar davant d’una mateixa imatge, en funció de com som nosaltres. A veure si ara sóc més explícita. Per exemple el meu post, crec que pot deixar veure que sóc romàntica, tal com ja vaig dir en un post. Llegint-ne un altre he pensat que aquella persona sembla segura d’ella mateixa, una altra m’ha fet pensar que podria estar ressentida amb els homes, potser per alguna mala experiència, i així diferents maneres d’actuar i sentir a la vida.

Quan una persona escriu professionalment, encara que hi posi coses seves, suposo que es posa més en els personatges creats i va imaginant situacions que va lligant i relatant. Nosaltres, al no dedicar-nos-hi, hi posem més del nostre caràcter, que ja prou feina tenim en inventar la història.

Torno a no tenir clar si m’he explicat millor o si segueixo embolicant-me.

Cert, carme, suposo que tots tenim una línia marcada fins on volem deixar veure.

Sí, albanta, jo tampoc sabria escriure res que no pensés i/o sentís. Per això em costa tant fer relats, inventar, i per això crec que inevitablement hi van trossets de vida, de la meva vida.

Em va encantar quan la vaig trobar al google, khalina.

Així és, penso, striper.

Sí que és bo el bon rotllo que anem creant entre nosaltres, eli.

M’ha agradat molt el teu comentari, avi xexu, i de fet el podria subscriure pràcticament tot. És cert que el meu primer Relats Conjunts em va costar molt, el vaig penjar amb moltíssima vergonya, però els comentaris em van estimular molt. Pots explicar totes les batalletes que vulguis, la teva experiència ens va bé als nous i ens dona tranquil·litat.

Que vagi molt bé la teva xerrada, veí!

Penso que han de saber separar més la pròpia vida de la imaginació, estrip, però ho desconec en realitat.

Hehehehe clint! Encara ets més guapo del que jo et veig? Em moro! ;-)

Segur que hi ha de tot, josep-Empordà...

Suposem, jesús m. tibau.

Cert, cesc, nebot! ;-)

Coincidim, nosotras mismas!

Petons, mar!

A mi em costa moltíssim, albert, això d’inventar, però també és cert que després, me’n sento satisfeta.

Els comentaris, rebaixes, a vegades, i en ben poques paraules, clarifiquen més el post.

Tens tota la raó, joana!
Bon dia!

I tant, paseante!

Robertinhos ha dit...

el curiós de tot és que tots acabem passant per aquests pensaments que acabes d'expressar....

una abraçada guapa!

Jobove - Reus ha dit...

un molt bon blog el de relats conjunts, anem descobrint a gent que impresiona pel seu nivell d'escriptura, però ailàs com que la literatura no es porta, queden a l'anonimat

petonets

Rita ha dit...

Doncs que poc originals que som, robertinhos! ;-))
Com van les holidays? Ja segueixes tot el programa??? hahahahaha

Bé, però en gaudim, té la mà, que és el que compta!
Petonets!

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

No se si t'has embolicat o no. Jo crec entendre't.

Com bé dius, n'hi ha que per el motiu que sigui, et fan sentir més propers que d'altres.

Particularment et dic, que m'encantaria coneixer personalment a uns quants. Per a mi la virtualitat es queda "curta", tan sols és una petita finestra.

Una abraçada

Rita ha dit...

T'entenc horabaixa, però a vegades el cara a cara també et pot decebre. Hi ha la tendència de semblar tots meravellosos aquí, però al carrer això pot ser diferent.
Una abraçada, maca!