Again

El seu sentit de l’humor, la seva agilitat mental, els seus diferents registres, la seva sensibilitat, la seva manera de ballar tan especial i més la van seduir, però no podia ser. Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials.

Segurament, per paraules mal explicades o no prou ben interpretades, es van distanciar.

Durant mesos, d'amagat, ella se’l mirava, des de la distància i amb distància, però seguint-lo de prop. A estones l’enyorava, a estones li dolia que fes el mateix amb altres. Innocent, s’havia considerat diferent, important.

Fa poc, i sense voler –que capritxós l’atzar–, com sempre havia passat, es van trobar. S’havia espantat, va dir. Havia sentit massa coses i no sabent com resoldre-ho va preferir el silenci, va explicar-li. La intuïa, però mai sabia si hi era, ni amagada on, digué. Es va excusar per la seva covardia, però va reconèixer que li havia quedat un nus a l’estómac.

Ella només li va retreure no haver-li-ho dit aleshores. Era tan senzill dir allò mateix, però mesos enrera... En tenia prou en saber que sí, que havia estat especial i que l’havia fet sentir. Ella també havia sentit i li dolia pensar que ell només hagués jugat. El va tranquil·litzar, li va oferir únicament amistat i li va treure el nus. Ella no en tenia, perquè havia plorat i les llàgrimes no deixen que se’n facin, cada goteta en treu un trosset.

Mentalment, van ballar, aquella cançó, la seva, però no van gosar tornar-se a posar les mans a sobre, com abans, era massa delicat fer-ho. En silenci, i des de la distància, van ballar-la, segurament més intensament que mai, però sense dir-s’ho.

Ella va plorar de nou, però ara de felicitat: havia fet un amic.

Lady in red (Chris de Burgh)