dissabte, 27 de setembre del 2008

Again



El seu sentit de l’humor, la seva agilitat mental, els seus diferents registres, la seva sensibilitat, la seva manera de ballar tan especial i més la van seduir, però no podia ser. Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials.

Segurament, per paraules mal explicades o no prou ben interpretades, es van distanciar.

Durant mesos, d'amagat, ella se’l mirava, des de la distància i amb distància, però seguint-lo de prop. A estones l’enyorava, a estones li dolia que fes el mateix amb altres. Innocent, s’havia considerat diferent, important.

Fa poc, i sense voler –que capritxós l’atzar–, com sempre havia passat, es van trobar. S’havia espantat, va dir. Havia sentit massa coses i no sabent com resoldre-ho va preferir el silenci, va explicar-li. La intuïa, però mai sabia si hi era, ni amagada on, digué. Es va excusar per la seva covardia, però va reconèixer que li havia quedat un nus a l’estómac.

Ella només li va retreure no haver-li-ho dit aleshores. Era tan senzill dir allò mateix, però mesos enrera... En tenia prou en saber que sí, que havia estat especial i que l’havia fet sentir. Ella també havia sentit i li dolia pensar que ell només hagués jugat. El va tranquil·litzar, li va oferir únicament amistat i li va treure el nus. Ella no en tenia, perquè havia plorat i les llàgrimes no deixen que se’n facin, cada goteta en treu un trosset.

Mentalment, van ballar, aquella cançó, la seva, però no van gosar tornar-se a posar les mans a sobre, com abans, era massa delicat fer-ho. En silenci, i des de la distància, van ballar-la, segurament més intensament que mai, però sense dir-s’ho.

Ella va plorar de nou, però ara de felicitat: havia fet un amic.


Lady in red (Chris de Burgh)

24 comentaris:

Anònim ha dit...

"Vull que siguem amics", és una de les frases més demolidores que hi ha. Sobre tot si t'havies creat alguna "expectativa"

gatot ha dit...

em sembla intel·ligent, intuitiu i preciós poder i saber respectar la llibertat aliena... i també la pròpia; potser només del respecte a les realitats es pot seguir somiant i sentint, emocionant-se i vivint...

respecte i tendresa, sinceritat i emoció... tot plegat, vida... per créixer una mica, una mica més cada dia...

petons i llepades silencioses!

Anònim ha dit...

Aquest text pot estar ple de moltes sinceritats que tots acabem passant en la nostra vida, de vegades les històries que no poden ser són les que més mal fan però més intensament es viuen...

Albanta ha dit...

Fa poc he viscut una situació semblant. I ara, llegint-te he tornat a plorar com ho va fer la noia del teu relat. És dur, i al mateix temps, bonic, poder ser sols amics quan s'ha estat amants.
Una abraçada

Sergi ha dit...

Un relat molt maco, que transmet molta sensibilitat, i explica amb paraules molts sentiments, cosa que no és gens fàcil. Ah, que no era un relat?

khalina ha dit...

Una història maca però trista, clar que tu li dones un final d'esperança. Queda l'amistat :) que és millor que el buid...
Ara que aquestes covardies, silencis, per què? Per què ens compliquem tant la vida de vegades?

Unknown ha dit...

Glups! Em sembla que, per sort, tots hem viscut situacions semblants. Bé, no sé si tot, jo sí. I espero que m'hi torni a trobar, perquè amb la persona amb qui m'hi he trobat hi ha hagut un again després de l'again i ja no tinc ganes de tornar a jugar un joc que està al llindar entre l'amistat i alguna altra cosa, amb ell, no. Espero tornar a trobar amb ell, però ara sí com a amics i punt. Enyoro poder-li explicar les meves coses, va ser de les primeres persones que va poder travessar un mur infranquejable. Ui! No sé que m'enrotllo parlant de mi. Coi! Que m'ha agradat molt el post!

mar ha dit...

Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials...
ja és això ja, quan no pot ser és quan més de gust bé, oi?
sort que la història acaba en una bona amistat... de vegades, tampoc és possible aquest final... hi ha massa coses pendents de viure i una de dos, o es viuen del tot o es decideix prendre distància per sempre...
petons

Striper ha dit...

Ser amics ja es molt, aceptar i respectar que no s'arriba mes enlla . Hi mes enlla?

Carme Rosanas ha dit...

Preciós. Jo trobo que ser amics de veritat és una de les millors coses que hi ha, malgrat les espectatives fallides... o no. Estimar-se és el més important, si no pot ser amb enamorament, sempre pot ser amb amistat. Sempre, si volem.

Montse ha dit...

ui...

amics... que difícil, que difícil, després d'haver estat amants! que difícil!

No, no, no dic pas que impossible, no, jo no ho he dit!

Preciós, el post, reina mora.

estrip ha dit...

diuen que hi ha un moment en una relació en que es passa del horitzó d'un possible amor a la amistat. I s'ha de saber o aturar-ho si vols que l'amistat no sigui dolorosa.

Rita ha dit...

Potser sí, josep-Empordà.

Ets savi, gatot, i també n'ets amb les paraules.
Petons!

Sergurament, cesc...

Valoro la teva sinceritat, albanta, i lamento moltíssim haver-te fet plorar. Em sap greu! Un consell, que no sempre seguim, però que s'ha de recordar sempre, allò de que qui bé t'estima et farà plorar, és mentida!
Maca, un petó molt fort!

Gràcies, xexu! És un relat!
Petons!

Cert, khalina, uns més que altres, però sí!

Gràcies, tirai, i gràcies també per la teva sinceritat. Sort, maca!

Deu deprendre molt de cada persona això, mar.
Petons!

Evidentment, l'amistat és sempre molt important, striper...
Petons, maco!

Gràcies, carme! Tu també ets sàvia!
Petons!

Rita ha dit...

Gràcies, arare, bonica!
Petons!

No creus, estrip, que en l'amor també hi hagi d'haver amistat? O no t'he entès... :-)

el paseante ha dit...

Penso que quan recordes un antic amor sempre en segueixes enamorat, perquè el despulles de defectes, i només guardes tot allò que et va fer embogir.

Emily ha dit...

Com diu josep-empordà això de ser només amics és demolidor. Hi han coses que no s'han de deixar passar, quan les vols recuperar és massa tard..

Jo Mateixa ha dit...

Desconegut per mi, molt macu!!!!, gràcies per compartir-lo :-)

Petonets maca!!!!

novesflors ha dit...

Que recomplicats són "els impossibles" i que recapriciós és l'atzar...

marta ha dit...

estic plenament d'acord amb el paseante, els amors de veritat són eterns, perquè quan s'acaben ja quedem nosaltres per a idealitzar-los i recordar només el millor.

amics després de tot?...què difícil

Barbollaire ha dit...

Ser amics... i estimar-se... son casi elements complementaris...
son dues formes de donar, oferir, obrir-se...
Després de molts anys (i moltes cleques...) crec que el pitjor d'estimar... és enamorar-se.
ens encega, limita i ens fa tancar moltes portes, per mantenir una d'oberta...
Dos amics no poden estimar-se?
No poden trobar-se prou bé, l'un amb l'altre, fins el punt de compatir...? O hi han límits per compartir?

No vull estendrem, ni deixar el comentari massa empatollat...

De fet, no se si s'entén el que vull dir, però aniria pel camí del comentari de Carme i de Gatot (catxis! em sembla que ja porto dos comentaris coincidint amb ells... alguna cosa no faig bé ;¬P)...

En fi, tampoc ens capfiquem gaire, que sols sóc un xerraire...

Una bosseta de petonets dolços, nina.
;¬)******

Anònim ha dit...

Aquest amic guanyat "s'estima" d'una manera diferent. Com si de la paraula "estimar" en féssim fotocòpies.S'assemblen però són maneres diferents.
Intenses igualment!
Molt maco :)
Bona setmana Rita!

Rita ha dit...

Personalment, paseante, penso que als antics amors els recordo amb afecte, carinyo, perquè són persones a les que he estimat, i els mals moments encara que no els oblidis, ja no fa mal recordar-los , però ja no m'hi sento gens enamorada.

No sabria dir-te, emily, cada història és diferent, suposo... :-)

Gràcies, jo mateixa, bonica!

La cançó que tens al bloc eh, noves flors... :-))

Penso que idealitzes el que va ser, sí, m, però la vida continua i tu també evoluciones.

Ai, barbollaire... tu també ets savi i sàvies les teves paraules. Comparteixo el que dius, com el que diu la carme i el gatot. Cal un aprenentatge, però s'aconsegueix i és fantàstic.
Bosseta de petons, maco!

Probablement, joana...
Petons i bona setmana, maca!

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Saps? aixó que dius hi ha històries que no poden ser i potser.......

Sencillament impresionant

Rita ha dit...

És una fet, horabaixa. Les històries que no han pogut ser, sempre són les millors...