dissabte, 6 de setembre de 2008

Relats conjunts: Dona desconeguda

Dona desconeguda, Ivan Kramskoy (1883)



Seriosa, distant, discreta, elegant i amb una bellesa serena, madura, aquella dona, que podia tenir uns 40 anys, era un misteri per a tothom.

Vivia sola, mai la visitava ningú, no se li coneixia família, ni amics, tampoc se sabia d’on era, només que un dia, feia ja 10 anys, havia aparegut per allà, havia comprat una casa, massa gran per a ella sola, l’havia fet arreglar, l’havia decorat amb un gust exquisit, l’havia omplert de llibres i s’hi havia quedat a viure.

El poc que se sabia d’ella era pel servei, però el servei tampoc sabia res més que el que veia i ella no deixava veure gairebé res.

En un poble com aquell, de tan pocs habitants, on tots s’ho sabien tot de tothom, el fet de no saber res d’ella no els encaixava i inventaven històries de tot tipus, però no en podien confirmar cap.

Duia una vida tranquil·la, feia una passejada cada dia, al matí, ben d’hora, i després ja es tancava a casa a llegir i escriure. Tenia una bona biblioteca i de tant en tant li arribaven trameses de llibres, que encarregava per correu.

Un dia, després de la passejada, va arribar una carta i es va tancar a la biblioteca amb ella. Cap al migdia, va aparèixer un home demanant per ella, la van anar a avisar i se la van trobar amb la cara encara plena de llàgrimes, però morta.

Al terra, als seus peus, hi havia la carta:


Estimada,

Finalment, ha arribat l’hora de trobar-nos i no separar-nos mai més. Després d’aquests anys, els nens ja són grans i ja no em necessiten tant, i la meva dona ja ha entès que el matrimoni ja no dona per més i accepta que marxi.

La darrera vegada que ens vam veure, em vas dir que marxaries, lluny, que no et digués mai més res si no era per dir-te que venia amb tu, que sempre m’esperaries. Espero que sigui així, perquè aviat arribaré, per quedar-me amb tu, si encara em vols, per sempre.

Un petó,

I.

45 comentaris:

el paseante ha dit...

És un conte teu inventat? És un conte teu real? És un conte robat? Sigui com sigui, el trobo preciós.

XeXu ha dit...

Quina història més trista, però suposo que un cas així no podia acabar bé de cap manera. Molt bo, Rita, aquesta edició de RC m'està deixant llegir uns relats fabulosos, no sé si la tornada de les vacances inspira el personal, però el nivell és molt alt. Et felicito per mantenir aquest nivell ben amunt.

estrip ha dit...

com diu en Xexu, carai quina inspiració hi ha al setembre!
Un història d'amor trista que et toca la fibra.

Striper ha dit...

Un relat molt ben inspirat et felicito.

Joana ha dit...

Quin amor tan gran! ;)
Maco i podria ser ben real!
Bon cap de setmana Rita!

Gatot ha dit...

una subtil venjança?
:)

bé, de subtil, res, eh? potser... melodramàtica...?

l'altra dia trobava una carta que algú mai va enviar:"on vas estar tot aquest temps? on guardaves les teves paraules?

no sabies escriure -em vas dir- no sabies de què escriure...

viure, llegir, escriure... no paga la pena ajornar-ho...


petons i llepades episto-dràmiques!

Rita ha dit...

És un conte inventat que em va inspirar la imatge, paseante. Gràcies!

Gràcies, xexu! No sé què dir, la veritat. :P

Les bones històries d'amor, estrip, sempre he pensat que no acaben bé. I probablement això les fa tan bones.

Gràcies, striper!

I tant que podria, joana! ;-)
Bon capde per a tu també!

Subtil venjança? No entenc, gatot...
Sovint ens desconeixem més del que ens pensem.
Petons, guapu!

Anna Tarambana ha dit...

una dona misteriosa, eh?

M'ha agradat. Estic d'acord amb el uqe dius, els bones històries d'amor són les que no acaben bé, i anem fentessejant amb mil retrobaments que són fictici i acaben igual de malament.

Jordi Casanovas ha dit...

morir de felicitat? que trist, però un bon relat.

Gatot ha dit...

veus? tothom interpreta la realitat com la processa el seu cervell... en jordi hi veu una mort de felicitat quan jo hi veig una melodramàtica venjança:

no he volgut entendre que "ella" l'esperava amb amor... he pensat que ella ja feia temps que era morta, per no poder viure l'amor que volia quan tocava i haver-s'hi obsesionat... i quan a la fi "ell" es decideix... es venja no donant-li cap opció, com ell no li va donar a ella

val si, sóc d'un recargolat que carda por! :D

però precisament, si no estés ben escrit, no donaria peu a diferents lectures!

petons i llepades literàries, musa bloguesfèrica!

atikus ha dit...

Será posible!, es que el amor da unos sobresaltos!!, pobre mujer con un amor en secreto y cuando puede disfrutarlo la emoción la mata!


No se puede vivir sin amor ni con amor...o como era??

Bon cap de setmana

Rita ha dit...

Cert, anna tarambana...

Gràcies, jordi casanovas!

El més curiós de tot, gatot, és veure les diferents interpretacions que cadascú dona al mateix quadre i després les que cadascú dona a cada relat.
Petons, gatot!

Jajajaja atikus. Era de Luis Aguilé? ;-)

Laia ha dit...

M'ha agradat! Has creta una història molt bona i que encaixa a la perfecció tant amb el quadre com amb el títol!! molt intrigant, molt bo!!!

Josep-Empordà ha dit...

Hi ha una dita que diu: "que la realitat no ens espatlli un bon guió".

Aquest relat, al meu parer, va en aquesta direcció. Que un amor que per les circunstàncies ha esdevingut impossible de ser correspost, és idealitzat, i devant la perspectiva de que la materialització del mateix l'acabi espatllant, posa fí a la seua vida.

Aquest final, és l'ùnic que no m'acaba de fer el pes. El trobo excessiu.

Cordialment.

khalina ha dit...

A mi m'ha agradat molt, clar que m'ha fet pena. Quan per fi arribava el desitjat, havia de morir? O es que ja no el desitjava ? Però bé, jo sóc de les que segons quines temporades plora i s'emociona en pel.lícules, o per fets tendres. I m'agradaria que totes les històries acabessin bé, però a la vida real la cosa està en un 50%?

fra miquel ha dit...

M'ha agradat molt el relat, Rita. Estic d'acord amb xexu, estrip i altres, esteu posant el llistó alt.
Continua així. És un plaer llegir-te.

Rita ha dit...

Gràcies, laia!

Parles de la teva interpretació, josep-Empordà, enlloc diu que ella ha posat fi a la seva vida.

L'amor sempre és complicat, khalina, i cada història és diferent. Gràcies pel teu comentari!

Rita ha dit...

Ui, fra miquel, ens hem creuat...

Moltes gràcies pel teu comentari! :-)

Carme R ha dit...

Jo també penso participar, però em teniu entre tots una mica apurada. Quin nivell! Ara em costa de posar-m'hi. No us haguñpes hagut de llegir abans de fer-ho: Jordi, xexu, Rita... buf!

rebaixes ha dit...

Jo crec que ha mort del susto de ser feliç a ultima hora. Un Haiku us hi anirà bé. Ell diu : Vaig caminant/i em veig a l'esquena/els meus errors.
I ella diu : Tot se'm feia gran/ L'ensupegada forta / em posà en el forat./ Que guapets que sou tots.Anton.

Pd40 ha dit...

Molt bo, m'ha agradat molt. Encara que el final sigui trist, t'ha sortit una història molt maca. Felicitats!!

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Saps quina casa m'ha vingut al pensament?

A Torroella de Montgrí, a la rambla (ara no recordo el nom), fa anys hi havia una casona molt gran. Sempre me la quedava mirant.

Saps que en penso? que hi ha coses que no es poden deixar escapar. No tothom les viu, no tothom les coneix. Però existeixen, i tant .....

Preciós escrit, m'ha esborronat de valent, alhora que m'ha deixat un xic trista

Una abraçada

Clarissa Vaughan ha dit...

l'amor sempre procura finals trists. molt bon relat, felicitats! :)

Emily ha dit...

Bon relat, però prefereixo pensar que ella es desmaia, jeje. Que visquen per fi l'amor, deixant enrera el temps perdut.

Mireia ha dit...

Molt bon relat, però molt trist

MK ha dit...

Anem per parts.
Ella marxa cap a una nova vida , lluny d´ell .
Es reclou en vida esperant-lo secretament.
Pasen deu anys.
I en tot aqueste temps , ella segueix una rutina silenciosa i un comportament escrupulosament fidel.
I ell un bon día , deu anys després decideix apareixer.
I li escriu una carta.
...I la mata de l´ensurt!!


...Es broma , m´agradat molt i m´ha recordat aquells personatjes de la Edith Warthon .
Et prego més históries con aquesta.

Nymnia ha dit...

Ostres que trist... M'agradaria saber com serà la vida d'aquell home ara que ella és morta... En fi, és un final diferent, i la història m'ha agradat molt! Felicitats i bona feina!

Deric ha dit...

trist

Rita ha dit...

Doncs t'hi has posat i has triomfat, carme r!

Gràcies, rebaixes!

Gràcies, pd40!

Un pel trist, sí, horabaixa, però és un conte... :-)

Gràcies, clarissa vaugham. Les coses de l'amor... :-)

Gràcies, mireia!

L'amor fa estralls, mk. Gràcies! :-)

Gràcies, nymnia!

Cert, deric...

Clint ha dit...

A mi el que no m'ha quedat clar,és si ella tenia un blog o no? com que era tan rara tot el dia tancada a casa...

(però m'ha agradat molt, que consti!)

Té la mà Maria - Reus ha dit...

gràcies per posar-me a la teva llista, faig el mateix amb el teu blog al meu i ens mantenim en contacte

salutacions i una forta abraçada des de Reus

menta fresca ha dit...

Curiosa la forma de posar les coses al seu lloc, ella sola, sabent que sense ell ja no té res més que els llibres i quan ell ja "queda lliure" es creu amb el dret de capgirar de nou la vida d'ella.
Jo més aviat ho veig com una lliçó de llibertat...

zel ha dit...

Ben cert, hi ha dies que s'arriba massa tard, hi ha vides que s'han perdut per puer egoisme...
Preciós.

Albert, l'Herald ha dit...

Anava a dir que no tenia gràcia el conte perquè l'ha escrit un home (Ivan). Sort que no ho he arribat a dir perquè del contrari, quin ridícul. Doncs et felicito rita perquè realment està molt bé.

Rita ha dit...

Hehehehe, clint... Mai puc saber per on sortiràs, però sempre surts tu...
Gràcies, guapo!
Petons!

Gràcies, té la mà...!

M'agrada que tingui tantes lectures, menta fresca. És com un altre Relats Conjunts... :-)

Gràcies, zel! Ja ho pots ben dir...

Gràcies, albert! És un escrit meu i ben meu... :-)

Anna ha dit...

Quina llàstima, tant esperar... i al final, una tragedia. I és que no s'ha de fer esperar tant, no?
Et felicito, m'ha agradat molt.

Rita ha dit...

Gràcies, anna, i gràcies per passar per l'Illa. Ets a casa teva.

Una llàstima, sí. Però, potser després de 10 anys, res hagués estat el mateix.

Mon ha dit...

ai el mon rural!.... gracies pel teu relat....

Rita ha dit...

Gràcies a tu per passar, mon! :-)

Núr ha dit...

aix... a mi m'ha sabut greu! De debò mor de felicitat? Quina imatge més forta, prò, trobar-la morta i amb llàgrimes galtes avall... buff!

Una història d'amor molt maca, tot i que una mica massa tràgica per al meu gust... :)

Rita ha dit...

És un relat, núr, però suposo que històries semblants també en trobaríem a la vida real.
Gràcies per la visita!

Tocat del cargol ha dit...

Una història tràgica i plena de llàgrimes... no seràs guionista?
Salut!

Rita ha dit...

Ui, no, no, tocat del cargol. M'afalagues, però no en sóc pas. I de fet, inventar històries em costa i molt.

Gràcies per passar per l'illa!

barbollaire ha dit...

Absolutament impressionant, nina...

em deixa alguna cosa al dins, donant voltes...

Preciós...

Una bosseta de petonets dolços

Rita ha dit...

Llegir-te a tu, barbollaire, sí que en deixa de coses a dins, sempre! :-)
Una capseta de petons i somriures per tu!