Noves tecnologies, velles dependències

De joveneta, quan havies conegut alguna persona, quan te n’agradava alguna, quan hi sorties, passaves automàticament a dependre del telèfon. A esperar la trucada d’aquella persona especial del moment. Comentant-ho amb amigues, en aquelles trobades de dones, tan divertides, on totes coincidim en els nostres defectes i tics de dependència, que ens coneixem prou bé, sabem que no són bons i, fins i tot, que no funcionen, però en els que totes hem caigut i que encara s’hi cau, aquest tema sempre ha sortit. És típic, i hi hem coincidit, que, davant l’absència de la trucada que estàvem esperant, totes, en algun moment, havíem despenjat el telèfon per veure si funcionava, si hi havia línia... Fins i tot, la Dorothy Parker, en un llibre que vaig llegir fa anys, La solitud de les parelles, va escriure sobre l’assumpte. Avui, en ple segle XXI, això ha canviat. Malgrat tenir línies fixes –a casa i a la feina– i mòbils, és a dir, més accessibilitat, i moltes més facilitats, hem passat a dependre totalment de les noves tecnologies.

Ara estem pendents del msn i del correu-e. Quan obres el msn, sempre hi ha connectades aquelles persones amb qui no tens tantes ganes de parlar, o qui tant se te’n dona, però en canvi, la que tu voldries, no hi és. Quan fa dies que no la veus, connectada, és clar, arribes fins i tot a pensar si t’ha esborrat i caus en la temptació de comprovar-ho. Quin respir quan veus que no, però aleshores penses que potser et té no admesa. Res estrany, d’altra banda, quan tu ho fas tot sovint amb molts contactes.

Amb el correu, passa una cosa semblant. Tens piles de correus, d’aquells de si me’l tornes..., ets meravellosa, envia’l a 30 persones si vols tenir sort en 5 minuts, etc, però el que tu esperes, o t’agradaria rebre, res de res. La cosa es complica quan en tens més d’un: el de la feina, el hotmail, el gmail, el del bloc,... aleshores vas de l’un a l’altre, no pots evitar-ho, i res, no news, que en aquest cas no tens cap garantia que siguin good news, com és diu, i que en altres situacions, afortunadament, és ben cert. A més, sovint, la pròpia intuïció, tan fatalista ella, et fa pensar que potser aquest silenci és del tot intencionat.