La princesa

La vaig tornar a veure recentment, el 6 de febrer. El darrer cop havia estat l'estiu de 2005 i el primer el juliol de 1990, quan ella tenia 80 anys, a Londres, on la vaig conèixer. Li vaig portar un ram de tulipes, que de seguida es va fer posar en un gerro. És com una nina de porcellana. Maca, molt maca: pell blanca, ulls blaus, cabell blanc i una classe... exquisida. Elegant, delicada, una senyora. Sempre que l’he vista, prèviament he estat nerviosa, pensar que l’has de veure neguiteja, impressiona, perquè vols estar a la seva alçada, però ella, que ho sap, et fa sentir, de seguida, com a casa, i acabes volent-hi passar hores amb ella. Diu que és molt dur viure tants anys, que no li ho desitja a ningú, però que no pot tirar-se per la finestra. Tenia un amic que ho va fer, explica, però que per a ell va ser fàcil, perquè no creia en Déu, però ella sí que hi creu i ha d'esperar que li arribi l’hora. No és depressiva ni molt menys, és realista. Aquestes frases les diu com si res. I no cal que li diguis que té molt bon aspecte, que el té. Diu que voldria tenir-lo tal com se sent per dintre, físicament: no hi sent gaire, tampoc no hi veu massa, camina amb dificultat,... Però és i sempre serà la princesa. Em diu que, sobretot, no deixi res per fer més endavant, que, a vegades després no es pot. Malgrat el que podria semblar, és una persona de ment molt oberta i extremadament respectuosa. Ha viatjat molt, però diu que ja no pot fer més viatges, amb tot el que li queda per veure!, es lamenta.

No conec la historia amb detalls, estan treballant en la seva biografia, per publicar-la ben aviat, però no crec que arribi a ser traduïda al català o al castellà, suposo que com a molt a l’anglès. Va néixer en el si d'una bona família, l'any 1910. Molt ben educada, però excessivament estricta, i amb idiomes: francès, anglès, alemany, italià, es va casar amb un aristòcrata, un príncep que havia heretat el títol dels seus avantpassats. Vivia a l'est de Polònia en els territoris que els russos van fer seus i van haver de fugir, sense res –mai ho van recuperar– cap a Franca. Allà va col·laborar amb la resistència, la van agafar i la van enviar a Itàlia, on va ser un any a la presó. Després la van enviar a Berlín, on va seguir empresonada. Al cap d'un any, i amb por que la matessin, amb moltes influencies, la família real sueca va aconseguir la seva alliberació i, juntament amb la seva família, van anar cap a Anglaterra. A Londres amb dos fills petits, i atesa la seva formació, sobretot en idiomes, va trobar feina de secretaria, però van passar-ho força malament, tot i així encara hi va tenir el tercer fill. Hi va viure fins al 1992 que va decidir vendre’s la casa i tornar, ja vídua, al seu país. La seva vida els primers anys de casada va ser molt feliç i còmode, però després, només la seva empenta i la seva fe –mai he gosat qüestionar-la-hi– la van fer tirar endavant. Va tenir tres fills, un ja mort, i nets, però sempre ha estat molt independent, tenia i té molt caràcter i viu sola amb una senyora que se n’ocupa. Les ha passades de tots colors, sempre amb pocs diners, diu que en moments crítics Déu l'ha ajudada molt, i que té bona genètica –el seu pare també va morir molt gran–, el cas és que encara viu i és viva, malgrat que les seves paraules puguin semblar el contrari.

Tant a Londres, com ara al seu país, sempre ha fet obres socials, sobretot amb nens. Presideix una fundació per a nens amb càncer. Gràcies als seus múltiples contactes –té família, amics i coneguts arreu del món– i bones amistats, aconsegueix diners per a la fundació, que fa donacions als hospitals per als tractaments de càncer infantil.

Està al cas de tota la política mundial, a més de llegir la premsa, nacional i internacional –té una lupa grossa al damunt dels diaris–, està en contacte amb molta gent d’arreu i sempre et pregunta pel teu país. M'ha dit que el president Zapatero és dolent, que ha canviat Espanya –és molt creient i no paeix la llei que permet el matrimoni homosexual–.

Fer un te amb ella és un gran plaer, enriqueix, forma, té un gran sentit de l’humor, escoltar-la és viure. Malgrat el que diu, t’encomana vida, molta vida, i força per viure-la. Una gran dona!