Colònia

Dijous ja era fora de casa i, tot d’una, em vaig adonar que no m’havia posat la colònia. Pot semblar una bestiesa, i, de fet, em passa ben poques vegades, però em va ben atabalar. Segueixo sempre un ritual després de la dutxa i poques vegades el canvio. M’eixugo, em poso crema: a les cames, fins les natges, als peus, als braços, fins les espatlles, el coll, l’escot, els pits, la panxa i l’esquena, bé fins on arribo, mai m’he arribat a tota l’esquena, per enlloc, per més que ho he provat. Tot seguit el desodorant, m’asseco els cabells i tota nua em poso la colònia: al darrera les orelles, als colzes, per la part de dintre, als canells, entre els pits i, com vaig llegir o sentir alguna vegada, però no recordo on, darrera els genolls. Al final, unes gotetes a la mà esquerra, que oloro perquè m'agrada, però deixant que el nas les toqui, perquè m’hi quedi una mica d’olor, al nas. Em vesteixo i normalment surto corrents, sempre vaig tard!

Al despatx en tinc, però no hi anava fins més tard, i a més, me l'he de posar vestida i no és el mateix. El fet de posar-te-la nua, fa que no se senti tant, no resulti tan forta a la gent, però en canvi, quan et despulles no deixes d'anar-la sentint. No sóc excessivament presumida, aparentment, no vaig maquillada, només una mica de color, ben claret, als llavis, gairebé mai porto talons, no vesteixo extremada, però no sé sortir de casa sense la meva colònia, és com si em faltés alguna cosa, com si em sentís despullada.

Fa una mica més d’un any, quan vaig anar a comprar la meva colònia d’hivern, la de tota la vida gairebé, em van explicar que potser estarien un temps sense tenir-la, perquè la marca havia estat venuda a una altra companyia i això implicava canvi de distribuïdor i un temps fora del mercat. No em va fer cap gràcia, feia molts anys que la feia servir i no m’agrada haver de canviar quan una cosa m’està bé.

Efectivament, aquest any no l’he trobada i he hagut de decidir-me per una altra. Trobar-ne una que m’agradés, sabia que em costaria molt. A l’estiu és més senzill, en faig anar dues o tres, més fresques, però a l’hivern, és més complicat. I això que, algunes vegades, quan he vist que n’anunciaven alguna, l’he provada, per allò de canviar una mica, però és ben difícil: massa forta, massa dolça, massa fresca, massa...

Quin problema! I ho sabia que ho seria... Finalment, vaig recordar una que feia anys que coneixia i que mai havia fet servir i efectivament la vaig provar i bé, per sort, em seguia agradant. Ja estic tranquil·la. He trobat una nova fragància d’hivern. Bé, nova per a mi, és tan clàssica com la que feia servir abans.