2.TBfC

Emocionant

Imatge de l'apunt de la Violette presentant-nos blogville

Aquesta és la paraula que més m’ha vingut al cap des d’ahir, passades les 9 de la nit, que vaig entrar a l’Horiginal.


Cares noves de blocs coneguts i seguits, d’altres de blocs nous, que no coneixia, retrobades amb blocaires d’altres trobades, i moltes, moltes abraçades.


Per dintre una emoció que mica en mica anava pujant, a mesura que anava abraçant, i que encara augmentava més quan de sobte alguna persona se m’acostava amb un Rita! quina il·lusió conèixer-te, després de fer més d'un any que vaig plegar.


Potser no vaig estar prou expressiva, perquè tenia feina a contenir les emocions (sóc de llàgrima fàcil i no volia exhibir-me més del compte), però de debò que per a mi, ahir, va ser una nit emocionant, molt emocionant.


Gràcies Comissió organitzadora per haver-ho fet possible i gràcies especialment a tu, RaTeta!

Nadal 2011

Google

Els temps que vivim no són els millors, el desencís és gran i moltes circumstàncies personals dramàtiques, però tot i així, fidel un any més a les tradicions que cada cop m’agraden més i més importants em semblen, perquè formen part del que sóc i del que sempre he viscut, i separant-les de qualsevol creença, tot i respectar molt a qui les tingui, trec el nas per desitjar un molt bon Nadal a tothom!

Regal virtual

La Rita m’ha demanat que em passés per aquí, que tragués una mica la pols i li fes una escombrada i una fregadeta al piset. No té intencions de tornar per aquí, però com que sap que de tant en tant encara s’hi passa alguna visita, vol tenir-lo net i polit.

Com que sóc una mica tafanerota, he aprofitat per regirar-li les coses i he vist que tenia un avís a l’agenda, que segurament se li passaria per alt, i m’he dit que potser que me n’ocupés.

I aquí em teniu, intentant fer una mica de memòria del que em va explicar de la 1a. Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC) i he recordat que a primers de maig em va enviar un correu, on m’explicava això:

La primera vegada que ens vam trobar, feia fred, molt fred. La segona també, però no tant, i aquesta darrera va fer un bon sol, amb el que els més agosarats vam suar i tot, per posar-nos-hi a sota.

Tant la primera, com la segona com aquesta tercera han tingut una mateixa cosa en comú: un esperit especial, l’esperit Berlinès n’hi dic jo, un ambient de complicitat i un bon rotllo gens fingit ni esforçat, un bon rotllo de debò.

Hi va haver ganes la primera i la segona i ara ja hi ha gairebé necessitat. Ens volem veure, ens agrada i ens ho passem bé junts. Què més es pot demanar?

Es veu que aquella trobada a Berlín va anar tan bé que n’han fet més i tot, ara ja on calgui, i es veu que l’artífex de tot això, el promotor, el culpable de que això es portés a terme i funcionés tan i tant bé era un tal Ferran.

I pel que veig a l’agenda aquesta, pobreta ben empolsinada també, aquest tal Ferran avui fa anys i penso que la Rita estarà contenta que el feliciti de part seva, perquè pel que em va dir se l’estima molt aquest noi i segur que li sabria greu oblidar-se’n.

Per molts anys, Ferran!!!!

Ai, dispenseu-me per no haver-me presentat abans! Sóc la germana bessona de la Rita jo, i us envio petons a totes i a tots de part seva, que de ben segur estarà contenta també de que ho faci.

Tres

Google

Les Tres Gràcies de Rubens, les Tres bessones, els Tres porquets, els Tres músics de Picasso, les filles d’Elena, tres anys de lamevaillaroja...

No és que estigui molt prolífica darrerament: massa coses entre mans i alguna preocupació fan que no m’hi hagi pogut dedicar com era habitual en mi i com m’hagués agradat, però avui ho havia de fer, encara que només fos per deixar constància del meu tercer aniversari per aquest món.

Mentre pensava, però, en que avui sens falta havia d’actualitzar, he pres també la decisió de deixar-ho aquí.

Aquest bloc inicialment va ser fruit d’una necessitat d’explicar unes sensacions que no em veia amb cor de compartir amb ningú, després, naturalment, va anar evolucionant, però avui m’he adonat que aquest tercer aniversari podia molt bé coincidir amb un final d’etapa.

Em ve de gust dir-vos que ha estat un plaer i una experiència interessantíssima, que he après molt i que m’ha encantat compartir tantes coses amb vosaltres. Lamento no haver-vos comentat gaire darrerament, però no ha estat per falta de ganes, és que no m’ha estat possible i només espero que m’ho dispenseu.

Agraeixo de tot cor les vostres visites, els vostres comentaris, els vostres premis i les vostres votacions que han fet possible que en aquests tres anys hagi guanyat dos premis c@ts i una nominació, que, sincerament, m’han fet molt feliç.

No nego que el cuquet em queda dintre i que potser tornaré, però si ho faig ja no seré la Rita ni tornaré a obrir lamevaillaroja, que queda tancada per sempre.

Una forta i llarga abraçada a tothom!

El comandament i ells

Google

Divendres, sopava amb unes amigues, i no recordo com va anar que vam parlar del comandament de la televisió i de la necessitat que tenen els homes de controlar-lo, de tenir-lo sempre ells.

Una ens va fer riure molt quan explicava que a vegades, quan es posen a mirar la televisió amb la seva parella, sense que ell se n’adoni l’amaga i de seguida observa com ell comença a mirar a banda i banda –sense dir res, com si busqués alguna cosa. Ella li diu –que vols alguna cosa? Però ell li diu que no, mentre segueix movent el cap, mirant per tot arreu, quan finalment ella, tota enriolada, el treu i li diu que busques això?

Comentàvem com en les pauses dels programes l’agafen i comencen a canviar de canal, passant per tots, –fins al punt –deia una altra– que quan tornes al programa que estaves veient, ja ha començat!

Diumenge, explicant-li que una amiga amaga el comandament a la seva parella, per atabalar-lo, Ell em diu –saps què em va passar una vegada que dormia a casa d’uns amics? Doncs que quan al matí vaig anar al bany, a l’obrir el necesser vaig trobar-hi dintre el comandament!

Agenda

Google

Quan fa anys feia anar una agenda d’aquelles petitones, amb anelletes, dietari i guia de telèfons, cada any, quan canviava el recanvi del dietari per un de nou, també ho feia amb la guia de telèfons i a l’hora de passar-los a la nova, quan m’apareixia un nom amb el que havia deixat de tenir-hi relació, aprofitava per fer-lo desaparèixer i, d’alguna manera, a aquella persona.

Des de fa temps, i amb l’ús de l’Outlook i el telèfon mòbil, he deixat de fer servir agenda física i aquest ritual de fer neteja de telèfons.

Aquest any, però, i curiosament en les mateixes dates en les que seguia aquest ritual, tinc la sensació d’haver-ho tornat a fer, tot i no sentir-me’n gens orgullosa, sinó més aviat trista.

Bon capde a tothom!

Gràcies E!

S’han acabat les festes: els dinars, els sopars, les celebracions, les vacances i 11 dies magnífics, especials i inoblidables. Gràcies E!

Persones

M’agraden molt les persones, i per això sempre estic oberta a conèixer-ne de noves i a incorporar-les a la meva vida, si considero que s’ho valen.

Quan això passa, tot i intuir-les moltes coses bones, que per això em disposo a afegir-les al meu cercle d’amistats, no en tinc la seguretat i per això miro de conèixer-les més, de més a prop. I és en aquest procés que a vegades hi poden sorgir coses, conflictes.

Si segueixo pensant que la persona s’ho val, davant d’una contrarietat, intento parlar-ne, amb urgència, abans que res es deteriori o hi pugui haver malentesos, però si aquella persona passa, considero que no li dona cap importància al que s’estava construint –aquella amistat– i per tant, acomiadant-me o amb un senzill em sap greu, dono per conclosa aquella història, aquell principi d’amistat.

I és que és ben cert que em sap greu, perquè si hi havia apostat era perquè hi creia, però no en faré res de creure-hi jo si l’altre no hi creu o no hi posa per la seva part.

Sempre he donat oportunitats a les persones, temps, i de fet deixo les portes obertes, per si s’hi repensen, però el que no faig és insistir més, cap pas més. Saben on sóc i, si volen res, ja m’ho faran saber, però no crec que serveixi de res forçar una persona a que sigui amiga meva o a que m’estimi, per més que jo ho desitgi. Per sort, el temps ho cura tot i tot passa!

Bons Reis a tothom!

Una cosa semblant a la felicitat

Feia molts anys que no passava un cap d’any a casa. Pràcticament sempre he estat fora i sempre amb els mateixos amics. Aquest, però, tot ha estat diferent: el lloc, la companyia, les sensacions...

Aquest any vam sopar a casa, sols, ell i jo. Mentre jo em dutxava, em pintava, em vestia, ell cuinava unes menges exquisides.




Hi havia espelmes, música, bon menjar, bon vi i totes les ganes del món d’estar bé, d’intimitat. Un cap d’any diferent, nou, una cosa semblant a la felicitat.

Any nou

Com que sóc tradicional fins la medul•la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí. Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!

Colors

M’aixeco, encara és fosc i veig la lluna.

Vaig corrents a buscar la càmera, farem el que podrem, però aquesta imatge no la puc deixar escapar.

Encara dorms, avui no t’ha calgut agafar-me el dit amb la teva mà com vas fer ahir, quan dormint, i com un infant, amb tota la teva mà m’abraçaves el dit gros. Vaig intentar desfer-me’n i no em vas deixar, me’l vas prémer fort, i em va venir al cap aquella imatge dels nadons quan volen agafar-nos la mà, amb aquelles manetes tan petitones i com que no poden es conformen amb agafar-nos només el dit gros, però amb tota aquella força de que són capaços per assegurar-se que no els deixaràs, que hi ets, allà, amb ells.

Avui ja estaves més tranquil, has dormit millor, tornaves a veure colors i ja no necessitaves la meva mà, ni tan sols el dit gros... Avui ja sabies que eres a casa!


Molt bon Nadal a tothom!

Això és un cop d'estat

Google

Jo no ho sabria explicar millor que en Vicenç Partal en el seu editorial d’avui.

Ara més que mai hem de fer pinya TOTS i no deixar-los que ens humiliïn més.

Relats conjunts: La Cara de Barcelona

La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)

Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.

Una nova proposta de Relats conjunts

Som fràgils

Google

Quan un dia –un dia que tenies previst anar a veure i fotografiar les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc i al concert de Kool & The Gang al vespre a l’Auditori– et despertes i vas a llevar-te i veus que no pots, que tens un dolor indescriptible que t’impedeix moure’t, que no saps què tens, només la sensació d’estar-te paralitzant, però estàs sola i has de fer alguna cosa, a més tens pipí, has d’anar al lavabo, però segueixes sense poder-te aixecar, tot i haver aconseguit amb molt dolor asseure’t al llit, però posar-te dreta ja no és possible, les cames no tenen força, però ho has de fer, no pots quedar-te allà eternament, finalment amb molt més dolor t’aixeques –encara no saps com t’ho has fet– et cauen les llàgrimes de dolor, però encara més de por perquè no saps què et passa, aconsegueixes caminar fins al bany, i amb dolor asseure’t a la tassa del vàter, però després no saps com aixecar-te fins que assumeixes que només amb molt més dolor ho podràs fer, i apuntalant-te amb les mans a les cuixes ara l’una, ara l’altra, mica en mica fer-les pujar, a l’hora que aconsegueixes aixecar-te, és tan espantós, tan bèstia, tan brutal tan trist que és quan t’adones de com en som de fràgils.

Després, i fent el cor fort per parlar sense plorar, truques al metge, i finalment trucant-lo a ell i deixant-te anar, plorant, bramant, sense parar, espantant-lo fins que pots començar a dir les primeres paraules –em trobo molt malament, no sé què tinc, vine sisplau!

Caminant pis a munt pis a vall –no goses seure i encara menys estirar-te, per si no et veus amb cor de tornar a passar per aquell dolor tan espantós i no pots aixecar-te a obrir el metge–, es fa llarg, però saps que és el teu estat que ho fa tot llarg i mires de tenir paciència, et sents com engabiada, atrapada, en un cos que no et respon i en un pis petit, que tot i ser-ho, mai t’ho havia semblat tant...

Arriba el metge i et diu que és lumbago, que només és això, que no passa res més, que només cal reposar i una medicació forta, tan forta que no la pots prendre més de 5 dies –perquè et foradaries l’estòmac– diu...

Després arriba ell i el pobre s’emporta tot el disgust, tota la por, tot el dolor, totes les llàgrimes del que has passat tota sola i que t’ha espantat tant i tant.

Però aleshores amb el diagnòstic, la medicació i ell que no es mou del teu costat, tot i seguir amb el mateix dolor, amb la incapacitat de moure’t sola, tot és diferent.

Tot això passava diumenge i fins avui no he aconseguit sortir sola del llit, amb força dolor encara, però això vol dir que estic molt millor, afortunadament!

M'agrada...

M’agrada estar amb tu,

m’agrada com em tractes,

m’agrada que t’emocionis amb mi,

m’agrada dormir amb tu,

m’agrada com em protegeixes quan t’ensenyo les meves pors,

m’agrada que em desitgis,

m’agrada sentir tot el que em fas sentir,

m’agrada com t’ocupes dels teus,

m’agrada la truita de patates que em fas,

m’agraden les llargues converses que tenim,

m’agrada la pau que em dones,

m’agrada que ens haguem trobat,

m’agrades, vaja!

And the winner is...

Ha arribar l’hora de dir qui va encertar de qui era el meu text.

Val a dir que hi ha una persona que l’ha encertada de ple i una que ha dit el mateix que vaig dir jo, però que no és la resposta correcta, però m’ha fet gràcia que també haguem coincidit.

I bé, no us faré esperar més...

El meu text era de la Utnoa i per tant la persona guanyadora és la montserratqp i la persona que la va errar com jo és en McAbeu, jo també pensava que era d’en Sànset. Alguna persona em va dir, com a premi de consolació, que havia endevinat l'habitació...

Per recollir el premi, montserratqp, hauràs de passar-te pel bloc del “jefe”, el Ferran, que és el responsable del joc i l’encarregat de lliurar els guardons.

Gràcies a tots per participar i, sobretot, per la paciència que heu tingut amb aquesta colla de pesats, tocats pels aires berlinesos. Esperem que mica en mica se’ns vagi passant...

Jugant a Berlín

Google

Com que no en tenia prou amb fer de guia, el Ferran ens va proposar un joc als participants de la 1.TBfC que consistia en fer-nos fer un escrit de temàtica lliure, però en el que hi havien de sortir 8 de les 10 paraules o expressions següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde; enviar-los-hi i ell ens els retornaria intercanviats. És a dir, cadascun de nosaltres en tindria un, del qual n’havia d’endevinar l’autor o autora.

L’escrit que a mi em va tocar llegir davant d’una llar de foc molt especial és el següent:


Per complir amb la juguesca proposada per l’amic Ferran et proposo una petita endevinalla per tal d’esbrinar qui sóc. Intentaré posar-t’ho fàcil, perquè et puguis escaquejar tan com puguis dels Glühweins ditxosos!

1- No he estat mai alcalde de cap ciutat catalana important.
2- Tampoc m’ha tocat mai la loteria, sinó m’allotjaria a l’altre hotel.
3- No sóc tu. Dada important, doncs ja pots descartar un participant.
4- Tinc un blog. Un blog molt maco! Segur que t’agrada molt passejar-t’hi! No em diràs que no!
5- No treballo de maquinista d’ U-Bahn.
6- Tampoc a l’S-Bahn.
7- L’any 1982 s’estrena E.T.
8- Vull un Marshmallow!
9- El meu nom té dues vocals.
10- En aquestes eleccions he hagut de votar per correu.
11- Dues cerveses, siusplau!
12- Non, je ne regrette rien
13- Tinc un somni. Ich habe einen Traum.

QUI SÓC?

Per tal de facilitar-vos la feina, si us ve de gust jugar a endevinar-ho, trobareu a la dreta la llista els blocs dels participants a la 1.TBfC, que a la vegada també aniran penjant al llarg del dia d’avui els textos que els van tocar i que també podeu provar de descobrir-ne els autors respectius.

Haig de confessar que tot i creure que estava ben segura de qui havia fet el que m’havia tocat a mi, la vaig ben errar.

Diumenge, tots Els de Berlín (nom encunyat per l’Eulàlia) publicarem de qui és cada escrit.

Primeres impressions

Hi ha entrades difícils de fer i aquesta n’és una, de les més difícils gosaria dir, i no per falta de coses a dir precisament, però ¿com posar en paraules la quantitat de coses viscudes en un cap de setmana a Berlín? ¿Com explicar tres dies perfectes, fantàstics, intensos, amb 14 persones desconegudes?

Com explicar el bon rotllo des de l’aeroport de Barcelona –punt de trobada– fins de nou a l’aeroport de Barcelona –lloc de comiat? ¿Com explicar la il•lusió que despreníem tots per estar fent aquesta gesta i que estigués sortint tant i tant bé? ¿Com explicar les bromes, les riallades així com a estones l’emoció de moments tan i tan especials? ¿Com descriure la cara del Ferran en veure els obsequis? I les nostres de veure’l tan emocionat!

Com explicar, i que s’entengui tal com ho hem viscut, les piles de correus previs d’en Sànset enviant-nos el dibuix del Ferran... –Els ulls no els té així... –Hi podries afegir el Mur... –La samarreta del Barça que no falti... I el pobre Sànset posant, traient, separant-li els ulls... Tot això si no s’ha viscut per més que s’expliqui no es pot entendre.

I és per tot això, i per moltíssimes coses més que sóc incapaç de posar aquí en paraules, i per tant m’haureu de creure i prou, que la 1a Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC), concretament a Berlín, muntada pel Ferran i seguida per 14 blocaires malalts de bloc, però enormement satisfets, ha estat un gran èxit.


Mica en mica aniran sortint coses i fotos i per tant hi haurà més apunts parlant-ne d’aquesta trobada, però ara mateix –i escoltant el Barça també, tot s’ha de dir– no sóc capaç d’escriure res més.

Ferran, Joan, Ariana, Sànset i Utnoa, DooMMasteR, Francesca, Teresa, Mar, kika, Jèssica, Nur, Lluïsa i Eulàlia, tot un plaer haver-vos conegut!



* La imatge és la primera del viatge.

Cementiri de Poblenou

Visites guiades i gratuïtes els primers i tercers diumenges de cada mes.