divendres, 29 de febrer del 2008

Passejant per Barcelona

Tinc la fortuna de poder passejar pel barri Gòtic gairebé cada tarda i no me’n canso. Al voltant de la Catedral sempre s’hi pot trobar algun músic, no fa gaire hi havia una noia francesa que era com la reencarnació de l’Édit Piaf. S’hi va estar uns dies, però no l’he vista més. Deliciosa. També hi ha una cantant d'òpera, que pot tenir al voltant de 60 anys, que emociona sentir-la. Fa poc, n’hi havia un amb una mena de piano o orgue electrònic, que tocava música clàssica, fantàstic. Voltar per allà i anar sentint aquestes veus o aquestes músiques és com si fossis lluny de la rutina, de la feina, encara que la tinguis al tombar.

Sovint em poso pels carrerons, m’agrada. Un dia vaig a la plaça Sant Felip Neri, una plaça amb un encant especial, amb una font al mig, amb l’església amb el record de la Guerra Civil –la façana plena de forats de metralla–, impactant, un altre dia passo pel carrer Paradís, entro a la seu del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), on hi ha les restes d’un temple romà dedicat a August, tres columnes monumentals. Altres vegades, entro pel carrer de la Fruita i vaig al carrer Marlet, on hi ha la Sinagoga Major, considerada la més antiga d’Espanya i, fins i tot, d’Europa.

Altres dies passo per la Baixada de Santa Eulàlia, fins al carrer dels Banys Nous i, a la cantonada amb el carrer de la Palla, visito un lloc que em sembla molt especial i, aprofitant que ve el cap de setmana, us convido a conèixer, que és la botiga Caelum.

Una botiga que deu portar uns 10-12 anys oberta, creada per dues amigues que es van dedicar a contactar amb monges i monjos de monestirs, per tal d’adquirir els seus productes i vendre’ls. Inicialment, només es dedicaven a la venda, posteriorment van obrir el soterrani, uns antics banys jueus per a dones, i hi van començar a servir tes i pastes, de les seves, artesanes, fetes totes a convents. Finalment, van poder comprar el local del costat i a la planta baixa i en un cantó de la botiga també hi han pogut posar tauletes. Un lloc deliciós, pel que venen, però també per la decoració, per l’ambient, i per la varietat de productes especials que s’hi poden trobar.




Si em feu cas i us decidiu a anar-hi els propers dies, penseu que des d’avui, 29 de febrer, fins al 9 de març, a l’Avinguda de la Catedral de Barcelona, hi trobareu l’envelat de la Setmana del Llibre Català. Una bona ocasió per "remenar el fons editorial més important de llibres en català" com diu la presentació de la Setmana.

dijous, 28 de febrer del 2008

kap csa dkells k s psen als sms?

Per a la gent que tenim més de 40 anys, i que estem més a prop dels 50 que dels 40, les noves tecnologies són això: NOVES tecnologies.

En la meva joventut no hi havia telèfon mòbil, ni msn, ni correu-e, ni res de tot això. A la feina, tenia una màquina d’escriure elèctrica, el més modern que hi havia aleshores al mercat, i teníem també el tèlex, que suposo que molts ni deveu saber que coi era.

Per sort, i gràcies a la feina, he hagut d’anar-me reciclant i adaptar-me a totes les novetats que han anat sortint, i puc dir que més o menys ho domino tot. Fins i tot, em començo a considerar blocaire (amb boca petita encara) hehehe. I això que, quan alguns m’ho dèieu, m’hi negava, perquè no m’hi veia en cor. I ara estic contenta, perquè me n’he sortit prou bé, i amb no massa ajut. M’he espavilat!

Tot i així, com que ho he anat aprenent sobre la marxa, i ja de gran, tinc moltes coses massa arrelades com per fer-les d’una altra manera. Tinc obsessió en escriure bé i això passa per damunt de tot. D’altra banda, no és el mateix néixer i créixer en una època, amb una sèrie d’elements a l’abast, que en una altra, on no n’hi havia ni una quarta part i que per tant t’hi has hagut d’anar adaptant.

Tota aquesta reflexió m’ha vingut al cap avui, quan en un comentari al meu post SMS (2), en clint m’ha demanat si també hi havia els accents. Confesso que m’he fet un fart de riure i he recordat els meus començaments amb els sms.

Vaig començar escrivint com ara, amb totes les lletres i accents. Aleshores tothom parlava del llenguatge dels sms, abreujat, simplificat, i jo, per no ser menys, ho vaig intentar. I bé, un desastre!!! Quan ja tenia tota la paraula escrita, recordava que s’havia d’abreujar i esborrava. A vegades més del compte, i au, torna a escriure i em sortia novament sencera la paraula. No ho podia evitar. Amb els accents, el mateix. Fins que no trobava la lletra amb l’accent no parava. A vegades, em passava i tot i au, torna a començar, a buscar aquella vocal accentuada. Res, que no es canvia així com així en segons quines coses. Ah! I les kssss??? Quin suplici haver d’anar posant kssss per tot arreu, de tant en tant, per fer-me la moderna, mai sabia on coi anaven!!! I entre unes coses i les altres, trigava el doble de temps! Tot plegat, que sóc molt més ràpida fent-los sencerets, a la meva manera, que no pas en modern.

Això és com anar en bici que es diu normalment, i que també s’aplica a altres coses, que si n’has après de petita, no s’oblida mai. Però jo sempre contesto, fantàstic, no en sabré mai, perquè mai en vaig aprendre de petita! De les altres coses sí eh... i això que no era tan petita ;))).

I parlant d'anar en bici...



Corinne Bailey Rae - Put Your Records On

dimecres, 27 de febrer del 2008

SMS (2)


ELLA ... Bon dia preciós, has dormit bé? Has somiat? Que tinguis un bon dia... Un saquet de petons!



ELL ... He obert el sac de petons i hi he trobat més que petons: està ple d’il·lusió, d’emocions, de ganes de viure i de voler gaudir de bona amistat.


ELL ... Ahir vaig preferir més pensar en tu que trucar-te, avui segueixo pensant, gaudint de la nostra relació.


ELL ... Una mirada, un somriure, una ganyota, un moviment de dits, un pensament... Petits detalls que, fets per tu, són poderosos per mi.


ELL ... Quan escric un sms intento que agradi, que digui coses que puguin interessar a qui el llegirà i, a més, que sorprengui. Quan en rebo un de teu, només de saber que és teu, ja m’emociona.



ELLA ... M’agrada que quan sento que em fallen les forces, com si ho sabessis, apareguis en un sms i em recordis que hi ets. Jo també hi sóc i sempre t’espero :-).

El cor o la raó?


Tens una edat, et consideres madura, fa anys que prens decisions serioses amb cura i celeritat a l’hora, que fas passes importants, penses que ja ho tens tot controlat, que ja res se’t pot escapar de les mans, tens la seguretat que domines la teva vida, els teus actes, els teus sentiments, però de cop, una situació inesperada, ho pot fer trontollar tot.

En moments així no puc evitar pensar en la mare, aquella persona que, quan era petita ho resolia tot, no perquè tingués cap poder màgic sinó, perquè de petita tot tenia solució.

Ara mateix, em sento soleta –que no sola– i no em fa res reconèixer-ho. Com aquella nena petita que tenia un problema, i plorava, i que la mare amb unes carícies, abraçades i petons l’hi solucionava.

Lamentablement, ja no tinc la mare, ja no sóc petita, i el problema potser és més gros, amb tota seguretat més complex i només el puc solucionar jo optant, suposo, per la raó, que no per ser el més adient i convenient, deixa de ser dolorós.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Ballar

En Ddriver, en la seva secció el lloro del taxi, té per costum posar música i em té emocionada! En posa molta dels 80, per a mi, una de les millors èpoques musicalment parlant. A més, en fa una mica de ressenya i sembla mentida com el cap, de cop i volta se’n va enrera. Gràcies a ell, ara les puc anar guardant, perquè la majoria em sonen i les he ballades, però no de totes en sabia el nom ni qui les cantava.

En aquella època, gairebé tots els caps de setmana anava a ballar, divendres i dissabte, i m’encantava. M’ho passava molt bé. La música era com el sol, em donava vida i em feia ser molt feliç. Alguns dissabtes treballava, i acabava dormint molt poc perquè havia de matinar, però no ho podia evitar. El de menys era si lligaves o no, el que més em feia gaudir era la música disco i ballar-la. És una sensació difícil d’explicar, però et va entrant pels porus, i et fa moure, somriure, sentir... Ara, encara em passa quan sento música d’aquella època, em posaria a ballar, i de fet ho faig, si sóc per casa.

Em ve al cap la cerimònia de la majoria de les noies quan arribàvem a la discoteca i, ara, em fa somriure. Totes, només arribar, directes al lavabo, allà ens repassàvem la pintura, els llavis, la ratlla dels ulls, el rímel, el coloret, sí, aleshores anava pintada jo, toc de colònia, ens posàvem els diners i el tabac a alguna butxaca, deixàvem la bossa al guarda-roba i cap a la pista. Recordo una vegada, al Quartier, que una noia, amb bossa força grossa, fins i tot en va treure l’assecador de cabell d’allà dintre i es va repassar el serrell!!!

Ara, no en tinc costum d’anar a ballar, és diferent, tot i que no fa massa anys encara li vaig dir a una amiga, amb la que anàvem sempre en aquella època, tinc necessitat de ballar i desfogar-me, i vam anar al Luz de Gas. Fins ben tard no van posar la música que ens agradava, però les vam ballar totes. Ara, l’endemà, em feia mal tot de cruixida que estava. L’edat no perdona!!! A més, com que ja no en tinc costum, i sóc fredolica, recordo que duia un jersei de coll alt, i vaig acabar ben suada i incòmode, però m’ho vaig passar d’allò més bé.


A veure si et sona, aquesta, ddriver, m'encantava!


I love the nightlife - Alicia Bridges

dissabte, 23 de febrer del 2008

Colònia



Dijous ja era fora de casa i, tot d’una, em vaig adonar que no m’havia posat la colònia. Pot semblar una bestiesa, i, de fet, em passa ben poques vegades, però em va ben atabalar. Segueixo sempre un ritual després de la dutxa i poques vegades el canvio. M’eixugo, em poso crema: a les cames, fins les natges, als peus, als braços, fins les espatlles, el coll, l’escot, els pits, la panxa i l’esquena, bé fins on arribo, mai m’he arribat a tota l’esquena, per enlloc, per més que ho he provat. Tot seguit el desodorant, m’asseco els cabells i tota nua em poso la colònia: al darrera les orelles, als colzes, per la part de dintre, als canells, entre els pits i, com vaig llegir o sentir alguna vegada, però no recordo on, darrera els genolls. Al final, unes gotetes a la mà esquerra, que oloro perquè m'agrada, però deixant que el nas les toqui, perquè m’hi quedi una mica d’olor, al nas. Em vesteixo i normalment surto corrents, sempre vaig tard!

Al despatx en tinc, però no hi anava fins més tard, i a més, me l'he de posar vestida i no és el mateix. El fet de posar-te-la nua, fa que no se senti tant, no resulti tan forta a la gent, però en canvi, quan et despulles no deixes d'anar-la sentint. No sóc excessivament presumida, aparentment, no vaig maquillada, només una mica de color, ben claret, als llavis, gairebé mai porto talons, no vesteixo extremada, però no sé sortir de casa sense la meva colònia, és com si em faltés alguna cosa, com si em sentís despullada.

Fa una mica més d’un any, quan vaig anar a comprar la meva colònia d’hivern, la de tota la vida gairebé, em van explicar que potser estarien un temps sense tenir-la, perquè la marca havia estat venuda a una altra companyia i això implicava canvi de distribuïdor i un temps fora del mercat. No em va fer cap gràcia, feia molts anys que la feia servir i no m’agrada haver de canviar quan una cosa m’està bé.

Efectivament, aquest any no l’he trobada i he hagut de decidir-me per una altra. Trobar-ne una que m’agradés, sabia que em costaria molt. A l’estiu és més senzill, en faig anar dues o tres, més fresques, però a l’hivern, és més complicat. I això que, algunes vegades, quan he vist que n’anunciaven alguna, l’he provada, per allò de canviar una mica, però és ben difícil: massa forta, massa dolça, massa fresca, massa...

Quin problema! I ho sabia que ho seria... Finalment, vaig recordar una que feia anys que coneixia i que mai havia fet servir i efectivament la vaig provar i bé, per sort, em seguia agradant. Ja estic tranquil·la. He trobat una nova fragància d’hivern. Bé, nova per a mi, és tan clàssica com la que feia servir abans.

divendres, 22 de febrer del 2008

Eleccions


(Si cliqueu al damunt, la podreu llegir)


No tinc intenció de parlar de política en el meu bloc, sobretot, perquè no m’hi veig prou preparada, i a més d'això ja se n'ocupen blocaires molt més bons que jo, però, ja que aquesta nit ha començat la campanya electoral, i tenint en compte moltes coses que estic llegint i sentint aquests dies, intentaré fer la meva reflexió personal en relació al tema.

Com canta en Llach, som un país petit, i els que ens sentim catalans molt pocs. Malgrat el que diguin des del PP en veu alta i des del PSC-PSOE en veu baixa, si alguna cosa se sent amenaçada actualment a Catalunya és la cultura catalana i si hi ha algun tipus de discriminació és vers nosaltres: els catalans que ens en sentim i n’exercim.

La única manera viable que tenim de fer-nos veure i de fer-nos sentir és sent i participant al màxim d’institucions possibles. I la única forma de ser-hi és representats pels diputats. I els diputats aconsegueixen les actes en les eleccions. I, per tant, la meva opinió és que hem de votar, això en primer lloc, i en segon, això sí, només als partits catalans.

Personalment no m’agraden els caps de llista d’aquestes formacions, però aquestes persones representen uns partits, uns equips i uns ideals i, per tant, no els votem només a ells, votem un partit. I trobo molt més útil això que l’abstenció o el vot en blanc. És cert que el vot en blanc vol dir que no estem d’acord, o que estem desencisats, i és cert, jo també ho estic. Però, un cop feta la reflexió, què voleu un Congrés ple només de gent del PP, del PSC i del PSOE? Si ara, amb pocs diputats de formacions catalanes, ja passen, què faran si n’hi ha encara menys? Al capdavall seria com si haguéssim votat PP i/0 PSC-PSOE i, francament, això mai!

En aquests moments penso que a Madrid només hi ha dos partits que poden fer sentir la nostra veu i demanar respecte per a aquest país que, encara que petit, és el nostre i l’únic que tenim.

dimecres, 20 de febrer del 2008

La princesa


La vaig tornar a veure recentment, el 6 de febrer. El darrer cop havia estat l'estiu de 2005 i el primer el juliol de 1990, quan ella tenia 80 anys, a Londres, on la vaig conèixer. Li vaig portar un ram de tulipes, que de seguida es va fer posar en un gerro. És com una nina de porcellana. Maca, molt maca: pell blanca, ulls blaus, cabell blanc i una classe... exquisida. Elegant, delicada, una senyora. Sempre que l’he vista, prèviament he estat nerviosa, pensar que l’has de veure neguiteja, impressiona, perquè vols estar a la seva alçada, però ella, que ho sap, et fa sentir, de seguida, com a casa, i acabes volent-hi passar hores amb ella. Diu que és molt dur viure tants anys, que no li ho desitja a ningú, però que no pot tirar-se per la finestra. Tenia un amic que ho va fer, explica, però que per a ell va ser fàcil, perquè no creia en Déu, però ella sí que hi creu i ha d'esperar que li arribi l’hora. No és depressiva ni molt menys, és realista. Aquestes frases les diu com si res. I no cal que li diguis que té molt bon aspecte, que el té. Diu que voldria tenir-lo tal com se sent per dintre, físicament: no hi sent gaire, tampoc no hi veu massa, camina amb dificultat,... Però és i sempre serà la princesa. Em diu que, sobretot, no deixi res per fer més endavant, que, a vegades després no es pot. Malgrat el que podria semblar, és una persona de ment molt oberta i extremadament respectuosa. Ha viatjat molt, però diu que ja no pot fer més viatges, amb tot el que li queda per veure!, es lamenta.

No conec la historia amb detalls, estan treballant en la seva biografia, per publicar-la ben aviat, però no crec que arribi a ser traduïda al català o al castellà, suposo que com a molt a l’anglès. Va néixer en el si d'una bona família, l'any 1910. Molt ben educada, però excessivament estricta, i amb idiomes: francès, anglès, alemany, italià, es va casar amb un aristòcrata, un príncep que havia heretat el títol dels seus avantpassats. Vivia a l'est de Polònia en els territoris que els russos van fer seus i van haver de fugir, sense res –mai ho van recuperar– cap a Franca. Allà va col·laborar amb la resistència, la van agafar i la van enviar a Itàlia, on va ser un any a la presó. Després la van enviar a Berlín, on va seguir empresonada. Al cap d'un any, i amb por que la matessin, amb moltes influencies, la família real sueca va aconseguir la seva alliberació i, juntament amb la seva família, van anar cap a Anglaterra. A Londres amb dos fills petits, i atesa la seva formació, sobretot en idiomes, va trobar feina de secretaria, però van passar-ho força malament, tot i així encara hi va tenir el tercer fill. Hi va viure fins al 1992 que va decidir vendre’s la casa i tornar, ja vídua, al seu país. La seva vida els primers anys de casada va ser molt feliç i còmode, però després, només la seva empenta i la seva fe –mai he gosat qüestionar-la-hi– la van fer tirar endavant. Va tenir tres fills, un ja mort, i nets, però sempre ha estat molt independent, tenia i té molt caràcter i viu sola amb una senyora que se n’ocupa. Les ha passades de tots colors, sempre amb pocs diners, diu que en moments crítics Déu l'ha ajudada molt, i que té bona genètica –el seu pare també va morir molt gran–, el cas és que encara viu i és viva, malgrat que les seves paraules puguin semblar el contrari.

Tant a Londres, com ara al seu país, sempre ha fet obres socials, sobretot amb nens. Presideix una fundació per a nens amb càncer. Gràcies als seus múltiples contactes –té família, amics i coneguts arreu del món– i bones amistats, aconsegueix diners per a la fundació, que fa donacions als hospitals per als tractaments de càncer infantil.

Està al cas de tota la política mundial, a més de llegir la premsa, nacional i internacional –té una lupa grossa al damunt dels diaris–, està en contacte amb molta gent d’arreu i sempre et pregunta pel teu país. M'ha dit que el president Zapatero és dolent, que ha canviat Espanya –és molt creient i no paeix la llei que permet el matrimoni homosexual–.

Fer un te amb ella és un gran plaer, enriqueix, forma, té un gran sentit de l’humor, escoltar-la és viure. Malgrat el que diu, t’encomana vida, molta vida, i força per viure-la. Una gran dona!

diumenge, 17 de febrer del 2008

MEME

En clint m’ha posat deures. És el meu primer meme, i per això li estic agraïda, per donar-me peu a participar d’aquest món blocaire tan especial i tan seductor, -com enganxa això!-, però també li he promès matar-lo. No m’agrada massa, ni en públic, ni tan sols des de l’anonimat, parlar de coses íntimes. M’agrada fer pel·lícules, però no explicar-les ;). Però bé, a veure com me’n surto, sense trair-me i mirant de complaure en clint.

Quin títol et ve al cap quan algú diu "cançó"? Tota la música que escolto i m’agrada sempre va relacionada amb coses, persones i moments. En aquest moment, em ve al cap One de Mary J. blige & U2.

Amb quina cançó t'agrada o t'agradaria fer l'amor? Seguint en el mateix moment m’agradaria fer-lo amb Lia de l’Ana Belén.




Quina postura sexual t'agrada més? N’hi ha més d’una, però la que més... Se’m nota! Una pista: algun blocaire en el seu meme, ja l’ha dita :P.

Un truc per a posar-te a cent en pocs segons? Cap truc. Un “ballem?” a cau d’orella, mentre m’agafen de la mà i se m’acosten.

Quina cosa et dóna morbo i no és comú? Potser és comú, però a mi m’encanta, que em posin música i em vagin parlant, relacionant la cançó amb mi.

Quin color d'ulls et sedueix amb una sola mirada? Cap color en especial, però sí una mirada que em parli i em digui “vine...”.

A quin lloc t'encantaria fer l'amor? Des de que vaig llegir Pura vida, del José María Mendiluce, que tinc el somni de poder anar algun dia a Puerto Viejo, a Costa Rica, ben acompanyada.




Amb més probabilitats, a la "meva" Illa Roja, una nit d'estiu ben càlida.




Les persones que t'agraden són molt primes, primes, grassonetes, grasses?
Més aviat fortes, que no grasses, tot i que el físic sempre és relatiu. Em sedueixen molt més les persones que els físics...

Amb la boca, amb el dit o amb el genital? Les coses bones, millor si són variades.

Què t'agrada fer després de l'amor? Acariciar i que m’acariciïn suaument fins a adormir-nos o tornar-hi, tot depèn del temps que es disposi o del moment.

Ufff.... fet!

No passaré el meme, clint, em sap greu, però no us conec gaire i no voldria incomodar ningú. Només m'hi veuria amb cor amb un parell o tres de blocaires, però ja l'heu fet i tot!

dissabte, 16 de febrer del 2008

Merceries



M’agraden les merceries, aquelles de tota la vida, però cada cop n’hi ha menys, i és una llàstima. Mai he cosit més que una vora o un botó, però sempre m’han fascinat per la quantitat de productes que poden arribar a tenir.

Quan era una nena, a prop de casa, al carrer de la Portaferrissa, hi havia una merceria, Can Robusté, que portaven els amos, el Sr. i la Sra. Robusté. Suposo que ells ja eren la segona generació, perquè ja era força antiga a les hores. Tota de fusta: taulell, prestatges, calaixets, capses i capsetes, tenia una caixa enregistradora tota grossa i daurada, que aleshores ja no feien servir de tan antiga que era. Recordo que m’agradava acompanyar-hi la mare i em fascinava tot el cerimonial que es muntava al voltant de la compra d’una simple veta o d’una bobina de fil. Així que tot el centre va començar a canviar la seva fisonomia, i a convertir-se en botigues de moda, no especialment selecta, però de molta sortida, lamentablement va desaparèixer.

Fa uns anys, vaig treballar per la zona de la Rambla de Catalunya – Rosselló i allà vaig fer una troballa, la Selecta, una merceria antiga, que per sort encara funciona, i on de tant en tant encara hi compro alguna cosa quan vaig per allà. Diria que no és tan antiga com l’anterior, però també té capses i capsetes, de totes mides i hi venen infinitat de coses. És curiós, perquè la porten homes, en deuen ser 5 o 6 ben bé.

Al carrer dels Arcs, a prop de la Catedral, hi havia una botiga, tampoc tan antiga com la primera, portada també per homes, que es deia Casa Felix, que era més que una merceria. Hi venien folres també, i aquelles teles –buates crec que en deien– que es posaven per dintre en la confecció d’americanes, entreteles,... Bé, era com més especialitzada. O per feines més de professionals. Però també m’agradava anar-hi amb la mare. Fa temps, va desaparèixer.

Avui, he passat per la plaça Vila de Madrid i he tingut l’alegria, gairebé l'emoció, de descobrir que Casa Felix ara és allà. És més gran, i com sempre, amb un aparador ple de coses i cosetes. Avui tenia pressa, però hi tornaré a mirar-me-la bé.

divendres, 15 de febrer del 2008

SMS



ELL ... Espero que el teu despertar hagi estat com l’alba, poc a poc i amb molta il·lusió de passar un gran dia.

ELL ... Ufff, quanta estona hem parlat... I encara tinc més ganes de tu, de la teva història. Sort que han trucat. Només digues-me una cosa, has estat a gust?

ELL ... M’agradaria entrar a la teva habitació, mirar-te, dormint, i fer-te un petó als llavis, mentre vas despertant...

ELL ... Ja m’hauries sentit si no m’hagués agradat!!! Si ets la dona més dolça del món...

ELL ... Com va la sortida? Estic solet a casa, somiant...

ELL ... Ei! Bona nit i bon viatge.

ELL ... Que passis uns dies gaudint de tu, del lloc on ets i de les persones que t’envolten. Molt bon viatge, reina!

ELL ... Ja toques de peus a terra?

ELL ... T’espero amb els braços oberts... Bon viatge!

ELL ... Bona nit. Benvinguda a la teva terra, a la teva casa. Segur que gaudiràs el teu retorn.

ELL ... Bon dia. T’agradaria que estigués esbrinant quin pensament tens? El meu és fàcil intuir-lo... Que passis un gran dia!



ELLA ... Ufff... Ets la meva font d’alè. Sempre véns, quan més en necessito. Bon dia per a tu també!

dijous, 14 de febrer del 2008

Noves tecnologies, velles dependències



De joveneta, quan havies conegut alguna persona, quan te n’agradava alguna, quan hi sorties, passaves automàticament a dependre del telèfon. A esperar la trucada d’aquella persona especial del moment. Comentant-ho amb amigues, en aquelles trobades de dones, tan divertides, on totes coincidim en els nostres defectes i tics de dependència, que ens coneixem prou bé, sabem que no són bons i, fins i tot, que no funcionen, però en els que totes hem caigut i que encara s’hi cau, aquest tema sempre ha sortit. És típic, i hi hem coincidit, que, davant l’absència de la trucada que estàvem esperant, totes, en algun moment, havíem despenjat el telèfon per veure si funcionava, si hi havia línia... Fins i tot, la Dorothy Parker, en un llibre que vaig llegir fa anys, La solitud de les parelles, va escriure sobre l’assumpte. Avui, en ple segle XXI, això ha canviat. Malgrat tenir línies fixes –a casa i a la feina– i mòbils, és a dir, més accessibilitat, i moltes més facilitats, hem passat a dependre totalment de les noves tecnologies.

Ara estem pendents del msn i del correu-e. Quan obres el msn, sempre hi ha connectades aquelles persones amb qui no tens tantes ganes de parlar, o qui tant se te’n dona, però en canvi, la que tu voldries, no hi és. Quan fa dies que no la veus, connectada, és clar, arribes fins i tot a pensar si t’ha esborrat i caus en la temptació de comprovar-ho. Quin respir quan veus que no, però aleshores penses que potser et té no admesa. Res estrany, d’altra banda, quan tu ho fas tot sovint amb molts contactes.

Amb el correu, passa una cosa semblant. Tens piles de correus, d’aquells de si me’l tornes..., ets meravellosa, envia’l a 30 persones si vols tenir sort en 5 minuts, etc, però el que tu esperes, o t’agradaria rebre, res de res. La cosa es complica quan en tens més d’un: el de la feina, el hotmail, el gmail, el del bloc,... aleshores vas de l’un a l’altre, no pots evitar-ho, i res, no news, que en aquest cas no tens cap garantia que siguin good news, com és diu, i que en altres situacions, afortunadament, és ben cert. A més, sovint, la pròpia intuïció, tan fatalista ella, et fa pensar que potser aquest silenci és del tot intencionat.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Emocions

A vegades et passen coses sorprenents. No han de ser pas coses molt grosses, ni cal que vinguin de persones molt importants. Sí, però, que pot passar que alguna persona amb qui no et coneixes molt, tot i tenir la sensació que hi podries connectar molt bé, de cop, per un fet, passi a ser important.

Conec una persona amb qui hi ha més sensacions que raons, per pensar que t’agrada, que segurament t’hi duries bé. Observadora i discreta, sempre hi és, però normalment sense fer massa soroll. Notes que tu també li agrades, que li caus bé, i mica en mica, i sense parlar massa, es va creant un vincle, una proximitat. Dóna molt poca informació d’ella, i no en demana cap, però de cop un dia et demostra que està al cas del que t’emociona i amb naturalitat te’n parla i amb la mateixa naturalitat tu també n’hi parles. Notes que li agraden les teves emocions, les celebra, les aprova fins i tot.

Accidentalment, un dia li dius una data, important per tu, i, com aquell que res, un altre dia et demana el correu. Ho fa tot tan senzill i planer que ni et qüestiones perquè te’l demana ni dubtes tampoc ni un moment en donar-l’hi. Sempre que et veu, et saluda amb un somriure, que l’hi tornes, però segueix sent allà, sense dir massa i preguntant gens. T’hi vas trobant bé i sents que d’alguna manera ella també amb tu.

Van passant els dies i arriba la data, aquella, la que és important per tu, i quan fa pocs minuts que ha començat t’arriba un correu d’aquella persona. Un correu que et felicita, diu que juntament amb una altra persona, a qui també coneixes, però encara menys, tot i haver-hi parlat més potser, i t’hi adjunta un obsequi. Un obsequi pensat, treballat, amb uns detalls que saps que són per a tu. Unes fotografies molt concretes i una música que tu has comentat que t’agradava molt.

És aleshores quan de cop t’adones que aquella persona s’acaba de convertir en important per a tu. T’ha arribat al cor! Tal com pensaves, t’ha observat, silenciosament, ha detectat la teva sensibilitat, ha sabut el que t’agrada i t’emociona i ho ha volgut reflectir en aquest obsequi.

Avui, dimecres dia 13 de febrer, és una data important per a ella. Jo, com que és tan silenciosa, he sabut molt poc d’ella i, tot i que voldria fer una cosa semblant, no tinc suficient informació. Llàstima, perquè de debò que ho voldria, de fet només sé que li agrada molt una cançó i, per això, el meu obsequi només pot ser aquest post, ple de sensacions, i aquesta cançó...



Fito y Fitipaldis - Acabo de llegar

FELICITATS, MARIA!!!!!!!!!!!!!!!!

dimarts, 12 de febrer del 2008

Amistat


Llevar-se sense despertador, esmorzar tranquil·lament, prendre una dutxa sense presses, posar-se crema mica en mica, m'he portat la mateixa de la colònia –és mes petita i ocupa menys que l’habitual- i em permet anar olorant el que serà després la meva olor durant la resta del dia, la de la meva colònia d'hivern. Agafar el llibre, llegir una estoneta, mentre espero que torni l’Ana. Aprofitar per fer una mica d'esborrany del que serà un post. I després, a voltar.

Un parell d’sms i un “per què no véns uns dies, si trobes un vol econòmic”, una mica de cerca a internet, un clickair baratet i un “ok, vinc!”. A vegades val la pena fer una cosa així, inesperada, no prevista, però molt plaent. La nostra trobada a l’aeroport van ser molts petons i un... estem boges! Sí, potser una mica sí, però i no s’ho val això l’amistat?

Amb l’Ana ens vam conèixer fa 18 anys a Londres, estudiant anglès. Aleshores ella era acabada de casar. L’any següent jo vaig anar a veure’ls al seu país i estava embarassada de la Martha, que ara farà 16 anys. Una adolescent d’1,73 m. d’alçada, rossa, guapa, preparant ara una mena de selectivitat que fan per triar escola per fer la secundària. Tinc tota la sensació que allà tenen molt més bona formació que aquí. Sense més estudis que els de l’escola, ha superat el First Certificate in English, sense problemes. Ara també estudia alemany.

Al llarg d’aquests anys, ells han vingut aquí -la Martha encara no ha vingut mai, potser aquest estiu la deixaran venir sola-, jo hi he anat, i s’ha forjat una bona amistat. Juntes ens ho passem bé, riem, plorem, alguna vegada ens hem barallat –quins caràcters que tenim més forts les dues!–, però ens estimem. Ens fem confidències, quan ha tingut problemes, quan n’he tingut, malgrat la pila de quilòmetres que ens separen, l’Ana sempre és allà. Recentment ha perdut un amic amb qui feia temps que no hi tenia contacte, però que curiosament havia recuperat feia poc, i amb la promesa d’anar-la a veure ben aviat, va morir en un accident aeri. Arran d’això em deia que a vegades pensem que tenim temps, que ja ho farem, el que sigui, però que no, que pot passar qualsevol cosa i anar-se’n tot en orris.

Una de les millors estones que hem passat en aquest viatge va ser la tarda de dijous que em va ensenyar a fer un pastís. Jo sóc negada per a la cuina, ella en sap i ho fa molt bé. La nit de la meva arribada em tenia una festeta preparada amb els amics íntims i la família més propera, tots coneguts meus ja, amb bon menjar i un pastís exquisit. Tant que li vaig demanar la recepta i dijous em diu, "he pensat que, a més de donar-te-la, el farem. Serà més fàcil per tu si ho veus". I ja ens tens a les dues a la cuina, ella fent-lo i jo prenent notes i ajudant-la. Fa ser una tarda fantàstica. Vam riure molt, vam patir l’espera del forn, l’espera perquè es refredés una mica per tastar-lo, com dues nenes petites, ens vam arribar a posar nervioses i tot! Quin regal tenir bons amics...

diumenge, 10 de febrer del 2008

Els meus nens


M’agraden molt els nens. Sóc la petita de dos germans i sempre demanava un germanet a la mare, m’era indiferent el sexe, però no me’n vaig sortir.

Quan tenia 13 anys, allà on estiuejava, van venir uns veïns nous, amb una nena de 6 mesos i va ser la meva joguina. Als 16, vaig tenir una neboda i va ser una altra joguina. Fins i tot deixava de sortir si ella era per casa. Els pares se la quedaven sovint i jo en gaudia molt. Als 18, feia cangurs i vaig seguir tenint contacte amb nens. Però els nens van créixer i he estat força anys sense tenir-ne a prop.

Les circumstàncies han fet que no em plantegés ser mare i només he tingut l’oportunitat de gaudir de la neboda i dels fills dels amics.

Fa 6 anys i mig, uns bons amics van tenir un nen i, en fa 4, una nena. El nen més maco del món, li dic sempre, i la nena més maca del món, també li ho dic així.

Són fantàstics! M’han donat tant aquests nens... La seva innocència, la seva lògica en les coses, tan simple, però tan autèntica... Les seves preguntes, tant punyents, a vegades, però conseqüents, com... “no tens papes tu?” i com els dius que són morts, si no saben ni tan sols què és la mort. I tot seguit... “i qui et banya, si no tens papes?”.

He passat tardes amb ells que m’han fet oblidar qualsevol preocupació que pogués tenir, jugant, parlant amb ells... Són nens, però no “tontos” i saben el que es diuen. Saben tant i ensenyen tant...

Passar un dia amb ells, una tarda, una estona, és un dels millors regals que se’m pot fer. Me’ls estimo i em fan feliç. Avui he tingut la sort de passar el dia amb ells i han volgut ajudar-me a bufar les espelmes del meu pastís d'aniversari.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Somni

Ja he tornat, sóc a casa de nou. Aquest dies, a estones, he escrit coses que he guardat i alguna la posaré aquí, tal com ha estat pensada, sentida i escrita. Això és d’ahir al matí, vaig quedar-me una estona sola, a casa, la casa d’uns amics.

“Miro al jardí i veig uns ocellots, negres, grossos, picotejant la gespa, no se quins deuen ser. Es núvol, fa fred, però no en excés. Podria ser un marc ideal per a una historia trista, però no és el cas. "I feel good", com diu la cançó... Relaxada, bé, contenta. La sensació de sentir-se be amb un mateix i amb els altres es fantàstica.

M'he despertat molt d'hora, amb el so del telèfon, estava somiant amb una persona que creia bona amiga i amb qui fa anys vam deixar de ser-ho. O potser no ho havíem estat mai... M'ha sorprès. Em va doldre molt perdre-la, però ara no faria res per recuperar-la, descobrir com era no em va satisfer gens i per tant no hi voldria tractes de nou. Però, per què després de tants anys? En deu fer uns 8 que vam deixar de ser amics. El cap, misteriós, dona poques explicacions. A vegades penso que quan dormim posem ordre als nostres calaixets. El cap és com una gran calaixera plena de calaixets i de tant en tant, quan dormim, i res important ens angoixa o quan res pren excessiu protagonisme, per no perdre el temps -el cap sempre treballa-, aprofita per fer endreça i posar ordre a coses que només tenia emmagatzemades, però sense lloc definitiu. Potser avui li he donat el seu lloc al Carles? No ho sé, però podria ser. Després m'he donat la volta i m'he tornat a adormir 2 horetes mes...

Quan m'he despertat de nou, pensava en les persones que ara mateix em fan sentir bé. És important sentir-se bé per un mateix, però sempre et fa sentir molt millor si hi ha persones al teu voltant que també te'n fan sentir. Ahir, a la ràdio del cotxe, vaig escoltar una cançó que m'agrada. La penjo perquè la gaudiu i l'hi dediqueu a qui sigui “beautiful” per a vosaltres. Jo també ho he fet”.


Joe Cocker - You are so beautiful (nearly unplugged)

dilluns, 4 de febrer del 2008

Bona companyia

Marxo per pocs dies, però us deixo en bona companyia. Aquesta nit m'han fet conèixer al Gato Barbieri (ignorant que és una) i aquesta adaptació d'Europa del Carlos Santana, que m'ha semblat molt bona.



Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)

diumenge, 3 de febrer del 2008

Plou

M’he llevat tard. Vaig anar a dormir tard. He de planxar. He de fer la maleta. Vull fer un post, tinc coses per escriure, però no sé com fer-ho perquè no sembli un batibull. Estic contenta, però la pluja fa que em sembli que no, em contraria.

Ahir diguem-ne que em vaig reconciliar amb un bon amic amb qui darrerament no ens enteníem massa. És una persona important per a mi i me l’estimo. Em satisfà saber que ell també. Forma part d’un moment de canvis en la meva vida: de manera de pensar, de sentir, de veure les coses,... No podia quedar exclosa una persona tan important!

Vaig dinar amb una amiga. És una dona a qui sempre he respectat molt. Fa anys que es va separar i es va quedar amb 3 fills petits. El marit no va assumir cap responsabilitat ni econòmica ni paternal. Amb un sou mileurista, va tirar endavant, tota sola, amb tot, els va donar una bona formació, no va fer res més que fer de mestressa de casa i mare, i treballar, és clar. Ara, amb els fills grans, fora de casa, ben situats i aparellats, se sent sola. S’ha posat a fer tallers d’escriptura i confesso que m’ha impressionat com escriu: Molt bé! Ha tingut una relació, però li fa mal, perquè se n’ha enamorat. No és culpa d’ell, no l’ha enganyada mai i se l’estima, però com a amiga especial. Ella, com que se sent sola, voldria més. Parla amb la seva filla -a qui he vist créixer i he seguit els seus maldecaps: d’amigues, de noviets, de tot tipus- i li fa saber com se sent, li explica les coses que la neguitegen, i diu... “la meva filla em diu que sóc egoista, que només sé parlar de mi”. Quan ens trobem sempre porta els seus escrits, els repassem, els comentem, els corregim. Diu que els seus fills no li han demanat mai per veure cap escrit. Que en som d’egoistes els fills!

Al vespre, vaig poder gaudir del meu amor platònic una estoneta, que bé!

Avui m’he despertat amb un sms de l’Ana, preguntant-me si ja estic a punt. Viu al nord d’Europa i demà marxo a fer-li una breu visita. Fer la maleta sempre m’ha incomodat, sempre la faig a darrera hora i em passo les hores prèvies neguitosa, però no tinc solució. Em passaré el dia perdent el temps i acabaré dormint poc, per culpa de la maleïda maleta. No, per més que es digui, no canviem.

Una mica batibull sí que m’ha sortit veig...

Una cançó que m’agrada, sobretot quan diu... “...cuando tu boca me toca/Me pone y me provoca/Me muerde y me destroza/Toda siempre es poca/Y muévete bien, que nadie como tu me sabe hacer café...”




Miguel Bose - Morena mia

divendres, 1 de febrer del 2008

Per en Joan


Sara Brightman -Ave Maria

Ballem?

Tanca els ulls i deixa't anar...



William Holden and Kim Novak (Picnic, 1955)