Una qüestió de llengua

Recentment, parlant amb una amiga, he emprat una paraula que no coneixia, quan per a mi és una paraula d’aquelles de tota la vida, d’haver-la sentida i apresa a casa.

Arran d’això, l’he buscada al Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana i no l’he trobada i al Diccionari català-valencià-balear, el Moll, tampoc hi surt.

No crec que la meva família tingués per costum inventar-se paraules i més aviat em decanto a pensar que es tracta d’una paraula d’una part molt concreta de Barcelona i també força antiga. Tot i així, però, em costa pensar que ningú més que jo l’hagi sentida. Fins i tot, m’agradaria pensar que no sóc sola i que alguna persona més la fa servir.

Crec doncs que és un bon motiu per exposar-lo aquí i veure si la blogosfera, amb la seva capacitat d’arribar a persones de diferents àmbits i de diferents punts del país, em dóna un cop de mà i en puc treure l’entrellat.

La paraula en qüestió és "SILADA". Bé, l’escric tal com em sona d’haver-la sentida sempre, però tampoc tinc cap seguretat, si és que existeix, de com s’escriu, o de si està ben dita i/o pronunciada.

A casa es feia servir per definir una persona que no hi és tota, que li falta un bull, és a dir: no està boja, pot fer vida normal, però té petites actituds que fa que es consideri una mica no sé, això, silada. Recordo haver sentir dir a casa: és una mica siladeta, el seu posat és com si fos silada, una mica silat, aquest està silat!,...

Una possibilitat podria ser que vingués de xalat-ada i que s’hagués deteriorat, però jo no sóc filòloga i és només el que se m’ha acudit.

La meva família era del barri d’Horta, a Barcelona. Tot i que jo sempre recordo haver sentit dir als avis que anirien a Barcelona, quan volien anar al centre. I és que Horta fins no fa massa anys, era com un poble de les rodalies de Barcelona.

Bé, si la coneixeu, si se us acut com trobar-la, si la sabeu i no és ben bé així, si sabeu que no és correcte, en fi, si podeu ajudar a treure’n l’entrellat, us ho agrairia. Ja sabeu com m’interessen els temes de la llengua.

Too much

Google


Una matinada d’estiu, en una discoteca, Amnesia, a Eivissa.

Un noi amb un bon cos, escultural, maco, amb uns cabells rossos, llargs, amb texans i una jaqueta curta i oberta, tipus torera, sense res a sota.

Té un got a la mà, buit, només hi queden els glaçons.

És arran de pista, no balla, però segueix la música amb el cos.

Tot d’una aboca el got, deixa caure un glaçó a l'altre mà i se’l comença a passar pel tors, molt a poc a poc, refrescant-se, seguint la música.

De fons sona Too much.

Hong Kong Syndikat - Too much

Fa uns quants anys d’això. Jo era joveneta i hi passava uns dies de vacances amb una amiga. Vam quedar embadalides. Després d’allò, sempre que vèiem un noi que ens agradava dèiem –mira, un too much!–. M’encantava la cançó, però no havia aconseguit trobar-la. Avui, un amic, expert en música, me l'ha aconseguida. M’ha fet molta gràcia recordar-ho.

Again

El seu sentit de l’humor, la seva agilitat mental, els seus diferents registres, la seva sensibilitat, la seva manera de ballar tan especial i més la van seduir, però no podia ser. Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials.

Segurament, per paraules mal explicades o no prou ben interpretades, es van distanciar.

Durant mesos, d'amagat, ella se’l mirava, des de la distància i amb distància, però seguint-lo de prop. A estones l’enyorava, a estones li dolia que fes el mateix amb altres. Innocent, s’havia considerat diferent, important.

Fa poc, i sense voler –que capritxós l’atzar–, com sempre havia passat, es van trobar. S’havia espantat, va dir. Havia sentit massa coses i no sabent com resoldre-ho va preferir el silenci, va explicar-li. La intuïa, però mai sabia si hi era, ni amagada on, digué. Es va excusar per la seva covardia, però va reconèixer que li havia quedat un nus a l’estómac.

Ella només li va retreure no haver-li-ho dit aleshores. Era tan senzill dir allò mateix, però mesos enrera... En tenia prou en saber que sí, que havia estat especial i que l’havia fet sentir. Ella també havia sentit i li dolia pensar que ell només hagués jugat. El va tranquil·litzar, li va oferir únicament amistat i li va treure el nus. Ella no en tenia, perquè havia plorat i les llàgrimes no deixen que se’n facin, cada goteta en treu un trosset.

Mentalment, van ballar, aquella cançó, la seva, però no van gosar tornar-se a posar les mans a sobre, com abans, era massa delicat fer-ho. En silenci, i des de la distància, van ballar-la, segurament més intensament que mai, però sense dir-s’ho.

Ella va plorar de nou, però ara de felicitat: havia fet un amic.

Lady in red (Chris de Burgh)

Regal

Google

Es poden comprar de debò, cliqueu!

Un regal especial, per a una persona molt especial, de fulles d’una ciutat que visitarà aviat, en plena tardor.

En poc temps ha fet molts avenços, se n’està sortint i amb nota de molts paranys, paranys de la vida en els que sovint s’hi cau per ser massa sensible, per estimar, per ser noble...

És gran en mesura, és gran en cor –per més que vulgui fer veure que no– i és gran en generositat.

M’agraden les llargues converses que tenim a vegades i riure amb ella, que no d’ella, m’agrada saber que hi és i que sàpiga que hi sóc i m’agradarà seguir aprenent d’ella tantes coses com m’està ensenyant, amb aquella senzillesa i naturalitat que la caracteritzen i que, precisament, per no tenir cap pretensió, la fan tan valuosa.

Per tu!

Bruce Springsteen - The River (LIVE in NY)

L'elegància de l'eriçó

Me n’havien parlat, havia vist comentaris a la blogosfera també i, finalment, l’he pogut començar a llegir. De moment, n’estic contenta: pinta bé.

No coneixia aquesta autora, Muriel Barbery, és jove i té una manera d’escriure original i contundent. Explica com si res coses dures, però la imatge que va donant dels personatges en el fons desperta tendresa. És una primera impressió, he llegit poc encara, però m’ha creat bones expectatives.

Un tipus d'home

Fernando Vicente

Mai he amagat, em sembla, que els homes masclistes no m’agraden. De fet, no m’agrada la falta de respecte vers ningú i el masclisme, en definitiva, és una gran falta de respecte i un menyspreu total vers les dones. Crec fermament que és un problema de sentiment d’inferioritat, però la traducció, sovint, és agressivitat verbal i física i, com és ben sabut, i cada cop més freqüent i molt lamentable, la mort.

Hi ha un tipus d’home, però, que s’amaga en un vestit d’intel·lectual, que en qualsevol moment pot treure-se’l, però que pel seu comportament no ho fa pensar i no deixa de sorprendre’m. Aquest mereix tot el meu menyspreu.

M’explico. Si em trobo al davant d’un home masclista, però que no se n’amaga o no ho dissimula, doncs senzillament i amb tota correcció intento apartar-me’n ràpidament i tal dia farà un any, però quan el masclista dissimula, s’envolta d’un aire culte, interessat per les ciències diverses i aparentment et tracta d’igual a igual, costa força més de descobrir, però tard o d’hora, tot i que més aviat d’hora, perquè li costa fingir massa temps, acaba sortint.

Recentment m’ha passat una cosa que vull explicar, no perquè m’hagi fet cap mal, però sí per demostrar que penso que no vaig tan errada quan dic coses com en aquest post.

Vaig conèixer un home que em va semblar atractiu intel·lectualment parlant. Llegeix, escriu, viatja, fa fotografia, estudia,... Tenia una conversa interessant i, amb el meu afany sempre d’aprendre de la gent, vaig quedar-hi per fer un cafè. Textualment un cafè, breu, perquè jo era a la feina i vaig sortir mitja horeta per fer-lo.

Al cap d’uns mesos em va proposar tornar-ne a fer un altre i així ho vam fer. Un altre cafè, amb conversa interessant al voltant d’un llibre que llegia i d’un viatge que acabava de fer. Als tres quarts d’hora vaig haver de marxar, ja havia apurat massa, i havia de tornar a la feina. Em va dir que li sabia greu tenir tan poc temps i li vaig proposar de quedar una tarda, després de la feina, i així no tindria tanta limitació de temps.

De seguida em va enviar un correu proposant-me un dia per veure’ns, però a mi no m’anava bé i li vaig donar una altra data o bé més endavant. Tampoc em semblava que hi hagués cap urgència, francament, i que ja trobaríem un dia.

La seva resposta va ser lamentar que jo no pogués aquell dia, perquè a ell li anava molt bé, em proposava quedar-ne un altre i em deia que anés al carrer X, número Y, que era un hotel, que pel que havia llegit al meu bloc semblava que era una bona amant i que ens ho podíem passar bé.

Em vaig quedar allò que en diuen a “cuadros”. No havia hagut cap intent ni per part seva ni meva de res, ni la més lleu insinuació, ni cap mena de coqueteig, ni cap tipus de feeling,... No havia hagut res de res entre aquell senyor i jo com per fer-me una proposta així!

Ràpidament, vaig contestar-li el correu tot dient-li que s’havia equivocat i molt amb mi, que no sabia si era bona o mala amant, però que tampoc em corresponia a mi dir-ho, que normalment per tenir intimitat amb algú necessitava força coses més que dos cafès i que seria millor deixar-ho córrer.

Evidentment, aquesta persona ja està fora de la meva llista d’amics, coneguts i saludats, però és que no ha sabut ni presentar la més mínima disculpa. Senzillament, ha desaparegut i aquesta falta de respecte és el que el fa masclista als meus ulls i per tant menyspreable.

Calling you - Jevetta Steele (Bagdad Cafe)

16 de setembre de 2008

Google

Surto de casa, avui vaig bé de temps i estic contenta per no haver de córrer. Veig una noia amb un gos, caminem en paral·lel, cap a nosaltres ve un home –pare i filla suposo–, ella deixa anar el gos i se’n va directe, tot content, a fer-li festes a l’home. Em quedo pensant en com en són d’agraïts i que tot i que, no en tindria mai en un pis, són macos i lleials els gossos. M’ha agradat l’escena.

Els deixo endarrera i segueixo. Veig una mare –suposo– amb una nena a coll. La mare li diu coses i la nena li agafa la cara a la mare, riu i li fa un petó. Una escena tendríssima.

En un moment he vist dues imatges maques, dolces.

Entro al Metro, i sense córrer, tinc el temps just de passar el tiquet per la màquina, baixar, anar a la part de l’andana que em convé i ENTRA!

Em quedo pensant que perquè quan vas bé de temps sempre arriba de seguida i en canvi quan vas tard sempre t’has d’esperar uns minuts. Concloc que el senyor Murphy ho sabria explicar.

El matí va bé, surto a dinar i quan torno tinc una trucada que em dona una molt mala notícia: una mort, una persona propera a uns amics, però que coneixia força. Una mort sobtada, estúpida, i un cop més em pregunto, com tantes altres vegades, qui permet això? Qui fa que passin aquestes coses?

La notícia m’ha destarotat, m’ha posat molt trista, no me’n sé avenir... Novament, com en altres ocasions, penso i em dic que la vida s’ha de viure cada dia, com si fos el darrer, que avui hi som i demà no. Que hem de fer el que ens vingui de gust, que hem de dir el que sentim, potser callem molts sentiments i en demostrem encara menys.


Fa uns mesos vaig reservar un viatge, per fer la setmana abans de Nadal. Fa poc vaig pensar que potser l’anul·laria, que no m’anava molt bé econòmicament, com que estava fet amb temps no havia de pagar res i per tant anul·lar-lo no em suposava cap despesa.

Avui, precisament avui, cap al tard, m’han trucat perquè havíem de concretar-lo i tancar-lo, per conservar el bon preu. I avui, precisament avui, ho he tingut molt clar, he dit que sí, que el faré.

Miro Ventdelpla, ja sé, un culebrot com un altre, però me’l miro, i justament avui el tema central és l’Alzheimer –suposo que el Sr. Murphy hi podria tornar a dir la seva–, una malaltia que he viscut molt de prop, quan ningú la coneixia, i mai he paït.

Torno a pensar que he fet bé de dir que sí al viatge.

Vaig a dormir, ja n’hi ha prou per avui...

Casa

Avui m’he llevat molt d’hora tenia, i encara tinc, molta feina a casa. He penjat quadres i altres coses i està tot pleníssim de pols, però estic contenta. Mica en mica va agafant l’aire que vull.

Cada casa que he tingut ha estat diferent, el lloc i el tipus de pis sempre m’han fet decidir a l’hora de vestir-la i la primera no tenia res a veure amb aquesta, tot i que les 3 que he tingut han estat sempre a prop del mar. M’agrada anar-la fent a mi, a la meva manera de ser, mica en mica. Aquesta potser és la més austera de totes, però té tanta llum que no necessita gaire coses per fer-la càlida i confortable.

He posat uns petits prestatges, molt estrets, per posar-hi espelmes, d’olor, les compro de vainilla i desprenen un aroma molt agradable i gens fort.

La petita habitació de convidats, que fins ara era com un traster, comença a ser el que vull, una habitació per a la gent que passi per aquí, gairebé no queden caixes ja. Espero fer l’enllestida final avui.

Sentir-se bé a casa, i còmode amb el que hi ha, és tan important que estic molt contenta, em sento molt bé.

L'F

Del bloc d'en Ferran

Ens vam conèixer, fa 8 anys, a la feina. Des del primer dia ens vam entendre, i sobretot em va tractar molt bé: amb confiança, amb franquesa. Jo sortia d’un altre departament, una mica cremada i molt desencantada de les persones. Amb la seva actitud, de seguida, em va fer recuperar la confiança en elles novament.

Al poc temps, li van donar responsabilitats i no va canviar gens, tot al contrari, encara ara, la senzillesa és la seva característica principal, juntament amb la seva extraordinària qualitat humana, tot i que és molt treballador i molt exigent.

Fa poc li vaig dir que una de les millors coses que m’havien passat durant aquests 8 anys era que ens haguéssim conegut i haver anat configurant aquesta amistat que ara ens uneix. Conèixer una persona tan valuosa i poder-la incorporar al teu cercle d’amistats és un regal i dels bons! Té 11 anys menys que jo i algunes vegades m’ha dit que ha après moltes coses de mi. Res, però, comparat amb tot el que jo he après de la seva manera de fer: davant la vida, amb la feina, amb la família, amb els amics,...

Durant aquest temps -després d’una època en que li van fer tastar galeres, i on va demostrar més que mai la seva grandesa: no va tirar mai la tovallola, al contrari, va seguir treballant amb aquella il·lusió que sempre posa en tot i ganes-, hem seguit a prop tot i que fa dos anys, per altres interessos meus vaig canviar novament de departament.

Val a dir, en honor seu, que al poc temps es van adonar de la seva vàlua i, no només li va arribar la restitució sinó que li van donar un càrrec encara més alt, força important, per més que segueixi fent aquella cara d’adolescent i quan es troba amb els amics i els seus segueix sent la senzillesa en persona. Professionalment, però, les seves relacions són de molt alt nivell.

Res no ha canviat entre nosaltres, l’amistat, la franquesa, l’estima, segueixen sent-hi, ampliada a la família, que m’ha acollit amb el seu mateix tarannà.

És una persona activa, vital, que estima la vida i els seus, però gairebé igual estima el seu País i hi creu així com el Barça. Els seus amors van per aquest ordre: família, amics, País i Barça.

Un dia, parlant, es va sorprendre que no anés al Fossar de les Moreres el 10 de setembre a la nit i em va dir que no podia ser i que ja m’hi duria.

Ahir, com ja és habitual els darrers anys per a mi, hi vam ser.

Té un defecte, canta fatal i a l’hora de cantar els Segadors, ho fa fluixet perquè ja sap que desentona, però quan al final del cant es crida visca Catalunya... el seu LLIURE!!!!!! estremeix.

Meme: Si perdés la bossa...

El paseante ha fet un post sobre una bossa perduda per uns instants, que ha inspirat l’emily, que n’ha fet un post, i que jo converteixo en meme: Si perdés la bossa...

Qui trobés la meva bossa i tafanegés una mica hi trobaria tabac, normalment un paquet obert i un per encetar (no suporto pensar que em puc quedar sense) i encenedors (2, 3, 4,... me’ls regalen a l’estanc quan compro els cartons de tabac i van quedant a la bossa), suposo que pensaria que sóc previsora. Un llibre (no massa gran, per al Metro), veuria que m’agrada llegir. Les ulleres de sol, no sé què pensaria, però la veritat és que em molesta molt el sol als ulls.

Un bitlleter, ple de targetes de llocs, botigues i carnets (també de donant de tot), una primitiva i una 6/49, segur que pensaria que somio desperta, però també voldria que sabés que sóc generosa i que per això sóc donant de tot, fins i tot de medul·la –d’això no hi ha carnet, només una base de dades– i que si em toqués l’una o l’altra, faria feliç la meva gent propera. Un estoig amb un bolígraf i un portamines d’acer (sempre m’havien encantat els Cross i la meva neboda estimada me’ls va regalar fa anys). Una bosseta de pell vermella (regal d’una bona amiga), petita, amb sacarines, xiclets i ibuprofens (més d’un també), aquí no pensaria, sabria, que no em poso sucre enlloc i que mai prenc aspirines.

Veuria un clauer de plata que em van regalar fa anys, amb l’escut de Catalunya i les claus de casa, m’agradaria que sabés que estimo la meva terra. Un telèfon mòbil, senzill, que només em serveix per fer trucades i enviar sms, suposo que pensaria que això de les noves tecnologies no em torna gens boja i així és. I, a l’estiu, un vano (quan era més jove em feia vergonya, ara passo de tot i el faig servir molt). I alguna cosa més com mocadors de paper i alguna d’aquestes més íntimes i higièniques.

No trobaria cap fotografia, ni pintures, bé, només un pintallavis, és la única cosa que porto, ni colònia, en tinc sempre al despatx, ni mp3, en tinc un que em van regalar fa dos anys i encara no l’he estrenat, perquè no sé com va. En fi, seria curiós quina conclusió en trauria de mi qui trobés la meva bossa.

Com deia, he convertit el post de l’emily en un meme i per tant l’haig de passar i ho faré a:

La Joana

L’MK

La Khalina

L’M

L'Eva al desnudo

Blocaires (2)

Google

Suposo que és inevitable que, tot i no conèixer-nos personalment i saber poc o res de personal de nosaltres, basant-nos només en el que ens llegim en els posts i els comentaris, els blocaires –encara se’m fa estrany considerar-me’n, però ja ho vaig assumint– ens anem imaginant com som, com pensem, com vivim...

Fins i tot, i això em sorprèn, però sincerament així ho penso, n’hi ha que crec que ens caiem més bé que altres, que ens despertem més afecte, en fi que, en el fons, la blogosfera no difereix massa del carrer.

Arran de la darrera convocatòria de Relats Conjunts, en els que he participat per segona vegada, i a mesura d’anar-los llegint –molt bons tots per cert i originals la majoria–, no he pogut evitar imaginar-me com és qui hi ha al darrera de cadascun dels escrits.

Suposo que els escriptors, els que s’hi dediquen professionalment, com els actors, saben assumir el paper que sigui i fer-lo a la perfecció, ja sigui escrivint o interpretant. Però els blocaires, potser vaig errada i parlo per mi que no em considero gens escriptora i que per a mi fer un relat és un gran repte, tenint en compte que escrivim sense les seves habilitats, inevitablement deixem anar coses nostres: com pensem, com sentim, com afrontem les coses, quina actitud tenim davant la vida.

Potser m’he embolicat, no sé, o potser no estic expressant prou bé el que vaig pensar, però ahir, llegint els diferents relats, em va semblar que veia una mica més les diferents personalitats i/o caràcters que hi ha al darrera de cadascun dels blocaires.

Relats conjunts: Dona desconeguda

Dona desconeguda, Ivan Kramskoy (1883)

Seriosa, distant, discreta, elegant i amb una bellesa serena, madura, aquella dona, que podia tenir uns 40 anys, era un misteri per a tothom.

Vivia sola, mai la visitava ningú, no se li coneixia família, ni amics, tampoc se sabia d’on era, només que un dia, feia ja 10 anys, havia aparegut per allà, havia comprat una casa, massa gran per a ella sola, l’havia fet arreglar, l’havia decorat amb un gust exquisit, l’havia omplert de llibres i s’hi havia quedat a viure.

El poc que se sabia d’ella era pel servei, però el servei tampoc sabia res més que el que veia i ella no deixava veure gairebé res.

En un poble com aquell, de tan pocs habitants, on tots s’ho sabien tot de tothom, el fet de no saber res d’ella no els encaixava i inventaven històries de tot tipus, però no en podien confirmar cap.

Duia una vida tranquil·la, feia una passejada cada dia, al matí, ben d’hora, i després ja es tancava a casa a llegir i escriure. Tenia una bona biblioteca i de tant en tant li arribaven trameses de llibres, que encarregava per correu.

Un dia, després de la passejada, va arribar una carta i es va tancar a la biblioteca amb ella. Cap al migdia, va aparèixer un home demanant per ella, la van anar a avisar i se la van trobar amb la cara encara plena de llàgrimes, però morta.

Al terra, als seus peus, hi havia la carta:


Estimada,

Finalment, ha arribat l’hora de trobar-nos i no separar-nos mai més. Després d’aquests anys, els nens ja són grans i ja no em necessiten tant, i la meva dona ja ha entès que el matrimoni ja no dona per més i accepta que marxi.

La darrera vegada que ens vam veure, em vas dir que marxaries, lluny, que no et digués mai més res si no era per dir-te que venia amb tu, que sempre m’esperaries. Espero que sigui així, perquè aviat arribaré, per quedar-me amb tu, si encara em vols, per sempre.

Un petó,

I.

Una cançó

Fa una estona, per casualitat, anant d’una cosa a l’altra, he recuperat una cançó que trobava preciosa i m’encantava ballar-la. Feia molt que no hi pensava i encara més que no la sentia. Una cançó que no em recorda ningú en concret, però que em porta a moments de molta felicitat, de sentir-me molt enamorada. Un enamorament d’aquells que mentre el vius et sembla que és únic, el més gran, el millor. Un enamorament de joventut, suposo, vist ara des de la distància, perquè no aconsegueixo associar-lo a cap persona en concret. Recordar-la ara, m’ha fet somriure, m’ha fet sentir bé.

No me’n puc estar de penjar-la...

Reunited - Peaches and Herb

La Pineda

Una botigueta de queviures, però més aviat de coses bones, exquisides, de delicatessen que en dirien ara, però és que aquesta és molt antiga. Quan era una nena ja hi acompanyava la mare a comprar. Recordo que tenien un formatge emmental sencer al damunt d’una tauleta de marbre, rodona, d’aquelles de bar, l’ocupava tota, amb un bocí al damunt, que permetia que es veiés com era per dintre, ple de forats. Quan ets una nena aquestes coses impressionen.

L’amo era un senyor gran, ja aleshores, i hi havia dos nois jovenets, que feien d’aprenents. Al fons hi tenia 3 tauletes d’aquestes de marbre, rodones, no molt grans, i uns tamborets, d’aquells que eren com cadires rodones de menjador, però sense respatller.

Sempre hi havia alguna persona asseguda fent-hi un mos: un bon jabugo, formatges, vi, tenien i tenen una bona bodega. Un lloc molt curiós, sobretot en aquella època, i que ara ho és per ser tan antic.

Fa tres anys, tenia una amiga del nord d’Europa passant uns dies a Barcelona, l’hi vaig portar a fer un tast i va quedar encantada. Ara, el negoci el porten aquells aprenents. Curiosament, ens vam reconèixer i ens va fer il·lusió i tot.

Ahir, vaig passar per davant, ens vam saludar, però tenia pressa, i vaig dir-los que un dia d’aquests m’hi passaré a prendre alguna cosa.

Carrer del Pi, 16
Barcelona
93 302 43 93‎