Relats conjunts: L'odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861

M’agrada que em vingui a veure, que busqui la meva companyia, sentir-me desitjada, donar i rebre plaer. Res m’agrada més!

Sempre que sé que ha de venir em preparo especialment: manicura i pedicura perfectes, depilació impecable, un bany d’oli hidratant, per deixar la pell ben elàstica i suau, unes gotetes de perfum, poques, però suficients, estratègicament repartides. Una mica de color a les galtes, poc, i una crema de llavis amb color, claret, només perquè se’m vegin més vius, d’aparença més humida.

Mentre em vaig preparant, després de la dutxa, vaig sentint com el meu cos també es prepara. Penso en ell i, mentre em poso l’oli, noto com al pas de les meves mans, la pell respon, el cos reacciona, com si sabés el que aviat vindrà, que seran unes altres mans les que l’acaronaran, que no el coneixen tan bé com jo potser, però que l’excitaran molt més. M’asseco el cabell, em poso el perfum, els tocs de color i llesta.

Un barnús especial per a l’ocasió, blanc, com de vellut, amb la meva inicial, R, a la butxaca, brodada amb fil de seda blau marí, amb un coll esmòquing gran, que aixeco una mica, com si fos un abric, i uns mitjons de cotó blancs, llisos, gruixuts, que mantenen la pell dels peus elàstica i suau també.

Encenc les espelmes de l’habitació i la sala, amb una lleu aroma, a vainilla, poso música i a esperar, poc, normalment ho faig coincidir amb la seva hora prevista d’arribada, mai fa tard.

Quan arriba, després de les primeres carícies i dels primers petons, només té un llaç per desfer, el del barnús.

Una nova proposta de Relats conjunts