Més que un club

El País

Si alguna vegada m’haguessin dit que parlaria de futbol al bloc –tret de l’HFC– hagués posat la mà al foc negant-t’ho, però, si hagués passat, ara duria una mà embolicada i escriuria només amb l’altre, per sort, sempre dic posar la mà al foc, mai pluralitzo. I és que després del partit d’ahir no puc evitar fer-ho, perquè és la segona vegada en la meva vida que m’afecciono al Barça.

Mai m’ha agradat el futbol, ni li he vist cap gràcia, i per això sempre he passat del tema. Però quan veus un grup, que treballa en equip, ben dirigit i que n’obté bons resultats, dóna gust seguir-lo i si a sobre és el Barça, encara molt millor.

Fa molts anys, per raons de feina, tenia molt contacte amb una telefonista del diari AVUI, una catalana i barcelonista fins el moll de l’os, i m’explicava com en ple franquisme la única manera de cridar per Catalunya era anant al camp del Barça, perquè allà es podia, i que per això el Barça era més que un club. Perquè era on els catalans podien exercir-ne tranquil·lament. Emocionava sentir-la i entendre el que allò podia significar.

En aquella època, hi va haver un partit important, a Saragossa, que jugava el Barça, ni idea del que s’hi jugava ni amb qui, però sí que recordo que era important, que em va dir: –ja sé que no està bé, que Ell no està per a aquestes coses i que no ho hauria de fer, i espero que m’entengui i em perdoni, però he demanat a Déu que guanyi el Barça. I va guanyar, no sé si gràcies a Ell, gràcies a que van jugar bé o gràcies a que els altres ho van fer fatal, però va guanyar.

Potser per això, sense ser futbolera, sempre he tingut un afecte especial pel Barça. Després, al llarg de la vida, persones molt properes també han sigut molt barcelonistes i, per afecte a elles, també m’ha fet il·lusió que el Barça guanyés, perquè les sabia contentes.

Va haver una època, però, el 1992, que em vaig enamorar del dream team, va ser una època molt especial, com ara, de treball de grup, ben dirigit i amb bons resultats. Donava gust seguir-los! Va ser un moment molt especial del Barça aquell i el vaig seguir ben de gust.

Quan el Guardiola va començar a deambular per equips estrangers, sense entendre-hi gens, ho reconec, em va decebre una mica i vaig pensar que potser no era tan bo, que no el fitxés cap equip conegut, famós, i li vaig perdre la simpatia, la veritat. I quan el van nomenar entrenador del Barça –seguia sense entendre-hi gens– vaig pensar que era una relliscada més del Laporta –no em cau bé el president, no crec que sigui com ens va vendre que era– i no em va semblar gens encertat el nomenament.

El País

Em sembla que no era sola, que gent que sí que hi entenia tampoc hi estava massa d’acord, i bé, crec que ells i jo i tothom hem de rectificar i per això faig un post parlant de futbol perquè vull fer-ho públicament.

En Guardiola ha demostrat moltes coses en aquest curs i totes bones: senzillesa, humilitat, treball, cohesió, fermesa, autoritat, serenitat i n’estem gaudint dels resultats. Va començar des de sota zero i ha portat el Barça al cel. Em trec el barret i demano disculpes públicament al Sr. Guardiola, per no haver cregut en ell, i el felicito per la lliçó que ens ha donat a tots.

Ahir, cosa que no havia fet mai, vaig escoltar el partit per la ràdio, vaig patir, em vaig emocionar i gairebé vaig plorar al final pel triomf, per la feina ben feta i per la lliçó de saber estar que va donar l’equip a la capital del regne.

No vull acabar sense dedicar aquest post a persones que sovint m’han apropat al seu món, el Barça: el meu estimat F, el meu mimat Clint, el meu amic ddriver i el meu admirat nadador (em segueix agradant més paseante, què hi farem!).