Teatre: "La vida por delante"

Google

Des de dilluns, tenia entrades per anar al teatre ahir i ahir em vaig llevar amb la pujada d’un bon refredat. Les entrades comprades a Telentrada no es poden canviar ni tornar i vaig haver d’anar-hi tant sí com no. Em preocupava, sobretot, molestar amb la tos.

Em vaig emportar un vano, a vegades amb la calor tens atacs de tos, també caramels d’aquests d’acció vapor, mocadors de paper a dojo i, per sort, teníem passadís i anava disposada a sortir disparada si era necessari. Va anar prou bé, tot i que vaig estossegar en alguns moments. Només al final gairebé ja no podia aguantar més i vaig estar força incòmode, però per culpa meva, bé de la congestió.

Malgrat això, que no em va permetre estar prou a gust ni tampoc concentrada, em sabia greu molestar i no em trobava bé del tot, em va agradar molt l’adaptació.

Una actriu veterana, la Concha Velasco, fantàstica, i això que el paper la fa estar lletja, decrèpita, gens femenina, però la dota d’una gran tendresa, i un Rubèn de Eguia, actor totalment desconegut per a mi, però que està sensacional, dirigits esplèndidament per en Josep Maria Pou, que si ja és bo com a actor, no ho és menys com a director.

De moment, la tornada a la vida del Teatre Goya, va per molt bon camí: primer amb els Nois d’història i ara amb La vida por delante. Ahir pensava en el Josep Ma. Flotats i la seva tornada a Catalunya i al Poliorama fa molts anys i no podia evitar comparar-lo amb en Pou al Goya. En Flotats va necessitar diner públic i molta molta publicitat, tot i portar bones obres, dirigir bé i crear escola, mentre que en Pou és molt més discret, però amb magnífics resultats, i amb capital privat.

La vida por delante, text adaptat del llibre de Romain Gary, La vie devaint soi, i publicat aquí com La vida ante si, qui sota el pseudònim d’Emile Ajar, es va convertir en l’únic escriptor guardonat dues vegades amb el Premi Goncourt, l’any 1975, amb aquesta obra, atès que el 1956 ja l’havia obtingut amb Les Racines du ciel, és una història de dos perdedors, dos marginats, una dona i un nen, explicada pel nen, el Momo, amb el seu llenguatge, amb la seva innocència, amb la seva ingenuïtat, un nen àrab que viu a casa Madame Rosa, una exprostituta jueva, d’origen polonès, i supervivent d’Auschwitz, que es dedica a tenir cura de nens de prostitutes clandestinament, perquè els Serveis Socials no els les prenguin. Al llarg d’aquesta història, d’amor i tendresa, en Momo anirà sabent què és la vida i com funciona.

La solitud, la necessitat de companyia, els orígens, la família, el dret a morir en dignitat, la tolerància i l’entreteniment per damunt de races, religions, creences, estats, nacions i polítiques oportunistes.

I tot això exposat de manera senzilla, amb molt d’humor i molta tendresa.

“És la vida, Madame Rosa, només és la vida”.

Josep Maria Pou

Una obra del tot recomanable.