divendres, 24 d’abril de 2009

Joc de tocador

Google


L’habitació dels pares tenia un mobiliari ben clàssic, mobles “bons”, que deien ells, tots iguals, fent joc, amb el llit de matrimoni, les tauletes de nit, l’armari, una banqueta i el tocador.

Al damunt del tocador, que tenia un sobre de marbre, hi havia un tapet, que feia joc també amb els de les tauletes de nit, i a sobre, a més d’un marc de plata amb una fotografia de la meva primera comunió i una làmpada, hi havia un joc de tocador, purament decoratiu, format per dues ampolles de cristall, amb el coll de plata, i una polvorera de cristall amb la tapa de plata també, que feia joc amb les ampolles.

Suposo que era moda en aquella època, perquè ho havia vist en altres cases. Aquells jocs de tocador se suposava que eren “bons” també, perquè eren de plata, perquè eren de cristall tallat i perquè de fet els venien a les joieries.

Quan van faltar els pares i després d’haver hagut de desmuntar el pis, una de les coses que vaig guardar, sense saber què fer-ne, va ser el joc de tocador. Tal com tenia jo muntat el pis, no em quedava bé enlloc, però em sabia greu llençar-lo, i amb aquest darrer canvi de pis, em va tornar a sortir. No sabia on posar-lo, perquè no és el que més tinc precisament: lloc on guardar coses.

Conec una noia, que treballa en una casa de subhastes, i un dia li vaig parlar del joc de tocador i li vaig preguntar si hi havia alguna possibilitat de vendre’l. Li vaig dir que, més que voler fer-ne diners, pensava que si alguna persona el comprava, voldria dir que hi tindria interès, i d’alguna manera jo em sentiria millor, abans que llençar-lo, i em va dir que l’hi portés, que s’ho mirarien.

Fa un parell de mesos ho vaig fer. Era la primera vegada a la vida, i suposo que la darrera, perquè jo no tinc coses “bones”, que anava a un lloc d’aquests i vaig quedar parada de com ho tenen organitzat, de la quantitat de coses que hi havia –l’endemà hi havia subhasta– i de la gent que hi havia interessant-se pels productes que hi sortien. M’ho van taxar, em van fer una mena de contracte, em van dir que per conèixer aquella noia, no es quedarien la comissió i que ells posarien aquell preu de sortida, el de la taxació, i que si es venia, em pagarien la quantitat de l’adjudicació.

Que evidentment jo podia assistir el dia de la subhasta –em van donar la data en que es faria, no era la de l’endemà– i presenciar com anava la venda, si és que tenia lloc. Tot amb papers, amb NIF, per par d’ells i meva, en definitiva, em va semblar tot molt correcte i legal i com que jo, més que treure’n diners, el que pretenia era que alguna persona a qui li agradés en podés gaudir i donar-li més vida, ja m’estava bé.

No obstant això, no vaig poder evitar quedar parada, sobretot per allò de que era “bo”, de que m’ho taxessin només per 15 €, com a preu de sortida, però com que el que volia era desfer-me’n i no hi entenc gens, vaig acceptar i signar.

No tenia cap intenció d’assistir a la subhasta, però tampoc hi havia pensat més, la veritat. De fet, me n’havia oblidat i, justament avui, he rebut una carta on m’informen que es va vendre, que el preu d’adjudicació havia estat de 45 € i em donen una data per passar a cobrar.

M’ha tornat a sobtar, però, i això que ha pujat de preu i tot, el valor d’una cosa “bona”, d’uns 50 anys aproximadament.

25 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

Tenia entès que a les subhastes sempre es pagava menys del que valen realment les coses, a mi també em sobta el baix preu que n'han pagat. Se m'acut pensar que en farien pagar d'aquesta mateixa peça un brocanter o un antiquari.

Rita ha dit...

Jordi Casanovas,
Bé, tampoc sé si tenint uns 50 anys era prou per anar a un antiquari o brocanter i, sincerament, no hagués sabut ni per on començar.

kweilan ha dit...

Però la persona que ha pagat 45 euros tenia interès en aquest article, que era el que volies.

Rita ha dit...

kweilan,
Efectivament. Només ha estat una reflexió. M'està bé com ha anat...

el nadador ha dit...

Sóc molt nostàlgic, i em costaria desfer-me d'una cosa així. M'ha fet venir pena el teu post. Però no t'ho prenguis com un retret, Rita. Suposo que un dia m'hi trobaré jo amb objectes que no caben al meu pis.

Rita ha dit...

nadador,
Em sap greu, no pretenia entristir ningú... No m'ho prenc malament, no. Quan has hagut de desfer 2 cases, i grans com eren les seves, és inevitable. No pots quedar-t'ho tot i posar-ho en 60 m2. Els porto a ells, al cap i al cor, i amb això ja ho tinc tot.
Una abraçada!

Toy folloso ha dit...

En un dels flascons noto la fortor del Floïd per després de la afeitada ; i a l´altre, uf!, quant temps sense recordar aquesta fragància. Es Myrurgia?.

Lula ha dit...

Bé, jo sóc molt i molt fetitxista, o possessiva, o directament Diògenes, dis-li com vulguis.
Em costa molt llençar coses, desprendre'm d'objectes, a tot li dono un valor sentimental que no té en absolut. M'hauria costat molt fer el que tu has fet.

Les coses (i les persones) són el que sentim per elles, suposo.

Besotes

Cesc ha dit...

Sempre es troben petits tresors :)

Striper ha dit...

Jo tracto una mica amb coses d'aquestes i el valor de algyuns objectes nomes ho es per qui esta interesat i ho coneix, per exemple hi han llibres locals antics que tenen valor molt mes alt d'alla on parlen.

Ferran ha dit...

No tinc ni idea, jo tampoc, de com funcionen les subhastes. 45€ em sembla poc, si parlem d'antics flascons de plata i vidre treballat, però com tu dius, ara tenen un amo que realment els volia.

Una reflexió més: hauriem d'esforçar-nos tots a no vincular coses amb persones. Al cap i a la fi, no ens endurem absolutament res d'aquí, a l'altra costat, més que l'amor que hem sentit pels altres. Aquesta és l'única cosa important!

Una abraçada, Rita_subhastera ;-)

Emily ha dit...

Rita, ahir em vaig passar la tarda polint els mobles de la terrassa. I em vaig animar a posar oli a un moble que tinc de mon iaio. Per un moment el vaig veure com somreia mirant com sa neta en tenia cura.
Tinc una tia al Canadà i allí solen fer "venda de garatge". La gent treu al carrer coses que no volen i les venen. Doncs sempre hi ha algú interessat en les teves coses!

Anna ha dit...

Buf Rita quina enveja em dones! Jo soc incapaç de fer això i el resultata és que tinc tots els altells de casa plens de coses que no sé que fer-ne... És terrible ser incapaç de desfer-se de res, tinc la casa plena de coses que no puc llençar. I això de la subhastes, crec que la gent que hi va el que fan és comprar per després vendre, per això paguen tant poquet.

Com tu dius, el que és important és dur a les persones estimades dins del cor.

Petonets.

viuillegeix ha dit...

Al tocador de casa els meus avis hi havia un joc molt semblant al de la foto, no sé pas on han acabat petant. Desmontar el seu pis va ser dur, trist i reconfortant a la vegada. Reconfortant per tots els records que duem enganxats al cor i sorgien a la vista de cada moble, foto, quadre o llibre que treiem. Em vaig quedar amb el record més bonic i tendre de la casa: les seves cartes. Cartes de l'avia adolescent, cartes de festeig, cartes de la guerra...un autèntic tresor

XeXu ha dit...

Bé, ara a confiar que les peces estaran en bones mans, i tu amb els 45 € a la butxaca et pots pagar un bon sopar, per exemple. Sí que sobta que en paguessin tan poc, però bé, no tinc elements per jutjar ja que no tinc coneixements sobre aquest món de les subhastes.

Deric ha dit...

Crec que abans les coses es deia que eren bones perquè eren cares i que les mateixes coses avui dia valen menys perquè realment no són tan bones...
en fi, que tamé pensava que et donarien més i potser, com t'han dit, en un anticuari hauries tret més però amb més mal de caps.
de totes maneres m'hagués sabut greu que ho llencesis, aquestes coses no es poden llençar mai... i ara recordo que jo vaig anar un cop a una subhasta i vaig comprar un gerro de vidre de color taronja espantòs de principi de segle XX perquè en aquell moment em va semblar una fricada brutal... encara el tinc.

Montserrat ha dit...

Conservar alguna cosa que m'ajudés a recordar-te, seria admetre que et puc oblidar

Anònim ha dit...

Interessant el tema (i més quan les peces de la fotografia són gairebé iguals a un joc que també tenien els meus pares.)
Per a mi, "conservar alguna cosa" és una experiència molt íntima, potser només entenedora per a mi mateix.
Els records, com l´experiència, només serveixen per a un mateix, Només nosaltres els hi donem el valor just i exacte.
JM Llopastut

atikus ha dit...

la verdad es que estas cosas da pena desprenderse de ellas y que te den tan poco dinero, pero el mercado es así, aveces incluso pueden no darte nada, si no fuera de plata pues yo que se, supongo que la casa de subastas se habrá quedado con un tanto por ciento, en fin,...lo que mas penilla da es el valor sentimental, pero mira al menos no estará en un armario sin usar o peor en un v¡cubo de basura, yo hice limpieza el otro día y tire alguna cosilla, librós por los que el librero no me daba nada y ropa que dí en un albergue, con los muebles otro tanto y tengo un a¡una hielera, etc..

ah los recuerdos!

petons ;)

khalina ha dit...

segur que el cuidaran bé

DEsconec el món de les subhastes

Rita ha dit...

Toy folloso,
El joc de tocador era purament decoratiu. Però sí que recordo l'olor de Floïd i la de la iaia, curiós, Maderas de Oriente, que diria que sí que era de Myrurgia...

Lula,
Cadascú és com és i evidentment no per això s'estima o es recorda menys. De fet, tot depèn dels m2 d'habitatge que tinguis, és així de senzill... El que compta és els m2 que es tenen al cor...

Cesc,
Cert...

Striper,
Segur que sí...

Ferran,
Ja tens raó... Jo tinc al cap imatges perfectes de les cases i totes les coses dels pares i dels avis, tret d'algunes coses físiques que encara conservo...

Emily,
És maco això que expliques... Jo, a la cuina, tinc una gerra i un got, de color taronja, de la iaia, com a element decoratiu...

Anna,
Penso que el que és bo és fer el que cadascú senti o pensi. Si a tu et va bé així, perquè ho hauries de canviar?
Petons, maca!

viuillegeix,
Un bon record aquest de les cartes... :-)

XeXu,
Amb aquesta idea ho vaig fer, que qui ho hagi comprat en gaudeixi...

Deric,
No, llençar-ho si que m'hagués sabut greu... Hi ha fricades ben maques... :-)

Montserrat,
Certament, per recordar els pares, no necessito cap objecte...

JM Llopastut,
Els records hi són en el meu cap i en el meu cor i alguns, físicament. I la suma de tots, són la meva vida.
Gràcies per passar i per comentar-me, m'ha agradat molt. :-)

atikus,
Solo deseo que no desaparezcan de mi cabeza, eso sí seria duro...
Besos! :-)

khalina,
Així ho espero... :-)

Salva Piqueras ha dit...

Penso que és un error qualificar els objectes pel preu que es paga o et paguen per ells. Si tenien un valor sentimental, aquest és molt més del que et puguin donar, i si, com veig, no és així, benvinguts els 45 Euros!!! Ara els pots dedicar a alguna cosa que t'agradi i que els teus descendents qui sap si acabaran portant a una casa de subhastes...

ufff, aquest tema donaria per un post ben maco...

Rita ha dit...

Salva Piqueras,
Anima't i fes-lo. Segur que serà preciós! :-))

Albert ha dit...

Hola Rita,

Veig que fa uns anys que vas deixar el blog. El meu és més com un guadiana, desapareix i apareix. Ara porto una temporadeta actiu.
Una abraçada
Albert

Albert ha dit...

Després d'escriure un rotllo, no surt publicat