Joc de tocador

Google

L’habitació dels pares tenia un mobiliari ben clàssic, mobles “bons”, que deien ells, tots iguals, fent joc, amb el llit de matrimoni, les tauletes de nit, l’armari, una banqueta i el tocador.

Al damunt del tocador, que tenia un sobre de marbre, hi havia un tapet, que feia joc també amb els de les tauletes de nit, i a sobre, a més d’un marc de plata amb una fotografia de la meva primera comunió i una làmpada, hi havia un joc de tocador, purament decoratiu, format per dues ampolles de cristall, amb el coll de plata, i una polvorera de cristall amb la tapa de plata també, que feia joc amb les ampolles.

Suposo que era moda en aquella època, perquè ho havia vist en altres cases. Aquells jocs de tocador se suposava que eren “bons” també, perquè eren de plata, perquè eren de cristall tallat i perquè de fet els venien a les joieries.

Quan van faltar els pares i després d’haver hagut de desmuntar el pis, una de les coses que vaig guardar, sense saber què fer-ne, va ser el joc de tocador. Tal com tenia jo muntat el pis, no em quedava bé enlloc, però em sabia greu llençar-lo, i amb aquest darrer canvi de pis, em va tornar a sortir. No sabia on posar-lo, perquè no és el que més tinc precisament: lloc on guardar coses.

Conec una noia, que treballa en una casa de subhastes, i un dia li vaig parlar del joc de tocador i li vaig preguntar si hi havia alguna possibilitat de vendre’l. Li vaig dir que, més que voler fer-ne diners, pensava que si alguna persona el comprava, voldria dir que hi tindria interès, i d’alguna manera jo em sentiria millor, abans que llençar-lo, i em va dir que l’hi portés, que s’ho mirarien.

Fa un parell de mesos ho vaig fer. Era la primera vegada a la vida, i suposo que la darrera, perquè jo no tinc coses “bones”, que anava a un lloc d’aquests i vaig quedar parada de com ho tenen organitzat, de la quantitat de coses que hi havia –l’endemà hi havia subhasta– i de la gent que hi havia interessant-se pels productes que hi sortien. M’ho van taxar, em van fer una mena de contracte, em van dir que per conèixer aquella noia, no es quedarien la comissió i que ells posarien aquell preu de sortida, el de la taxació, i que si es venia, em pagarien la quantitat de l’adjudicació.

Que evidentment jo podia assistir el dia de la subhasta –em van donar la data en que es faria, no era la de l’endemà– i presenciar com anava la venda, si és que tenia lloc. Tot amb papers, amb NIF, per par d’ells i meva, en definitiva, em va semblar tot molt correcte i legal i com que jo, més que treure’n diners, el que pretenia era que alguna persona a qui li agradés en podés gaudir i donar-li més vida, ja m’estava bé.

No obstant això, no vaig poder evitar quedar parada, sobretot per allò de que era “bo”, de que m’ho taxessin només per 15 €, com a preu de sortida, però com que el que volia era desfer-me’n i no hi entenc gens, vaig acceptar i signar.

No tenia cap intenció d’assistir a la subhasta, però tampoc hi havia pensat més, la veritat. De fet, me n’havia oblidat i, justament avui, he rebut una carta on m’informen que es va vendre, que el preu d’adjudicació havia estat de 45 € i em donen una data per passar a cobrar.

M’ha tornat a sobtar, però, i això que ha pujat de preu i tot, el valor d’una cosa “bona”, d’uns 50 anys aproximadament.