La setmana de Sant Jordi

Google

Com totes les coses bones, que vénen de gust, que agraden, els preparatius sempre duren més que el fet en sí. Prèviament a la setmana de Sant Jordi, vaig estar pensant què faria aquest any al bloc durant aquesta setmana, tal com vaig fer l’any passat, i vaig decidir que penjaria ressenyes de llibres que m’haguessin agradat, relacionats sobretot amb l’amor i l’amistat.

Més que mirar de convèncer ningú amb la meva opinió, la idea era mostrar-ne les dades i que cadascú valorés i decidís. Per això vaig posar la biografia de l’autor o autora que surt al mateix llibre, el text de la contraportada i el primer paràgraf, tot recordant el 100è. Joc Literari del Jesús M. Tibau, amb una brevíssima opinió meva només al final. Així ho vaig fer i he quedat ben contenta del resultat. Amb els comentaris he comprovat que hi ha hagut descobertes i records per a tothom així com per a mi, que també he sabut d’algun de llibre que no coneixia.


La diada de Sant Jordi va fer tan bo que semblava que fos un dia d’encàrrec: un dia lluminós i una magnífica temperatura. Fins i tot massa i tot, havent arribat tan de cop, cap al migdia i primera hora de la tarda.

Al matí, des de ben aviat, es podien veure pels carrers paradetes de roses ja a punt i les dels llibres en ple muntatge. Amb l’olor habitual del matí, s’hi barrejava la de les roses, la del verd, la del paper dels llibres, com m’agrada l’olor a llibre!

A mig matí, a l’hora del cafè, ja vaig poder fer una volteta, ràpida –i comprar-me un llibre que no coneixia i del que la kweilan en parlava en un comentari, Mendel el dels llibres, de l’Stefan Zweig–, que vaig repetir per la tarda més extensa i amb tranquil·litat. Bé, i amb moltíssima gent. Però, tot i que no m’agraden gaire les aglomeracions, el dia de Sant Jordi és diferent: si no hi hagués gent, seria trist.

Haig de ser crítica, però, amb el muntatge de les parades de llibres. Totes tenen els mateixos: les novetats, els best-sellers i els mediàtics, res més. Ja sé que no és dia per anar a buscar coses complicades i, de fet, jo ja em compro llibres tot l’any i, cada vegada més, ho faig per internet. Encarrego el que em convé i només passo per la llibreria a recollir-los, tret dels dies que hi vaig a fer alguna volteta i sempre en cau algun, que no estava previst, però que pel que sigui m’ha cridat l’atenció.

Per Sant Jordi, però, per tradició, m’agrada comprar-ne i sempre em trobo que haig de dur-ne uns quants de pensats, perquè sovint no trobo el que busco i ja tinc clar que no és dia per demanar que em busquin res sinó per agafar-ne de les piles que hi ha. Però és que les piles són hipercomercials i repetitives.

Dijous, només vaig trobar en una parada de tota la Rambla de Catalunya un dels llibres que duia pensats, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, mentre que Els homes que no estimaven les dones era a totes, en grandíssimes piles i davant de tot. No m’extranya que hagi estat el més venut. Si és que estava posat de reclam! Esperem, ara, que sigui el més llegit també...

Mentre era en una parada, vaig sentir una breu conversa entre una parella on ell no semblava massa interessat per cap, anava mirant, i ella va i li diu –te recuerdo que todavía tienes el del año pasado por leer!

Bé, malgrat això de les parades, penso que és un dia maco, que val la pena viure’l, que tothom surt al carrer i content i, en definitiva, que m’encanta aquesta diada tan nostra.

Després de passejar per Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, –en plegar a les 2 ja havia fet una mica les Rambles– una copeta de cava a la Bodegueta –feia moltíssima calor i venia de gust refrescar-se– i cap a casa a mira d’acabar els llibres que hi ha a mitges per poder començar amb les noves adquisicions.





Ahir, una visita molt interessant que ja explicaré en un altre post, però de la que de moment us en poso una pista gràfica –aquesta finalment feta per mi, amb la meva nova càmera, que no domino gens encara– i que si teniu ganes de jugar, podeu mirar d’endevinar.