dimecres, 11 de març del 2009

Mal d'amor

Google



Fa temps, una vegada que la meva neboda tenia mal d’amors li vaig dir que si pogués em canviaria per ella, per deslliurar-la d’aquell patiment.

Si li deia això era perquè sabia com es passa de malament en moments d’aquests i sé com de difícil és desconnectar, relativitzar, i com d’impossible oblidar.

Cada vegada que alguna persona propera pateix mal d’amor, penso en com és de dur passar-ho i en com podria ajudar-la, però sé que no hi ha paraules, només pots fer-li costat, donar-li molt d’afecte, i dir-li que li cal temps, que el temps tot ho cura i posa les coses i les persones al seu lloc.

Un cop superats els mals d’amor, t’adones que no pots obligar ningú que t’estimi, com tu tampoc podries fer-ho, que els sentiments hi són o no hi són, que a vegades hi són, però no amb la intensitat suficient com per fer-te la dona o l’home de la seva vida, que hi ha persones que diuen que no volen compromís, i en el fons és que no t’estimen o no t’estimen prou, i fredament veus que si és així, molt millor que no hagi tirat endavant, que hagués estat un fracàs a la curta o a la llarga, però això només es pot veure amb el cap fred.

Amb el cap calent, justifiques l’actitud de la persona estimada, penses i expliques que té por al compromís, que potser està marcada per històries passades, per altres fracassos, en fi, que no veus o no vols veure que no, que en definitiva no et vol, o no et vol de la mateixa manera que tu la vols a ella. I la por a perdre-la, a quedar-te sola o sol et fa insistir, esperar, intentar-ho tot, sense adonar-te que quan més pressiones, és pitjor perquè més l’allunyes. Però és tan fàcil veure-ho clar quan s’ha superat, quan ha passat...

Els mals d’amors són terribles i no tenen cura immediata, però per sort, això sí, sempre tenen cura.

Sospito que una persona pateix aquest mal ara mateix i em consta que una altra també, persones totes dues a les que tinc estima i que m’han inspirat aquest post.

Per vosaltres i perquè se us faci la llum ben aviat!


31 comentaris:

Albanta ha dit...

Tens molta raó en el que dius, Rita.
Tendim a justificar les situacions que no ens agraden de la manera que menys mal ens facin. Potser és sols un mecanisme de defensa que generem davant el desamor.
I és cert que per amor es pot patir molt, però també ho és que inclús este patiment et fa sentir molt "viva" i que de vegades, fins i tot no volem prescindir d'este patiment.... Bé, ja m'he embolicat massa... Un petó per a tu i per tots/es aquelles persones que pateixen mals d'amors!!

kweilan ha dit...

Lo millor d'aquests mals és que passen i bon vent i barca nova!

Míriam ha dit...

Ai Déu! I jo sense haver-ne tingut mai d'això!

Sergi ha dit...

Mira, no sé a qui dediques aquest post, però t'asseguro que en llegir-lo he sentit com si et dirigissis directament a mi, com si narressis la història de la meva vida actual, i no vegis com es claven les paraules quan són tan encertades. És un post molt bo, explicat amb una visió objectiva i molt clara, però tot i això, no puc evitar portar-lo cap a mi. Ara dubto si llegir-lo de nou per convèncer-me del que dius, o si marxar i intentar oblidar que ho he llegit. Em sembla que marxaré, però segur que no se m'oblida.

rhanya2 ha dit...

Ostres! Dius les coses molt directes, eh Rita? Un dia també vaig parlar d'aquest tema, ara farà dos anys, perquè una amiga meva patia d'aquests mals d'amor. Doncs saps? Ara estan junts! La vida (i el seu amor cap a ell) els han anat unint. I jo m'ho miro encantada. Hi ha lloc per l'esperança.
:)

(Per si t'ho vols llegir, et deixo el link :
http://violettemoulin.blogspot.com/2006/10/oreste-aime-hermione-qui-aime-pyrrhus.html)

Carquinyol ha dit...

Realment aquests mals són terribles... i no només pel patiment que et provoquen sinó per com, sovint, et fan distorsionar la realitat d'una forma terrible que fa que encara t'enfonsis més i més en aquests mals.

I per no parlar de l'apatia que et provoquen cap a tota la resta de coses, et centra la vida en un punt i tot el demés no importa i ja pot passar-te el més meravellós del món que ni ho valoraràs.

Decididament, un mal terrible aquest.

gatot ha dit...

fa temps vaig conèixer algú que deia que havia trobat el mètode per evitar l'enamorament -altrament, mal d'amor-; l'aplicava i li funcionava...

descrius amb clarividència situacions que passen cada dia; però hi ha tantes situacions i circumstàncies com persones i relacions hi ha al món...

en aquest moment, vull pensar que hi ha un factor determinant que també descrius com de passada: "...la por a perdre-la, a quedar-te sola o sol et fa insistir, esperar..."

quan es té por de perdre? potser només quan s'ha dipositat massa esperança o confiança en què es té...

i a vegades, només una paraula, una actitud poden des-enamorar...

i a vegades ni mil maltractaments ho aconsegueixen...

petons i llepades d'estimació!

Striper ha dit...

I com diu una canço no es cura amb una aspirina.

Carme Rosanas ha dit...

Sí, l'esperança és que si volem, sempre s'acaben curant aquest mals... però ja tens a raó que costa, eh?

Emily ha dit...

Pobrets...Jo també els desitjo que se'ls faci la llum. Però, i si s'estimen perquè no estan junts? No entenc massa bé el que els passa.
Ara la brometa: ma iaia diria, Un clavo quita otro clavo.

Anònim ha dit...

rita vagi adreçat a qui vagi adreçat el post, dir-li que , tot i lo malament que es passa, la part positiva és que és un mal que té cura.

gatot ha dit...

mira...casi sense saber com m'ha caigut a les mans això

no ho coneixia... i ja saps que tot el que pensi un, ja ho ha pensat un altre i segurament, algun poeta ho ha sabut plasmar de forma breu, clara i precisa...

ves a saber si és la fòrmula de la coca-cola!

petons i llepades amb xispa de la vida, ah, ah, ah!

(els hi pots passar l'enllaç a aquestes persones que t'estimes a veure si els hi serveix!)

gatot ha dit...

em sembla que he fet malament l'enllaç... a veure si hi podràs accedir:

http://www.amorydesamor.org/blog/espero-curarme-de-ti-jaime-sabines.php

i si no, buscant al google, "Jaime Sabines Curarme de ti poema"

(també y ha algun tube)

estrip ha dit...

una canço deia que s'agafa al carrer i es cura al llit!
però no recordo si era l'amor o el mal d'amor.

Mon ha dit...

Ai els mals d'amor..... quins canvis de comportament produeixen quin somriure constat a voltes

ddriver ha dit...

no sempre tenen cura

Anònim ha dit...

I fins avui no s'ha trobat cap remei, res màgic per a curar-ho...
Cadascú necessita el seu temps.
Ostres ja ho diuen que l'amor i l desamor són mitges malalties :)
Bona nit Ria!

Ferran Porta ha dit...

Ai, Rita... quin pal, el mal d'amor! És ben bé que l'enamorament ens pinta la realitat amb uns colors que poc s'hi corresponen. Què bonic és estimar sense patir!

rits ha dit...

doncs si, les teves paraules em recorden una màxima d'una amiga: tot passa.
I encara que sembli molt impossible, el dolor acaba més que desapareixent, desfigurant-se.

M'agrada molt el que dius de tenir el cap clar i el cap calent. Tan difícil i alhora necessari.

I si, completament d'acord, l'únic que podem fer és estar al costat.

Segur que als amics que dirigieixes l'escrit, es senten molt reconfortats.

(Jo també me l'agafo una miqueta per mi)

una abraçada!

Anònim ha dit...

Aquesta cicatriu de dolorós record que per enrevessaments del camí, de vegades desitjaries còrrer el perill de tornar-te a ferir.
(Deu ésser la crisi dels 40, no em feu cas...)
Tzar

Spock ha dit...

...I tanmateix, qui pateix també ha gaudit, o gaudirà, o té l'esperança de gaudir. el mal d'amor és terrible, sí, terrible però necessari, perquè ens ensenya, ens fa forts i ens fa valorar els moments de gaudiment absolut. El mal d'amor ens protegeix de futurs cops i, en canvi, ens mostra el camí per fruir de moments màgics.

Deia una amiga meva que el pitjor que li pot passar a una persona no és tenir mal d'amor: el pitjor és que no li passi res. em va semblar tant contundent l'afirmació que vaig arribar a la conclusió que, si tenim mal d'amors, és que vivim!

Una abraçada de primavera

Toy folloso ha dit...

Com que fa tems que no sento el turment del mal d´amor, fins i tot puc aconsellar alguns trucs per alleujar-lo:
Les noies podeu fer venir a casa a aquell informàtic tan catxes, amb la excusa que teniu algun driver desconfigurat, i els nois poden anar de visita a un d´aquestos llocs que s´anuncien amb llumetes vermelles....
(Rita, cuca, es broma; apa, no m´expulsis dels comentaris).

Montse ha dit...

mal d'amors... qui no l'ha patit? i més d'una vegada, ep!, que les persones som així de... que caiem sempre en els mateixos paranys!

Quan un estima i l'altre no, el no estimat té la sensació de tornar-se boig.

Però és ben cer: passa el temps (molt o poc, el que sigui, cadascú ho viu al seu ritme) i arriba un dia que et dius "però per tots els dimonis de l'infern, què li veia jo en aquella persona?"

i te'n fas creus que hauries donat la vida per ella/ell i tal vegada t'adones que no s'ho mereixia i et dius que de vegades val més patir un temps que tota la vida.

ala, com m'enrollo, maremevasenyor!

Bon cap de setmana, Rita! petonet.

Montse ha dit...

cer=cert

khalina ha dit...

Buff, és passa ben malament. I pot afectar a totes les edats. I és cert que sempre pot haver-hi esperança, però molts cops ja saps que les coses no canviaran, però no ho vols admentre... I quan passa el temps penses, com canvien les percepcions!

Els que passat el temps segueixen igual. Malament. S'ha de buscar nous horitzons.

Rita ha dit...

Albanta,
Cert... Tenia una amiga que sempre deia: "Això és viure, nena!" m'hi has fet pensar... :-)

kwelian,
Tens raó, però a vegades la gent no ho sap i encara es desespera més...

mila,
D'entrada suposo que t'hauria de dir que has estat afortunada... Però també és veritat que, com diuen l'Albanta i l’Spock, això també ens fa viure i per tant potser t'ho has perdut. Queda't amb el que més et satisfaci... :-)

XeXu,
Queda't amb unes paraules del post: sempre tenen cura. Això és ben cert i et tranquil·litzarà...
Petons, maco!

Violette,
Me n'alegro molt per la teva amiga. De fet, per això al començament parlo del temps, dient que ho posa tot al seu lloc i segur que n’hi ha que acaben bé...
He llegit el teu post i m'ha agradat, està molt ben explicat!
Petons!

Carquinyol,
Una descripció perfecta... :-)

Gatot,
No sé si hi ha mètode. Tot i que hi ha un aprenentatge que et permet no caure-hi massa sovint, però mai... ho veig difícil...
Descric sensacions viscudes i d’explicades per altres persones i certament passo de puntetes per la possessió, perquè seria un tema per parlar-ne a part. Quan es vol posseir seria inseguretat? En un mateix? En la persona estimada? Uff, complicat...
Sempre tan encertat en els teus comentaris.
Petons, guapo!

Striper,
Hehehehe noooo... Tant de bo fos així! ;-)

Carme,
Una mica, sí... :-)

Emily,
Són dues persones que no tenen res a veure i les dues pateixen aquest mal...
Això de la teva iaia deu ser veritat, però quan tens aquest mal em sembla que no estàs per mirar ningú més, diria, vaja...

Mireia,
Sí, sí, això és el que dic al final. És clar que es cura, però molta gent no ho sap i això els angoixa més encara...

Gatot,
Gràcies per l’enllaç. A veure si els serveix! ;-)

estrip,
Jo diria que s'agafa al carrer i es gaudeix al llit, no? L’amor eh! ;-)

Mon,
Quan no són mals sí... ;-)

ddriver,
Ja veuràs com sí! :-)

Joana,
Cert, l’amor és un estat malaltís i el desamor una malaltia...

Ferran,
Molt ben explicat. Estimar sense patir és una meravella...

rits,
Si et serveix, em dono per satisfeta! :-)

Tzar,
Gràcies per la visita i pel comentari! J
Va, no et farem cas... hehehe

Spock,
Quin comentari més preciós! M’agrada el que dius i com ho expliques. Sí, jo també tinc una amiga que sempre ho diu això de que això era viure...
Petons!

Toy folloso,
Hehehehe dolentot! Com vols que t’expulsi a tu! Aisss encara resultarà que ho enyores? Vols una mica de canya? ;-)))

Montse,
T’has enrotllat molt bé. ;-) És exactament així!
Petons, preciosa!

khalina,
Tens raó, després d’un temps, més curt o més llarg, si no s’acaba, mal assumpte. Però diria que gairebé sempre arriba el final.

Deric ha dit...

són fotuts, pero passan

el paseante ha dit...

Amb la crisi econòmica que hi ha i la gent perdent el temps amb mal d'amors :-) Ara en sèrio, espero que aquestes persones no pateixin massa, i que un dia tinguin el cap fred per veure-ho tot més clar.

Rita ha dit...

Deric,
Afortunadament...

nadador,
Mira que t'agrada fer-te el dolentot eh... ;-)
Jo també espero que ho superin ben aviat. S'ho mereixen!

Anònim ha dit...

Ui filleta el mal d'amors... s'acaben curant però són durs molt durs i vius i no saps on ets i tens por que et facin més mal i mare meva... com bé dius... no deixis de fer-los costat als qui ho pateixen, deixant-los fer i nant fent coses que et fan adonar que la vida segueix malgrat allò.

Rita ha dit...

Cesc,
Ben cert...