Fent de turista

Fer de turista a la teva pròpia ciutat de tant en tant té el seu encant, passejar-hi amb aquesta mentalitat fa que te la miris d’una altra manera. Divendres feia un dia preciós, tenia festa per la tarda i vaig anar a fer un tomb.

A més, em venia de gust fer-ho sola, per pensar, badar, escoltar i escoltar-me. Només amb una atmosfera així se’t fa fàcil mirar-te per dintre, escoltar-te i veure com va tot.

Vaig tancar el telèfon i vaig començar pel carrer Ferran, camí de les Rambles. Arribant a un dels accessos a la plaça Reial, vaig visualitzar una imatge: un fanal dels del carrer Ferran semblava que s’arrepengés a l’edifici de la part nova del Liceu.

Vaig entrar a la plaça Reial i vaig sortir-ne per l’accés que dóna a les Rambles. Baixant-les, em mirava les terrasses dels restaurants on els pobres turistes paguen fortunes per sangries i paelles d’aquestes precuinades, de les que tinc els meus dubtes de la seva qualitat. Vénen ganes d’anar i dir-los que vagin a altres llocs que menjaran millor i probablement pagaran menys.

Un cop vaig arribar al final de les Rambles vaig creuar i vaig anar cap a la passarel·la que porta al Maremàgnum. Hi havia força gent tant asseguda –per terra i als bancs– com caminant. A mig creuar, ens van aturar perquè havien d’obrir-la per deixar passar uns velers. Mentre esperàvem, vaig sentir una veu que oferia entrepans. –“Bocadillos recien hechos al estilo canario”–deia–. Vaig buscar amb la mirada i vaig veure dos joves, amb una bossa d’aquestes de supermercat cadascun. Mentre eren aturats parlaven i un li deia a l’altre –amb accent mexicà– que haurien de dir estil canari-mexicà i reien. Deien que a veure si ho venien tot i se’n podien anar de festa.

Quan van tornat a tancar la passarel·la i obrir el pas als vianants, em vaig fixar en dos jovenets, nord-africans, disfressats de turistes –amb motxilles, gorra, etc.– que en realitat es dediquen a la caça del turista despistat, per estirar-li la bossa. Van estar una estona pendents d’un grupet, però més endavant hi havia uns policies del port i suposo que ho van desestimar. Per sort, em van desaparèixer ràpid del camp de visió, em posa molt nerviosa veure’ls. Els he vist actuar alguna vegada i la sensació d’impotència que et queda és molt desagradable.

El Maremàgnum va tenir molt d’èxit quan el van inaugurar. Hi havia botigues, restaurants, bars de copes i discoteques i es va posar molt de moda. Com també va passar amb la Vil·la Olímpica, després dels Jocs, inicialment hi havia bon ambient, però aviat va canviar i va decaure molt. Va ser en aquella època que hi va haver molts embolics a les discoteques, més d’un mort, i com a conseqüència d’això van tancar tots els locals d’oci i ara només hi ha botigues i alguns restaurants i cafeteries. Naturalment, l’han netejat, però ara és trist i no sé si les botigues tenen gaire vendes, perquè tota aquella gent que hi havia a la passarel·la no sé on es va posar, però un cop allà no es veia.

Sortint de l’edifici, em vaig acostar a l’aigua, pel cantó on no hi ha velers, per fer una foto de la torre del rellotge. Era ple de gavines, fins i tot una, enfilada en un norai, no es va ni immutar amb la meva presència, suposo que considerant-se al seu feu.

El cel era completament blau, però arran dels edificis era ple de núvols, com si caiguessin mica en mica.

Quan m’acostava als cavallets permanents que hi ha entre l’Aquari i l’Imax, vaig veure que eren buits. Quina sensació més estranya. Quina tristor! Mai abans havia vist uns cavallets voltar buits, sense criatures, sense els seus crits, sense cua de pares esperant per recollir-los.

Vaig sortir pel costat del Palau de Mar, contenta, després d’escoltar-me vaig veure que tot anava bé.