Sóc un desastre!

Google

Les amistats no blocaires, que saben que tinc el bloc, quan entren a visitar-me al·lucinen i es pensen que en sé molt d’informàtica i, per més que els digui que no, que Blogger t’ho dona tot fet, que és una plantilla i llestos, no s’ho acaben de creure, però la realitat és que informàticament parlant sóc normaleta, i sort de la feina, que m’ha fet aprendre coses que m’han estat útils per a la vida personal, que si no, segurament no seria ni blocaire.

El cas és que els aparells electrònics no se’m donen gens bé. Em fan mandra, la veritat. Mandra d’investigar, de llegir instruccions, en definitiva, m’interessen poc.

No sé si em creureu, però és tal com ho explico, tinc un mp3 que em van regalar farà uns 3 anys, crec, que encara no he estrenat. No en tenia ni idea i em feia mandra llegir-me les instruccions.

La tele, d’aquestes planes i amb moltes prestacions, només sé engegar-la, canviar de canal i tancar-la. Tampoc m’he mirat mai el llibret en qüestió.

Quan em van regalar la càmera de fer fotos, al febrer, i això que em va fer molta il·lusió, se’m va crear un problema i gros. Creieu-me si us dic que la vaig tenir gairebé dos mesos sense tocar-la. Començava amb les instruccions i al cap d’uns minuts plegava avorrida. Ja ho sé, sóc un desastre i ja ho tinc assumit. Fins que un dia que vaig quedar amb uns amics, i sabia que venia un que hi entén d’aquestes coses i li agraden, vaig endur-me-la, juntament amb el llibret d’instruccions, i li vaig dir que me l’ensenyés a fer anar.

El primer mòbil que vaig tenir va ser un Nokia. Me’l va regalar la meva neboda, perquè jo no en volia, tot i que reconec que ara no podria passar sense, i bé, vaig aprendre’m els mínims per poder-lo fer anar.

Posteriorment, n’he tingut dos més i sempre han estat Nokia, perquè és el que ja em conec i no tinc ganes d’aprendre-me’n cap més de nou, i senzillets. No volia gaire complicacions, per no haver d’aprendre-me-les. El penúltim que em vaig comprar era senzill també, i, tot i tenir molts punts, em van fer pagar 50 €. Després em vaig sentir estafada perquè encara m’havien quedat punts sense utilitzar.

El cas és que feia uns dies que la bateria em durava poc i divendres em vaig passar per una botiga Movistar i vaig dir-los que volia un telèfon nou, senzill, i que no volia posar ni un euro. Que si em feien pagar, canviava de companyia. I sembla que vaig fer-ho bé, perquè me’n van donar un i sense posar-n’hi ni cinc.

Resulta que té càmera, ràdio, m’hi puc posar música, en fi, piles de coses, que segurament no faré servir, i per tant no m’he interessat per aprendre. Em vaig mirar com anava l’alarma que sí que la faig servir, els sms i l’agenda i ja me’n vaig despreocupar.

Aquest migdia em truquen i al moment va i es “mor”. Es veu que porta un mínim de càrrega quan surten de la botiga. L’he endollat i m’he disposat a tornar la trucada i va i m’adono que no sé com posar-lo en marxa. M’he tornat lela tocant botons i res. M’ha agafat un atac de riure perquè l’anterior tenia un botó per fora, però aquest, que en té molts per fora, no en té cap per posar-lo en marxa.

Tot plegat que no he tingut més remei que agafar el llibret d’instruccions i buscar com anava, entre morta de riure i de vergonya perquè he pensat que quan ho expliqués a qui em trucava no es creuria perquè havia trigat tant en contestar-li.

Definitivament sóc un desastre per a les coses electròniques.