L’amor boig

Pere Rovira (1947)

Un dels grans noms de la lírica catalana actual. Artista auster i exigent, ha publicat quatre excel·lents llibres de poemes, que ha reunit recentment a Poesia 1979–2004. També ha escrit quatre volums d’assaig literari. De les seves col·laboracions al diari Avui, va néixer el llibre Diari sense dies, que el va revelar com un prosista extraordinari. L’amor boig és la seva primera novel·la.

Existeix l’amor boig? Pot donar-se una foguerada d’amor tan intensa com la que van viure els protagonistes de la novel·la de Pere Rovira? La passió desfermada entre Clara i Esteve els va empènyer, encara adolescents, a fugir de casa i de la petita ciutat per buscar-se un lloc a la Barcelona dels anys seixanta.

Passats un grapat d’anys, cadascun dels dos protagonistes explica i mitifica a la seva manera aquella apassionada història d’amor. Però el record que en guarden difereix de l’un a l’altre, perquè la memòria és infidel. Com en les millors mostres de la narrativa de Lawrence Durrell i Sándor Márai, la història canvia en funció de qui l’explica.

Vitalista i tràgica, escrita amb claredat implacable, L’amor boig és una esplèndida novel·la sobre els primers i els últims amors i sobre les obsessions que de vegades els uneixen vertiginosament.

A l’hora del pati, s’asseia sola en un pedrís i llegia un llibre enquadernat amb pell roja. Els de primer curs passaven corrent a prop d’ella –“hawaiana, hawaiana!”, li deien–, i si un nen gosava tocar-li l’esquena amb la punta dels dits, els altres cridaven i aplaudien, i l’heroi aixecava el braç i mostrava la mà oberta com si fos un trofeu. Ella se’ls mirava un instant, somrient, i continuava llegint. Els cabells, negres i ondejats, li arribaven quasi a la cintura, tenia unes mans llargues, blanques, i el blazer blau i la faldilla grisa del seu uniforme semblaven diferents. Era com si anés vestida d’aquella manera perquè volia. Portava mitges i sabates de taló, un mocador de seda al coll i una polsera antiga d’or i robins. Jo la contemplava, esperant que apartés els ulls del llibre, quan alçava la cara i la girava cap al sol i la seva mirada obscura es tancava lentament, m’imaginava el gust dels seus llavis i de la seva pell tacada de sal, a l’estiu, a la platja.

Un llibre preciós, dels millors que he llegit en els darrers dos anys, juntament amb Petons de diumenge de la Sílvia Soler. Una novel·la plena de passió i de sentiment, descrits brillantment, amb un llenguatge molt delicat. Una prosa que és poesia pura, evidenciant l’origen poeta de l’autor, que l’enriqueix notablement. Recordo haver llegit al veí de dalt que és el llibre que li hagués agradat escriure. Jo diria que és la passió que m’hagués agradat viure!

Bona diada de Sant Jordi a tothom!


Imatge de Google
Sant Jordi 2009